València ha de fer com Manu Chao

VALÈNCIA. Recordatori amistós, açò pot semblar agafat amb fils si no es té un mínim de coneixement sobre la realitat turística de València, i sobre la carrera de Manu Chao. Així que abans d’entrar en farina, un poc de context. València està inefablement de moda, fa poc va ser el Time, no fa molt el New York Times o The Independent, recentment els expats eren els que parlaven meravelles de la ciutat, i quan no és un és altre mitjà estranger el que lloa la nostra ciutat. Manu Chao, que el passat dia 8 de juliol va tocar en la Sala Repvblicca un concert apoteòsic, sense fer-ne publicitat, continua tenint fans. Manu ha fet un camí curiós en el món de la música, que coincidix un poc amb el de la ciutat de València. Supose que molts coneixeu Manu Chao pel tema de Me gustas tú, i no tant per la seua carrera anterior. En eixe punt està ara València, en el punt màxim de fama internacional, en el moment on aquells que publicaven que València era “little Barcelona” comencen a tindre raó, i cada volta costa més caminar pel centre sense entropessar amb turistes, com al Born de la rebatejada com Brunchcelona. Que senyores i senyors, hi ha llocs del de la ciutat que han canviat l’esmorzar per BRUNCH, i amb la carta amb anglés venen torrades d'alvocat!

Manu Chao va formar el grup Mano Negra a finals dels anys huitanta, i va pegar un esclafit en el panorama del rock alternatiu francés. Era un estil underground, una barreja de gèneres, idiomes i influències que els feia diferents i atractius per a un públic concret. Vorejaven la marginalitat amb les seues experiències vitals, com aquell viatge de la banda en tren per vies abandonades de Colòmbia. Certament, la València de finals del huitanta i principis dels noranta no era molt mainstream. Podríem afirmar que el barri xinés era un lloc on millor no apropar-te de nit, però al mateix temps la Ruta Destroy era un esclat d'avantguarda cultural que enamorava els joves de tot Espanya. València, com Mano Negra, no estava en els grans titulars, però tenia molts fans incondicionals. Com passa als pobles turístics, l'arribada de la fama va afectar el grup, com també eixa obertura de València a dur visitants amb el creixement exponencial del turisme de falles i, per exemple, de la tomatina. La televisió fa molt, i si respecte de la música en eixa època començava a ser més senzill accedir a grups poc comercials dins d'Espanya, també era més fàcil que les imatges de la televisió valenciana de cremaes i mascletaes arribaren per tot arreu. Algun dia caldrà analitzar el paper de MTV o de Canal Nou, en la popularitat d'algunes bandes la primera, o d'algunes festes pròpies més enllà de les nostres fronteres la segona. Però m'estic desviant del tema.

En 1995 Rita Barberà iniciava el seu segon mandat, el primer amb majoria absoluta, i desapareixia Mano Negra. Manu Chao va començar un viatge pel món que va concloure amb el disc Clandestino el 1998 i eixe moment va suposar l'esclat de la seua popularitat. A València va passar paregut, i el Carme va anar perdent la fama de barri problemàtic, es feien bienals de les arts, Calatrava inaugurava el pont de l'Exposició i es va començar a atraure més turistes i visitants. Encara falta prou per a l'efecte America's Cup, Ryanair i Airbnb, però s'assentaran a poc a poc les bases per a fer de València una destinació turística. De fet, eixe any es va estrenar també l'Hemisfèric, iniciant el camí d'eixa Ciutat de les Arts i les Ciències tan icònica per a la ciutat. La capital valenciana creixia i ho feia també Manu, que publicava en l'any 2000 el Próxima Estación Esperanza. Curiosament, eixe any se celebrava la Campus Party a València, i tres anys després la ciutat era designada seu de l'America's Cup. El València Club de Futbol guanyava títols i arribava a finals, i s'inaugurava la reforma del Mercat de Colón. València millorava el seu aspecte, i tot i que la vida d'una ciutat no evoluciona tan de pressa com la d'una persona, el cap i casal estava en plena adolescència, pegant un estiró, creixent fins i tot en altura amb edificis com la Torre de França.

Manu va crear un parell de discos més, amb cançons guardonades com eixe Me Llaman Calle que va rebre un Goya, vos sona que s'han celebrat els Goya, no? Però se li preguntava més pel seu activisme que per la seua música, se li requeria més pel significat de la seua figura pública que pel seu treball i, a poc a poc, va fer el que sempre havia desitjat, passar a un segon termini. A València li va passar recentment alguna cosa pareguda. Ha fet música meravellosa, i altra com la Formula 1, no tan bona. Hem tingut la sort, en la meua opinió, de no carregar-nos el Cabanyal, que ara gentrificat provoca que els fills dels cabanyalers difícilment puguen comprar-se una casa al barri. Però almenys encara hi ha barri. Hem rebut tantes lloances internacionals, tant de turisme de baix cost, que quan s'han començat a fer lleis per controlar els apartaments turístics, ja s'ha fet tard. Els preus del lloguer estan disparats, i els comiats de solters animen per desenes cada nit els veïnats de Russafa i la Malva-rosa per a torturar els residents habituals.

I ara què? Doncs ara cal fer un downgrading, un pas enrere per a fer-ne dos endavant. Cal marcar-se un Manu Chao i desaparéixer "me llaman el Desaparecido" del circuit. Els que volíem anar al concert de Manu anàrem, quasi tots, tot i la de la nul·la publicitat de l'esdeveniment. Els que vulguen vindre a València vindran, sense necessitat de fer paellòdroms, competicions d'hípica o posar un monoraïl en la platja. Els interessos de la multinacional de discos i dels grans promotors de concerts, segurament, seran contraris al que fa ara Manu Chao. Cap estrena de disc, regalar les cançons noves en línia, vídeos sense producció, i concerts acústics a preus populars en sales que es queden menudes. Com segurament és contrari als interessos dels hotelers —volen fer-ne més de trenta nous a la ciutat— i de les companyies de creuers, una taxa turística que ajude al fet que els visitants paguen un poc el "dany" que fan a la ciutat —fems, sorolls, pujades de preus, substitució de negocis històrics per negocis per turistes, estandardització, massificació...—. Perquè si volem continuar disfrutant d'una València de veïns i no d'un part temàtic per a bufats, és el camí. Venècia o Amsterdam estan ja en eixa línia.

Vos imagineu que deixem d'invertir en promoció turística, de fomentar que vinguen més i més creuers a un macroport, o de regalar diners a companyies de vol de baix cost? Doncs es pot fer, Marisol ho va fer, Manu ho va fer, i pel que em conten els meus amics d'Alginet, on passa llargues temporades, està més feliç que mai. I ara Manu, entre bancals i bars de tota la vida, tocant la guitarra per a amics i coneguts, sense la necessitat d'anar a actuar a macrofestivals... ni de patir cancel·lacions. Perquè potser érem més feliços quan la ciutat era nostra, i no dels turoperadors. Com som més feliços en un esmorzar que en un brunch, saludant els veïns en compte d'esquivar maletes, i en una festa de barri que en un macrofestival.