Valencians tocant les estreles

VALÈNCIA. El 6 d’octubre de 1991 un grup d’alpinistes tocava les portes del cel. Van ser els primers valencians a coronar l’Everest, després d’una aventura de tres mesos i un somni que  havia durat huit anys. En l’expedició viatjava un jove muntanyenc amb el cap ple de gestes literàries i una càmera al muscle, per tal que no es perdera la memòria d’aquella proesa.

Hi havia un centenar de persones congregades, segons el cronista d’El País. El nombrós comité de benvinguda a l’aeroport de Manises esperava un vol que havia d’arribar a primera hora de la vesprada. Una pancarta resava un diàfan Benvinguts, xatos!, saludant alegrement els viatgers que desembarcaven a l’aeroport de Manises. Era el 28 d’octubre de 1991. A les quatre en punt, remarcava el periodista, huit valencians xafaven la terra del seu racó tebi i afable del món, besat per la Mediterrània. Havien estat lluny, en un indret escarpat que vigilen els mateixos déus, ja que és l’entrada al seu regne. Aquell grup d’aventurers portava el nom d’Everest ‘91.

“El primer que vaig fer va ser anar al perruquer i al sendemà em vaig posar un trage de corbata”. Paco López Barrio (València, 1958) era el huité passatger d’aquella expedició, un tripulant a qui havia sigut encarregada una missió concreta: immortalitzar l’aventura en una pel·lícula. “Va ser sonada, sí”. Paladeja les paraules que descriuen l’arribada a la llar: l’abraçada dels amics, el bullici de premsa i els honors institucionals, encapçalats pel president de la Generalitat de l’època, Joan Lerma.

Tornaven tots i tornaven sans de la seua empresa. Eren els alpinistes Juan Carlos Gómez, Joan Grifoll, Coque Pérez, Rafael Vidaurre i Moisés García; la metgessa Victoria Amigó i el metge en altitud Javier Botella; i López Barrio, l’home que havia de custodiar la memòria visual d’aquella fita en forma de documental per a Canal 9. “Jo no era un gran muntanyenc, però entre la gent que podia fer un documental era el més familiaritzat amb la muntanya i entre la gent de la muntanya era qui millor podia fer un documental”, explica.

En efecte, la seua ambivalència li va procurar l’últim bitllet cap a Nepal. Guionista i realitzador amb un peu dins de la televisió valenciana, també era membre del Centre Excursionista de València, una institució que va arribar a sumar molts aficionats a la muntanya durant les darreres dècades del segle XX. Va tancar en 2017, quatre anys després que fonguera a negre la primera etapa de la mateixa Ràdio Televisió Valenciana. És convenient un altre apunt important sobre aquella aventura: “Vam ser l’última promoció d’expedicions clàssiques. Ara l’Everest s’ha convertit en una atracció massiva per a turistes rics”. Si ajuntem tots eixos elements, la peripècia d’aquells alpinistes valencians conforma el relat d’un món que ha sigut engolit per la filla més despietada del temps: la modernitat.

Burlant els duaners britànics

A banda del document televisiu, la història dels huit valencians a l’Himàlaia va ser recollida en el llibre Everest ’91: València al sostre del món, que va editar la mateixa Generalitat Valenciana. En ell s’explica que el viatge, en realitat, va començar molts anys abans. Juan Carlos Gómez, qui va liderar l’expedició, conta que en 1983 van demanar al govern de Nepal el permís per a l’ascensió. Només hi havia dos èpoques a l’any possibles per a l’escalada i als valencians els van atorgar la del post monsó, durant la tardor de 1991. Havien de passar huit anys fins a un intent de fer cim poc sostingut per les estadístiques. “També havies de pagar un permís, crec que d’un milió de pessetes”, concreta López Barrio.

Així que aquells pioners no desaprofitaren l’espera: els anys anteriors a l’Everest diversos membres de l’equip van coronar el Nanga Parbat, l’Annapurna i el Broad Peak, els primers huit mil on els valencians signaren en el llibre de visites. En cap d’aquelles gestes apareix el nom de López Barrio, qui en canvi sí que mantenia un vincle amb el Centre Excursionista amb arrels tan profundes com el seu esperit intrèpid: “Em ve de lectures juvenils, quan van caure en les meues mans relats de les grans expedicions dels 50. Jo havia estat en els Boy Scouts i m’encantava eixir a la muntanya i dormir en la tenda de campanya”. Les excursions iniciàtiques en aquell grup es realitzaven a la Calderona. “Allí vaig conéixer les estreles de l’alpinisme de la generació anterior, com Amadeo Botella o Pepín Aranda. Ells havien fet la paret Sud de l’Aconcagua”, rememora.

