Una perruqueria d'Alboraia com a testimoni del canvi: arquitectes que (literalment) construeixen

VALÈNCIA. Habilitar una perruqueria a un local és un repte per al qual no se sol telefonar a arquitectes. Però intervencions acurades com les del col·lectiu Kavalyo per a este xicotet comerç d’Alboraia demostren que l’arquitectura sí que cal.

“Les obres de reforma van començar en un local formalment tan rígid com qualsevol caixa de sabates”, conten des d’esta jove oficina valenciana. La primera decisió fou centralitzar tots els tocadors en una illa i a partir d’ací, es va desplegar tot el projecte. Una decisió a contracorrent de totes les perruqueries amb dos premisses: donar llum a un local orientat al nord-oest i donar-li una escala humana i suau al local.

Foto 1 L'illa central converteix la perruqueria en una escena teatral mentres el joc d'espills multiplica la llum

“Hi va haver un poc de resistència al principi per part de la clienta, perquè tenia una idea preconcebuda molt clara de com havia de distribuir la perruqueria. Pensava que els tocadors tindrien massa presència i es reduiria massa l'espai de circulació. Però en realitat, d'aquesta manera aprofitàvem més el local, perquè no tindria una única banda de comunicació de tres metres d'ample. La distribució general va ser pensada perquè l'usuari es trobara elements singulars segons avançara, per tant, calia que funcionaren independentment, sense necessitat de recolzar-se sobre paraments”.

Però l’illa central dóna molt més joc: “a l'hora de treballar és més còmode per als perruquers perquè poden comunicar-se amb diversos clients alhora de forma més directa i sense desplaçar-se. A més, tindre un plànol central en el qual hi ha miralls enfocats a les dues bandes crea un joc interessant de reflexos que multiplica i distorsiona l'espai”.

Si els tocadors són els espais més utilitzats d’una perruqueria, “este és tot un gest per a enfocar l’activitat al punt central, és una manera de teatralitzar l’escena”. Una sensació escènica que s’accentua fins i tot al sostre: “quan tens una geometria molt neta -en aquest cas el local era un prisma molt rotund- cal trencar les unions entre plànols per incloure un poc de moviment. El sostre es despenja i se separa de les parets per trencar les cantonades, així s'allunya de les dos parets longitudinals que tenien moltes irregularitats”.

Amb la solució d’este detall, “la trobada entre les portes dels armaris, el forjat i el fals sostre de fusta és més net. Tot el fals sostre es resol amb peces prefabricades així que l'única manera d'instal·lar taulers amb dimensions estandarditzades sense alterar-los era allunyant-los de la paret”.

L’escena s’acaba d’enquadrar amb uns armaris de fusta i policarbonat sobre les parets longitudinals i una cortina hologràfica al fons del local. La fusta de pi i les parets blanques es reflecteixen sobre els espills, el policarbonat i la cortina, generant una paleta de colors blanca i neutra per al dia a dia de la perruqueria.

“Des del primer moment els materials triats van ser fusta i policarbonat, és fàcil treballar amb ells i accedir a grans formats de forma econòmica. La paleta de colors va ser conseqüència d'aquesta elecció. El teixit de la cortina va ser un toc de fantasia en contrast amb un material tan noble com és la fusta. L'escena de la perruqueria era molt dessaturada, no només per la fusta, sinó també pel ceràmic color crema de terra i la transparència del policarbonat”, conten des de Kavalyo a Culturplaza.

“Dins de la cortina hi ha la sala d'estètica. No volíem fer una partició estanca al local que dividira l'espai, per això vam proposar una superfície lleugera que es corbava i desdibuixa la geometria del local. D'aquesta forma, quan la cortina es recull, l'espai en el seu interior torna a pertànyer a la sala principal”.

Raúl Benages, Julia Cano, Paula Castellanos, Sean Hussey, Paola Parada i José Quereda són els arquitectes de Kavalyo que han dissenyat esta reforma… i també l’han construïda. “El projecte de reforma de la perruqueria tenia unes variables inicials que forçaven que el mobiliari fora el factor més important en la proposta. A més, eren peces molt específiques que havien de complir amb diverses funcions al mateix temps (programàtiques i formals) així que calia dissenyar a mida”.

“Les portes corredisses de policarbonat tenen un sistema de tancament i obertura molt particular i la taula principal havia d'allotjar una instal·lació elèctrica que havia d'anar al mil·límetre. De vegades, un moble no s'acabava completament fins que l'obra anava evolucionant de forma paral·lela com en el cas de la cortina. Finalment, ens va semblar que construir nosaltres mateixos era la forma més viable de garantir l'adequació del moble projectat a l'espai”.

Elles mentrestant, van fent. “Kavalyo és un projecte que es va gestant a mesura que anem acabant la carrera d'arquitectura. Al principi pensàvem que funcionaríem fent concursos i, en general, activitats que ens permeteren tindre completa llibertat creativa: durant els primers mesos va ser així. Kavalyo és una oportunitat de fer coses que en la mateixa ETSAV no eren ben acollides i que en els nostres respectius llocs de treball no tenen cabuda. D'alguna manera, és una resposta a les nostres inquietuds en l'àmbit de l’arquitectura, l'estètica o el disseny”.

Entendre el projecte com un procés d’experimentació va arribar fins i tot a la sessió de fotos final. “La tela hologràfica i els reflexos que produeix amb els miralls introdueixen tots els colors que no existien prèviament. Va ser en aquest moment quan es va gestar la sessió de fotos amb les germanes Gea i Craig Robert. Després de dos mesos treballant en aquest local vam començar a veure les possibilitats que donava l'espai i els mobles més enllà del projecte i del programa. Per a nosaltres la sessió de fotos va ser una forma divertida d'imaginar un escenari alternatiu que explotava les possibilitats que oferia el projecte”.

“Kavalyo és un projecte que aspira a ser autosuficient però en la pràctica està lluny de ser-ho, tots tenim treballs en altres llocs i, a jornada parcial, invertim el nostre temps lliure en això. Hem hagut d'anar adaptant-nos fins a trobar una dinàmica en què podem ser productius, però sense caure en l'autoexplotació. És un equilibri delicat entre què ens agradaria fer i què és sostenible”.