GRUPO PLAZA

cultures

Valdosta, el sud profund dels Estats Units

| 30/01/2022 | 14 min, 35 seg

VALÈNCIA. La convivència al gresol de cultures mai ha sigut fàcil. Més enllà d’aquell ambient bucòlic on ressona l’assossec de les cordes d’un banjo, la complexitat coexistix. En les fosques aigües del pantà d’Okefenokee s’ofeguen els crits d’una societat d’hàbits forts i memòria obstinada. L’avaluació de Benjamin Rush, un dels signants de la Declaració d’Independència, encara sembla adient: “La Guerra Americana s’ha acabat, però, dit açò, estem ben lluny de la Revolució Americana”.

Aterre a l’aeroport regional de Valdosta i, una vegada enfilat dins d’un mastodòntic automòbil, rep dos advertències colpidores: mai, però mai, utilitzes el terme despectiu nigga, i evita qualsevol contacte amb la policia; en cas de tindre un problema fes tot el possible per solucionar-ho sense ells, ja que únicament agreujaran la situació. Les recomanacions d’Irina sempre són definitòries, i molt útils.

Entre la Bíblia i la bicicleta

Al sud de l’estat de Geòrgia, tocant amb la frontera de Florida, corcada per roures de Virgínia, pacaners i alzines, roman la ciutat de l’azalea, Valdosta. La molsa espanyola, enredrada al voltant de xiprers dels pantans, oneja amb calma pels seus carrers silenciosos. La capital del comtat de Lowndes és una d’eixes ciutats intermèdies dels Estats Units d’Amèrica que formen part del Bible Belt. La Bíblia, la tradició i la bandera marquen la vida diària dels habitants de l’anomenat Cinturó Bíblic. De fet, el món associatiu s’articula al voltant de les diverses congregacions: presbiterianisme, metodisme, pentecostalisme... Tindre una fe és necessari.  “Ateu? Però això com és possible? Llavors, amb quins valors et regixes?”, em qüestiona Blake, qui, com a bon Bible-basher, em persuadix per a que participe en un karaoke organitzat per una església baptista. Sempre, això sí, de la manera més amigable possible, amb un somriure nord-americà, sorgit per a generar confiança a les noves onades d’immigrants arribades amb un bagatge lingüístic diferent.

Nascuda a Alemanya, Natasha Fast s’ha passat tota la vida a Valdosta. “L’americà és com un albercoc, és molt senzill fer-te amic d’ell, té la pell blaneta. Ara bé, és complicat arribar al seu nucli, al pinyol, no és gens fàcil mantindre’l al teu costat. L’alemany és tot el contrari. Té una corfa aparentment indestructible, però si aconseguixes travessar-la, serà amic teu per sempre més”. Treballa a la cuina del Bleu Pub. L’especialitat del tuguri són les galletes Oreo arrebossades i fregides amb la seua corresponent guarnició de nata. És el punt de trobada de la colla ciclista, on es forma un dels bullicis amb més vida del centre històric. A principis del segle XX la revista Fortune la va classificar com la ciutat més rica per ingressos per càpita de tots els Estats Units. Això era quan el cotó encara era una peça clau de l’economia. Hui en dia, amb el ferrocarril de passatgers desmantellat, Valdosta ha perdut tota rellevància comercial. No existix el transport públic interurbà i d’existir, només seria utilitzat pels més desarrapats de la societat. En esta terra d’aiguamolls on manquen les voreres per als vianants, pedalejar t’ajuda a navegar. Fer-ho el darrer divendres de cada mes, juntament amb el moviment local ciclista Massa Crítica, és una bona opció.

Els boscos dels aiguamolls de Valdosta

Una causa perduda?