Mentrestant, la vida a l’urbs va guiar a López Barrio per camins sinuosos: va estudiar Filosofia fins que es va adonar que s’avorria i va acabar gravant documentals i reportatges institucionals. “En cinc anys vaig fer-ne quasi un centenar, que no estaven malament per a l’estàndard de l’època”, indica. Quan va obrir les portes RTVV, López Barrio no va entrar en el planter fixe, però tampoc li va faltar treball. “El tema de l’Everest me’l va proposar Juan Carlos Gómez uns mesos abans de l’ascensió. Tenien suport institucional i volien fer alguna cosa per a la televisió. Quan t’ho diuen et pessigues perquè no t’ho creus. Tenia molta il·lusió, però després acaben arribant les pors”, reviu l’alpinista reporter.

En teoria la Generalitat de Lerma havia arreplegat amb determinació el guant del finançament, configurant un comité de l’Everest amb consellers, empresaris i membres del Centre Excursionista. Per contra, el realitzador del documental no posa tant d’èmfasi en la participació de la televisió pública: “No els interessava gens. Digam que no encaixava en el model de televisió que volien. Es van vore forçats perquè eren ordes de dalt”, explica. De fet, la desídia de l’ens va fer perillar la gravació fins que una telefonada del govern va constrényer els directius de la cadena. “Quedaven uns dies i no teníem ni pel·lícula”, recorda el documentalista.

Les condicions de l’aventura obligaven a gravar amb cel·luloide, ja que amb els abismes tèrmics de l’Everest els circuits de les modernes càmeres de televisió es feien malbé. El realitzador va aconseguir llavors un aparell dels que s’utilitzaven per a gravar el NO-DO i una vella càmera de corda alemanya. En conseqüència, necessitaven el material adient per a fer-los funcionar. “En Kodak no tenien existències a Madrid i no podien enviar-ne a temps des de París ni Londres”, descriu López Barrio. Així les coses, la primera peripècia del viatge la va protagonitzar aquell jove documentalista en burlar els duaners britànics en una de les escales de l’expedició, eixint al hall de l’aeroport i arreplegant dos maletes amb material de gravació per a sis hores.

Era el 2 d’agost i la majoria dels seus veïns posava remei a l’estiu vora mar. Ells, tot al contrari, caminaven cap al gel.

De Katmandú a la glacera del Khumbu

De Katmandú el guionista recorda el trànsit endimoniat. “És com arribar a una altra dimensió, una cosa fascinant. Recorde una ciutat molt viva, els carrers plens de gent. No hi havia semàfors ni senyals. I les aromes, molt diferents”, reviu López Barrio. Tenien encara deu dies abans de volar a Lukla, el punt sense retorn. Mentrestant, a la capital del Nepal la majoria de membres del grup estaven immersos en una missió complexa: superar el laberint burocràtic de l’administració amfitriona per a disposar tots els permisos i, sobretot, per a contractar els xerpes.

López Barrio somriu recordant aquell periple per una raó de pes: “Vaig tindre sort i no em va caure molta faena administrativa”. Així que el jove realitzador es dedicava literalment a vagar pel formiguer nepalés, amb la seua càmera en la mà, rodant material per al documental, amb l’única limitació de l’escàs metratge disponible. El que no gravava amb la màquina quedava imprés en la seua retina famolenca. Ara mateix la memòria dels muntanyencs és un dels pocs llocs on sobreviu aquella Katmandú: la ciutat va ser sacsejada per un furiós terratrèmol en 2015, que va liquidar la vida de milers d’habitants i va enderrocar gran part del seu patrimoni ancestral.

