Un 'lobby' pel "problema valencià"

Assistim aquestes últimes setmanes i mesos a un increment en l’agenda reivindicativa d'un empresariat valencià que s’ha posat les piles en un tema que entenen que els afecta directament, el corredor mediterrani. Després de quatre dècades de silenci, passotisme i donacions al PP, sense dubte és una bona notícia per al País Valencià que la patronal haja caigut del cavall i haja entès que és fent soroll com comencen a fer-te cas.

És tracta d'una infraestructura necessària per al País i per al marc en què ens inserim, l’Eurorregió. Tot i això un tren de per si no fa meravelles i hi ha moltes més coses que necessitem prioritàriament: escoletes, serveis socials, trens de rodalies i ajuda a les nostres empreses i professionals perquè tinguen alguna cosa a exportar. Ja ho deia el professor Jordi Palafox que el corredor mediterrani per si sol no és la solució a tots els problemes.

Reivindicacions bàsiques com el finançament just o el corredor ferroviari mediterrani no són nous en el marc reivindicatiu del valencianisme: ja apareixen entre les prioritats de la Unitat del Poble Valencià, antecessor en última instància de Compromís com a referent del valencianisme polític, per a les eleccions estatals de 1993. Però tot i això l’anomenat “problema valencià” amb Madrid no és només una qüestió “nacionalista”, afecta tothom. I té a vore, a més de amb la nostra llarga història com a poble, amb la manera en com volem distribuir els recursos públics. No una redistribució merament tècnica de fons i inversions entre administracions i territoris: això és una fal·làcia. 

"No crec que la qüestió reivindicativa siga cosa (només) del govern o els governs"

L’AVE a Galícia estarà a punt sí o sí el 2019 i el corredor i el tren de la costa no tenen data, això és una decisió política i no tècnica. Que els bascos, amb uns Furs tan antics com els nostres, tinguen concert econòmic i ací siga impensable també fou una decisió política; o que a Catalunya pensen en fer-li ofertes per a què es queden a Espanya i ningú a Madrid s’ho plantege per al cas valencià tot i el problema de l’infrafinançament. Qui no plora no mama, és més vell que anar a peu.

El lobby dels grans empresaris, es representa a si mateix i mira pels seus interessos en una economia de mercat. Fins ací tot normal. La qüestió és si no necessitem un enfocament que pense en els interessos globals dels valencians i no només els d’un sector determinat. La resposta instintiva seria que aquesta funció l'han de complir les institucions i els governs. En el nostre cas el Govern del Botànic i els ajuntaments progressistes: però segurament no és massa realista pensar que hi haja suficient amb la reivindicació institucional.

Com a persona que ve de la societat civil i que ha passat la majoria de la seua vida adulta fent política fora de les institucions, no crec que la qüestió reivindicativa siga cosa (només) del govern o els governs. Crec fermament que el Govern de Botànic hauria d'augmentar el seu to reivindicatiu front a Madrid; però també opine que és normal que els governs mantinguen perfils més baixos; perquè representen tota la ciutadania i no només una part, també perquè sovint s’han d’entendre amb administracions de diferent signe -a Madrid, a Brusel·les- i finalment perquè els temps institucionals i administratius són i han de ser distints -més pausats, amb més controls i garanties- que no els temps de la política mediàtica i reivindicativa. 

Els anys de la bombolla i les animalades del PP van aixecar un interessant magma d’entitats socials que partien de problemàtiques concretes per intentar abordar qüestions que afecten a tot el poble valencià: el mateix nom de Compromís ve d’aquells primers i tímids esforços -compromís pel territori, compromís pel valencià- però està clar que un partit -ni dos, ni tres, ni una confluència, ni pactes concrets com fem cada dia a les Corts, als Ajuntaments i Diputacions- és suficient. Hi havia vida abans del 15-M, la va haver després i ha d’haver política associativa després del Botànic: amb les seues dinàmiques pròpies. No busquem la victòria només d’un partit o ni tan sols d’uns valors: el compromís valencianista ha de ser i és amb un país que vota i s’expressa amb sensibilitats distintes.

"Potser seria el moment de quedar dia i hora i començar a treballar en fer un lobby ciutadà que s'ocupe de la qüestió"

Si mirem al nostre voltant, al context estatal, europeu i mundial- veurem que aquelles demandes de canvi de paradigma que realment tenen impacte són les que venen impulsades des de baix, per sectors socials diversos i que conformen plataformes i/o campanyes independents de les institucions. Actors socials que marquen l'agenda dels governs i dels mitjans de comunicació amb actes de masses i una estratègia comunicativa ben planificada. Res d'això es veu per ara al nostre país per a solucionar el "problema valencià".

Però la resignació és una debilitat que no ens podem permetre: a prop de cadascú de nosaltres hi ha casos sagnants de carències i demandes que tenen a veure amb l’infrafinançament, el deute i la falta d’inversions. Des dels trens, metros i busos que ens falten a les escoletes infantils que no tenim; les empreses que tanquen mentre les quatre constructores de sempre de l’Ibex s’inflen a contractes. 

Potser seria el moment de quedar dia i hora i començar a treballar en fer un lobby ciutadà que s'ocupe de la qüestió. Tal i com han començat a fer els grans empresaris però, això sí, mirant pel nostre interès. L'interès de totes i tots els valencians: perquè una societat madura i plural com la nostra necessita i mereix més punts de vista.

Josep Nadal és diputat de Compromís a Les Corts