El centre històric manté encara el seu encant. No hi ha hagut cap invasió de franquícies, ans al contrari; als fanàtics del vintage se’ls farien les dents llargues, puix molts dels comerços s’han ancorat en el temps. S’identifiquen pels seus colors estridents, per l’òxid indeturable i a vegades per uns acabats barroers inconsistents. Des del carreró de Benny s’albira el Dosta Playhouse, un cinema on els rètols de les estrenes encara s’extrauen setmanalment. De seguida passem dels edificis de rajola roja a les mansions victorianes blanques com la llet. La més representativa, The Crescent, amb tretze massives columnes dòriques que simbolitzen les Tretze Colònies britàniques. Als afores es concentren els centres comercials, eixos on les farmàcies venen tabac. Entre una botiga d’informàtica i una de productes de bellesa, el Tio Sam et convida a allistar-te. Ho pots fer el mateix dia que et compres unes sabates esportives. L’oficina local de reclutament de l’exèrcit és freqüentment l’eixida laboral per als qui no poden tirar-se a l’esquena el préstec universitari. Un deute estratosfèric que hauran de pagar quasi fins a la mort. Com no se sol fer vida al carrer, consumir i tornar a casa és la norma. Ja sabeu, my house is my castle.

Joseph manté ben lligada tota la seua ascendència familiar. “Soc d’origen italià, escocés, germànic... i també natiu americà”, remata sempre, com qui posa una cirereta al pastís. En la seua habitació penja una bandera de la Unió Soviètica de dimensions considerables. A hores d’ara l’estendard deu haver memoritzat les seues branques genealògiques. També és testimoni freqüent de les seues idees russòfiles. “No em puc posar malalt perquè no m’ho puc permetre”, diu al mateix temps que agafa pel pal un corn dog, una salsitxa arrebossada amb pa de dacsa. Joseph és amic de Ben. “Skender és un cognom poc comú”, pronuncia Ben amb orgull. “La meua família sempre m’ha assegurat que tenim un castell prop de Praga o per algun lloc d’Europa de l’Est”. El meu interés pel món eslau em va obligar a indagar un poc i els meus amics a Ljubljana em van confirmar el seu possible origen. “Skender? Però si això és albanés, home!”. La pretesa herència txeca en forma de fortalesa tal vegada no siga altra cosa que un búnquer de formigó armat...

Garrett Groff està preparant-se per a ser mestre i és un gran defensor de la Segona Esmena. Dos metralletes recolzades sobre la paret del menjador, com qui ha acabat d’agranar i deixa la granera a la vista, en són la prova. “L’altre dia estava aparcant al Walmart i un moniato volia furtar-me el pàrquing. T’ho pots creure? Jo, que tinc el revòlver al costat del fre de mà, quan va començar a tocar la botzina, amb l’empunyadura agafada i pensant amb els peus, vaig estar a punt de volar-li el cap!”. Diu el cap de trons rient mentres li fa un glop a la seua cervesa Yuengling. Barrejar alcohols un diumenge només és possible al teu domicili envoltat d’amics. No hi ha altra via de botar-se les Blue Laws al respecte. Des del seu porxe, es veu passar una dona amb una cadira de rodes elèctrica. Anar a Waffle House, una franquícia de menjar ràpid convertida en icona cultural de la zona i lloc de reunió com qualsevol capelleta, és una altra opció, independentment del dia de la setmana.

Pels camins sense vianants només camina la foscor. El carrer Williams, en canvi, és un terrabastall. Kills and Thrills toquen en concert de hardcore. El públic s’anima ràpidament i es forma un mosh pit. Altres intenten fer stage diving, tot i que no hi ha escenari; és el menjador d’una casa. Altaveus i altres andròmines servixen de trampolí. Entre els assistents es troba Alex, i el seu amic Lucas, qui té una retirada a Kurt Vonnegut. Alejandro DePass va nàixer en una base militar, i va créixer al Japó en una altra. Tota la seua família és originària de Panamà. Son pare és un militar retirat. A banda d’home d’orde jubilat (si m’ho permeteu), és també un castrense corrector lingüístic. No suporta els anglicismes. Una vegada fent una torrada al jardí de sa casa (res a envejar a la de Tony Soprano) li vàrem demanar on estaven els steak. “¿Steak? ¡Bistec! A ver si aprenden a hablar”, va ordenar sense miraments.