Finalment, el 10 d’agost, dia de Sant Llorenç, els huit valencians van prendre l’avió amb destí a Lukla, la ciutat de la vall del Khumbu que rep els visitants de l’Himàlaia. Allí tots han de passar un curiós ritual: aterrar amb vida a l’aeroport més perillós del món. YouTube ens permet ara contrastar la seua fama, però López Barrio s’estén amb major profusió al respecte: “Ara la pista està asfaltada, però en aquella època era un fanguer”, descriu. “És una pista molt curta, limitada per un precipici i una muntanya. Abans d’arribar superes un cim molt alt, així que has de perdre altura molt ràpidament i xafar pista a l’inici per a no estavellar-te. Cal ser precís. És una de les coses més temudes d’anar a l’Everest. Fa molt poc es van matar uns alpinistes precisament allà”.

La sort –ja coneixen el final d’este relat– no va girar l’esquena als valencians en la darrera avantsala. Recorden els alpinistes en els seus relats del llibre, i recorda també López Barrio, que a Lukla no hi havia res a fer més enllà d’esperar, amb els seus amables eufemismes: conversar, resguardar-se del monsó, jugar a les cartes, llegir, passejar o eludir sangoneres. Mentrimentres, l’arribada intermitent d’helicòpters carregats amb el seu material advertia que la marxa estava pròxima. Així, quatre dies després començava el camí d’aproximació. En eixe moment totes les expedicions creixen notablement amb els pobladors de les regions de l’Himàlaia: els xerpes. Un centenar d’ells van carregar el material fins al campament base i nou van participar en l’aventura fins al darrer dia.

D’aquella etapa del viatge el realitzador es recrea amb el soroll del torrent de l’aigua que discorria davall dels seus peus mentres creuaven els ponts fets amb fusta que es bambolejaven cruels al seu pas. “Els déus ens protegien”, afirma. Ho diu perquè els seus companys xerpes plantaven banderes amb oracions en cada pas perillós. “I mentres el vent agitara la bandera, ella resava per tu”, explica el narrador. A mitjan marxa, al monestir de Tengboche, van albirar per primera vegada el rostre de l’Everest. Després d’aquella jornada, no el tornarien a vore fins als moments decisius de l’ascensió.

“Dos dies abans d’arribar al campament base, passes un pujol ple de xicotets túmuls, dedicats a tota la gent que ha mort a l’Everest”, reviu el guionista. Recórrer un cementeri és just el que no necessiten uns expedicionaris que, com en el cas de Paco, tracten de mantindre l’equilibri entre dos intuïcions: “No saps si serà l’aventura més bonica de la teua vida o la teua tomba”. La glacera del Khumbu, amb els seus corrents d’aigua gelada, els va donar la benvinguda al campament base. Havien pujat més de 5.000 metres en una setmana. De les onze expedicions que havien d’assaltar l’Everest durant aquells mesos, els valencians, juntament amb una expedició de companys aragonesos, foren els primers en arribar. Des d’allà baix encara no albiraven la cresta del gegant adormit.

La llarga espera

 “Era un paisatge desolat”. Això és el que es van trobar en arribar al lloc que seria la seua llar durant més de dos mesos. “Era un pedregar on la llengua de la glacera passa pel costat. La primera pregunta que et fas és com muntar la tenda de campanya sobre eixa superfície”, exposa López Barrio. La resposta estava en el mateix paisatge: amb pedres. Pedres per a formar una superfície plana on alçar els habitatges, pedres més grans per a nugar els vents, inclús pedres enormes per a improvisar una dutxa: “Dos roques altes, un bidó de plàstic gran amb aixeta, aigua calfada a la cuina i tendals laterals per al vent”.

Una de les coses que sorprén del relat és la gran quantitat de temps que van viure en el campament base. “Hi ha moments molt pesats, dies de total inactivitat”, reconeix l’aventurer, “si cau una nevada tremenda no pots pujar i quan deixa de nevar encara has d’esperar un parell de dies per a que caiguen les allaus de neu fresca”. Eixos dies, sobretot, la muntanya els mostrava la seua naturalesa crua i implacable. “Escoltàvem i véiem les barrumbades de neu. Són volums enormes i, encara que no t’arriben, tenen una gran ona expansiva, de manera que sents una galtada d’aire gelat”, recorda López Barrio.

Els dies següents van començar a arribar més grups d’alpinistes. Ningú d’ells, apunta amb cert orgull el realitzador, comptava amb un menjar tan exquisit com el seu. Però el mèrit no era de l’expedició valenciana, sinó dels seus inseparables companys aragonesos: “La logística la compartíem amb ells i tenien un cuiner increïble, capaç de fer un pastís de xocolate en un forn fet de pedres de la glacera. Aquell mateix home havia fet guisats meravellosos i els havia posat en conserva, llestos per a calfar. Cada dia venien gorrers d’altres grups”.

