València, el regne lleial

En el seu magnífic llibre El Regne de València al segle XVII (Afers, 2006), tot un revulsiu per a la historiografia moderna, James Casey dedicava un capítol sencer a preguntar-se per què València era sempre el “regne lleial” de la Monarquia Hispànica, per què en un context en què la deriva autoritària i la pressió fiscal de la Corona havien ocasionat revoltes i rebel·lions a Catalunya, Portugal, Nàpols, Sicília i Aragó, València havia mantingut la seua lleialtat contra vent i marea,“ferma com una roca enmig de la tempesta”. Trobava la resposta en “el govern dels jutges”, una burocràcia sempre obedient a les ordes de Madrid, ja que els seus èxits professionals depenien de garantir la docilitat del conjunt dels valencians i la concessió de diners sense a penes contrapartides per a la població.

Quatre segles després el president de la Generalitat Valenciana, Carlos Mazón, proposa incloure en el nou sistema de finançament de l’Estat una clàusula de “lleialtat”, que comportaria, pensant en Catalunya, una penalització per a les autonomies que siguen “deslleials” a Espanya. Fa com un d’aquells jutges de l’època, Llorenç Mateu i Sanç, que en 1658 atacava els portuguesos –en ple procés d’independència– com a regne deslleial, mentres es vantava del fet que “Valencia queda contenta de correr la [misma] fortuna que Castilla”. Al mateix temps, però, altres valencians es mantenien ferms en les seues reivindicacions, fins al punt que, com destacava un d’ells, Jacint March, “aunque la Nación Valenciana tenía opinión de fácil, se holgava de ver la constancia con que estavan agora y cómo defendían los Fueros del reino”.

Eren valencians lleials. Des que existixen els valencians, sempre n’hi ha hagut. Plenament lleials al seu poble, a la seua història, a la seues llibertats col·lectives i a la seua cultura. Sempre han sabut que no són castellans i que no ho seran mai, per molt que s’esforcen alguns. Com deia el mateix Casey, “una cosa que m’ha atret sempre dels valencians és la riquesa de la seua cultura autòctona; València no és ni Catalunya ni Castella, hi ha una diferència”. Potser per això mateix, mentres que la família de Jacint March conservava la història dels valencians participant en la redacció del Llibre de memòries de diversos successos e fets memorables e de coses senyalades de la Ciutat e Regne de València, Llorenç Mateu, tot i ser valencianoparlant, decidia educar els seus fills només en castellà, “la lengua común”, segons deia, i que “excede a todas las españolas quanto la seda primorosa a la lana”.

Ahir com hui, tot és qüestió de lleialtat. A qui hem de ser lleials els valencians?

Vicent Baydal (València, 1979) és editor, historiador i cronista oficial de la ciutat de València. Ha publicat, entre altres llibres, Els valencians, des de quan són valencians?, València no s’acaba mai, Del Sénia al Segura. Breu història dels valencians i Matèria de València. Fets i personatges sorprenents de la nostra història.

@vicentbaydal