Vaig fer un voluntariat a Moldàvia, però això no és Europa”, diu Ellie, penedida, mentres passa el dit per la vora salada del seu got. Ellie, també professora, té predilecció pels margaritas i pel senador Ron Paul. Els còctels ens els fem a Remerton, la ciutat favorita dels universitaris per a eixir de festa. Sorgida de l’explotació cotonera, la població és en realitat un enclavament dins de Valdosta. El seu passat, així com l’estatus d’independent, suren en l’ambient. Alguns dels pubs tenen codis de vestimenta discriminatoris: no pots entrar amb samarreta gran, pantalons caiguts, cadenes, etc. Situacions no molt diferents a les que es produïxen en les cases particulars, on pots acabar sent víctima del colorisme. “No ho entenc. Com pots parlar espanyol i no tindre la pell marró? Si eres un dels nostres!”, brama amb naturalitat l’amfitrió d’una festa, oferint-me un tast del seu moonshine. M’ho diu a mi, que m’han confós per iranià, búlgar o armeni. Al Sud Profund moltes veus afirmen que Espanya està localitzada al costat de Colòmbia, o que Franco encara està viu. Al Sud Profund o t’adaptes o et passes part de la teua existència aclucant els ulls. Són una causa perduda, tal com els negacionistes locals són definits.

Una Meca empobrida

Batejada com la Black Mecca, Atlanta, a uns 350 quilòmetres de Valdosta i capital del mateix estat de Geòrgia, és una de les ciutats on l’escletxa entre rics i pobres és més gran. Tan bon punt passeges pel Parc Olímpic del Centenari i verifiques al Museu de la Coca-Cola que Aielo de Malferit fa acte de presència, la cara més crua de la ciutat te la mostren els captaires. “World of Coca-Cola? Això està al barri dels blancs!”, em diu amb una veu totalment engolida Marley, un hobo d’edat avançada. “Allà no puc anar! No vages tu! No estaràs segur!”, m’avisa agafant-me amb les seues fortes mans adobades per la faena. El redlining, considerada una versió moderna de la segregació, és encara patent. Comunitats negres vivint en barris sense servicis ni facilitats. A causa de l’abaratiment dels terrenys, són moltes les fàbriques construïdes al costat de les barriades. Entre fums de pol·lució, amb la gent sotmesa a una vida sense oportunitats, el desarrelament pot acabar degenerant en violència. La pobresa i l’accés garantit a les armes generen un còctel explosiu.

Aielo de Malferit en el Museu de la Coca-Cola d'Atlanta

Joe és un altre vagabund, en este cas més jove i més alt. Això sí, també xarra pels colzes. S’oferix a fer-me un tour per la Gran Bresquilla. Si Nova York és coneguda com The Big Apple, Atlanta és The Big Peach. La bresquilla, símbol de l’estat de Geòrgia. Caminem per l’avinguda de Ponce de León, l’explorador castellà que cercava la font de l’eterna joventut, mentres el meu improvisat guia m’explica el seu modus vivendi. En arribar a la meua destinació Joseph em pregunta seriós: “Quina és la millor nació del món per a algú que demana?”. Incrèdul, fent el préssec i evitant polèmiques, aposte pels Estats Units d’Amèrica. “C’mon dawg. The DoNation, give me some!”. La millor nació és la donació, d’això es diu fraternitat entre pobles.

El meu company de pis a Valdosta, Jerry, és d’Atlanta, però mai hi torna. Ell parla l’abans conegut com a ebonics, la varietat d’anglés emprada pels afroamericans. A banda d’això, el seu particular balbuceig no és molt accessible; els seus ulls rogencs, acompanyats sempre d’una rialla, donen a entendre que la prohibició de fumar dins de l’edifici no va amb ell. Canvia de gorra com ho fa de roba interior i cada dia en porta una diferent. Sempre amb estructura, així les seues rastes poden anar d’una banda a l’altra. Les temàtiques poden variar, des de Batman fins als Atlanta Hawks, i són part de la seua identitat. Ell no sembla tindre necessitat de conéixer els seus avantpassats. Tal volta no apareixen als registres.

