GRUPO PLAZA

teatre

Una valenciana al front del Teatre Nacional de Catalunya

No era la primera vegada que es postulava per a dirigir el teatre públic català amb més pressupost, però ara ha sigut la definitiva. El passat juliol s’anunciava a bombo i plateret que Carme Portaceli (València, 1957) serà l’encarregada de pilotar el simbòlic Teatre Nacional de Catalunya (TNC) entre setembre de 2021 i juny de 2027. La directora arriba amb l’aval de les xifres d’ocupació de la seua etapa al Teatro Español de Madrid, però enmig d’una crisi funesta per a les arts en viu com a conseqüència de la COVID-19

26/12/2021 - 

VALÈNCIA. El 3 de febrer de 2010 s’estrenava a la desproporcionada Sala Gran del TNC una versió ben punyent d’un dels clàssics totèmics del teatre i la cultura catalanes, L’auca del senyor Esteve, de Santiago Rusiñol. L’acció de l’obra es traslladava des del segle XIX de l’original fins a l’època franquista. Els valors del personatge principal –arquetip del botiguer menestral ple de mesura i seny – s’extrapolaven a una altra època, barrejant pel camí el retrat sarcàstic de la classe burgesa amb els seus silencis còmplices amb la dictadura. El bot temporal feu rebufar a més d’un. Cal recordar ací que, segons una divisió vigent llavors a Barcelona, el TNC que dirigia Sergi Belbel era el teatre conservador de les classes benestants enfront del Lliure d’Àlex Rigola, que era la plaça dels moderns. L’encarregada de dirigir la nova versió de l’icònic text modernista, Carme Portaceli, havia colat un gol per tot l’escaire a l’equipament insígnia del pujolisme, tot i saber que allò comportaria el malestar d’una part de la grada.

Deu anys després, Portaceli ja prepara la que serà la seua primera temporada com a directora del TNC. En juny de 2021 agafarà el relleu de Xavier Albertí i començarà a exercir amb plens poders. Ella aspira, diu, a trencar amb tots els murs, també amb els que han impedit que durant dècades les produccions, companyies i dramaturgs teatrals en valencià pogueren entrar per la porta pública catalana i exhibir-se a Barcelona. Cert és que els diferents governs del PP valencià mai van estar per la labor, ni per fer girar el teatre en la llengua pròpia compartida, ni pel teatre ni per la llengua pròpia. El fet és que, amb l’excepció de la coproducció de La casa de les aranyes de Paco Zarzoso la temporada passada i el Vània de la ressuscitada Moma de Carles Alfaro en 2017, poc més valencià s’ha escoltat al TNC.  

I ara, canviarà la cosa amb una valenciana decidint sobre els més de deu milions d’euros de pressupost que es gasten cada any en el faraònic coliseu dissenyat per Ricardo Bofill? Fa pocs dies entrevistava a Portaceli per a la revista Entreacte i no vaig poder resistir preguntar-li sobre la qüestió: “Comence a recuperar la meua relació amb el món del teatre valencià. Estic en contacte amb Roberto García [director d’Arts Escèniques de l’Institut Valencià de Cultura]. Vull coproduir entre el TNC i Teatres de la Generalitat Valenciana l’obra d’un autor valencià. Estem ja en tractes, i més que en farem! Som un mateix territori lingüístic i eixe mur que històricament ens ha separat no té cap sentit”.

Un compromís ideològic creatiu

Més de setanta obres atresora el currículum d’una de les directores més reconegudes en tot l’Estat. Per no parlar dels premis: en té de tots els colors. El cas de L’auca de Rusiñol és ben significatiu, perquè exemplifica una trajectòria marcada per un compromís creatiu amb temes com la memòria històrica, l’opressió o els feminismes. “Ideologia, en té tot el món”, em remarcava, “a qui no li la notes és perquè t’està dient el que t’han dit tota la vida, aquells a qui els no interessa cap canvi”.

La política també ho impregna tot, està clar, però certes actituds i formes de fer encara freguen el despotisme. Em referisc al cessament de Portaceli com a directora de l’esmentat Teatro Español de Madrid en 2019, quan el nou equip municipal de Cultura d’Andrea Levy la va expulsar de la direcció, malgrat que havia accedit al càrrec per concurs i que les xifres d’ocupació s’havien disparat. “No tots els polítics són iguals”, assenyala la creadora, recordant a continuació l’exemple de Carmen Alborch, a qui sempre ha admirat.

D’Ibsen a Wesker

Quan la corrupció i misèria de les institucions polítiques es van fer més evidents arran de la crisi del 2008, oportuns muntatges d’Un enemic del poble d’Ibsen es van multiplicar per totes bandes, una peça escrita precisament amb la intenció de denunciar la mecànica hipòcrita i perillosa dels tripijocs del poder. Portaceli ja havia alçat una versió molt abans, en 2003, amb una estrena en el Rialto de València que va comptar amb un repartiment de luxe: Albert Forner, Enric Benavent, Pilar Martínez, Joan Gadea i Carles Sanjaime. Un muntatge amb destacat impacte en l’escena valenciana la gira del qual va passar, entre altres, pel Teatre Romea de Barcelona.

La temporada següent Portaceli aconseguia registres semblants amb una versió de Sopa de pollastre amb ordi d’Arnold Wesker, un retrat desesperançador de l’alienació de les classes pobres al Londres de mitjan segle XX. Novament, una gira que va portar un producció en valencià per ciutats importants com Madrid. Experiències al voltant d’un teatre ideològicament punyent i, per tant, necessari, que Portaceli no ha tornat a repetir a València des de fa quasi dos dècades. Potser ara, amb altres interlocutors, la nova direcció del TNC es traduïsca també amb un major trànsit teatral d’obres, d’artistes i d’idees.

Noticias relacionadas

DISCOPLAY

Oasis, la banda que volia viure per a sempre

Els germans Noel Gallagher (Manchester, 1967) i Liam Gallagher (Manchester, 1972), els músics forans que més vegades han xafat el Festival Internacional de Benicàssim, es debaten entre el pes de la llegenda, la reinvenció impossible i el desitjat retorn

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email


Quiero suscribirme