Jerry sobreviu a base de beques i tripijocs. Intermediate Spanish Language està entre les assignatures que cursa. Està matriculat, però en realitat soc jo qui fa els exercicis. Juga enriolat amb la seua tortuga de terra Rumpelstiltskin, mentres a mi em supervisa contínuament un pòster de Tupac. Un dia, de bon matí, toquen a la porta amb agressivitat. Per l’espiell veig un agent. “Jerry Hinkle, obri la porta, és la policia!”. Per un instant em faig el longuis, però, com que tampoc he fet res, acabe obrint. “On està?”. El conduïsc cap a la seua habitació i el policia ordena que isca. “Per què no obri?”. Pareix que no està ací, li comente. “Quan torne li dius que estem buscant-lo!”, brama l’agent amollant renecs i pegant una portada. Des d’aquell moment el meu company de pis, així com el seu vell Honda Civic amb la carrosseria sempre raspant l’asfalt a ritme de Wu-Tang Clan, s’esfumen. Mentrestant, la solitud espenta els vents del sud. Els estepicursors, eixes plantes que roden d’un lloc a un altre, transiten pels carrers deserts, d’un en un, com qui introduïx cacaus fregits en una botella de Coca-Cola: un darrere de l’altre s’afonen en el líquid i després suren, avivant el gas. És una delicatessen autòctona...

Atlanta, capital de la Coca-Cola

I així anaven passant els meus mesos, molt a poc a poc. Un dia qualsevol, de sobte, em trobe a Jerry, enfurrunyat parlant pel mòbil. Discutix amb el seu advocat. No ens enganyem, en cas d’haver comentat amb algú que Jerry, estudiant de la Valdosta State University, acabava de ser arrestat per possessió de drogues, probablement s’haguera quedat d’una peça en assabentar-se del seu estatus d’universitari. Però, no debades, la facilitat d’acabar engarjolat fa del sistema nord-americà el país amb més població empresonada del món. En cas d’eixir de la presó, a banda de la capacitat limitada per a tornar a integrar-se a la societat, no podrà entrar en una església per a participar en les eleccions, ja que haurà perdut el dret a vot. Un problema estructural lligat a un canvi demogràfic inevitable.

Esborrant les petjades d’un passat injust

L’actor afroamericà Wood Harris, popularment conegut per interpretar a Avon Barksdale en la sèrie The Wire, deia en una entrevista que la seua era una cultura sense teràpia i amb el cor trencat. Els Estats Units van ser els pioners en crear un parc nacional, Yellowstone. La fita s’aplaudix, però s’obvia que la creació d’estos referents identitaris va ser el resultat del desplaçament de la població nativa. Un cas simbòlic és el del Mont Rushmore, a Dakota del Sud. Els bustos colossals dels presidents Washington, Jefferson, Roosevelt i Lincoln van ser esculpits a la muntanya coneguda com els Sis Avis (Tȟuŋkášila Šákpe en llengua Lakota), sagrada per als sioux Lakota. La seua suplantació representa molt bé l’actual estatus de les primeres nacions: cisellades en reserves índies, sovint amb índexs de criminalitat brutals, taxes de desocupació descontrolades i l’esperança de vida d’un país en guerra. Capítols com l’esterilització massiva de dones indígenes s’amaguen davall de les barres i estreles. També ho fan les tanques publicitàries interpel·lant-te amb agressivitat: “Jesús viu, Mohamed està mort”. A l’inrevés, l’eslògan rebria els adjectius de talibà i extremista, però Jacksonville, prop de Valdosta, on la vaig trobar, no és Kandahar.

Tanca publicitària a Jacksonville

La situació no empitjora, el que ocorre és que ara està gravant-se i viralitzant-se. La realitat sembla més roína que mai entre altres raons perquè cada volta en som més conscients. Esborrem les petjades d’un passat injust com l’única manera de poder edulcorar el nostre present, amb tots els pros i els contres. Des de fa més de setanta anys, amb paciència i un bon cisell, als Black Hills, no molt lluny de Mount Rushmore, comença a aparéixer esculpit Tasunka Witko, un homenatge al cap sioux Cavall Boig. Per a uns és un memorial just, per a altres la continuació  de la destrucció d’una muntanya sagrada. Malcolm X reclamava menys victòries simbòliques i més equitat econòmica i justícia real. Quan arribarà eixe moment? Deixeu que m’aculla a les paraules de Bill Hicks, el gran comediant nascut precisament a Valdosta: “If you are living for tomorrow, you will always be one day behind”.

El memorial a Cavall Boig sobre els Black Hills. Foto: JONA THUNDER

next