Mentrestant, els valencians preparaven el trajecte al següent campament i s’enfrontaven al primer gran obstacle de la muntanya: la cascada del Khumbu. Es tracta, en efecte, d’una cascada com la imaginem, amb la diferència que són gegants blocs de gel els que es precipiten al buit, en compte d’aigua. Els blocs caiguts formen un laberint canviant a la superfície per on traçaven el seu camí els aventurers, salvant les escletxes amb trams d’escala. Hi havia un altre perill latent durant aquelles jornades: que començaren a ploure tones de gel sobre els seus caps. “És realment la part més perillosa de l’Everest; la resta de riscos són per l’altitud”, comenta López Barrio.

Quan se superen les tribulacions causades per la cascada del Khumbu, els escaladors arriben a un oasi anomenat la Vall del Silenci, un indret plàcid amb parets de gel tan grosses que resistixen el sol i concentren la seua radiació, provocant temperatures primaverals durant el dia. Eixe va ser el darrer refugi que va xafar López Barrio, acompanyat sempre per les seues càmeres. “No estava previst que jo pujara del campament base, però em vaig trobar amb forces per a arribar almenys fins allí”, recorda el documentalista.

De fet, el jove que havia crescut somiant amb els relats de les expedicions d’Edmund Hillary va prendre una decisió romàntica: mentres la resta va tornar al campament base per a recarregar energies, ell es va quedar a soles, una setmana sencera, en aquella mansió de gel. “Em dedicava a mirar el paisatge i a pensar. No m’avorria perquè tenia el cap ocupat. Penses en qui cridaràs quan tornes a València per a prendre una cervesa i altres fantasies amb les quals vas passant el temps”, reviu l’alpinista. L’última gesta, en tot cas, quedava per als més preparats del grup. El portador de la càmera els va instruir bàsicament per a que continuaren gravant la pujada i, ara sí, es va retirar al campament base.

L’assalt final 

Allà, al quarter de l’Himàlaia, l’aïllament de la resta del món era quasi total. El flux de correu implicava més de dos setmanes d’espera i les comunicacions telefòniques estaven restringides. En este sentit, l’expedició valenciana comptava amb tecnologia puntera de l’època: un telèfon amb antena satèl·lit que havien de muntar dins d’una tenda de campanya i amb el qual anaven contant a la Ràdio Televisió Valenciana els seus progressos. “Cada minut costava 1.000 pessetes, una fortuna”, emfatitza López Barrio. Les comunicacions es limitaven a donar compte de la seua situació per a informar l’audiència, entre la qual es trobaven les seues famílies.

El 6 d’octubre, per fi, arribaria la comunicació que donava sentit complet a l’aventura. Dos dies abans, Juan Carlos Gómez i Moisés García havien protagonitzat un primer intent de fer cim. Tanmateix, havien hagut de retirar-se en arribar al Graó Hillary, una paret vertical de 12 metres que eixe dia no presentava bona predisposició davant els escaladors. Així que el segon intent es va plantejar com el darrer dins dels paràmetres de la sensatesa. Si eixe dia no arribaven al cim, haurien d’escollir entre abandonar o traspassar els límits de la lògica. “Jo estava al campament base i vaig decidir esperar a la tenda comuna, amb el walkie talkie al meu costat tota la nit”, rememora López Barrio.

Van encapçalar l’odissea Rafa Vidaurre i Coque Pérez amb dos companys aragonesos. El líder dels valencians, Juan Carlos Gómez, els seguia metres arrere. “Van començar a pujar a les 12 de la nit”, explica l’home que esperava la cridada al campament base. Pel matí va sonar l’aparell que dormia al seu costat. Era Juan Carlos, informant que els seus companys ho havien aconseguit. Allí estaven dos aragonesos i dos valencians, més a prop de les estreles que cap altre ser humà aquell matí.

“Vaig cridar a Canal 9 Ràdio. Era diumenge, però el cap d’esports, Jaume Tamarit, estava esperant la nostra telefonada”, relata l’home que va donar la primícia. “Vaig dir que estaven al cim i em va preguntar que qui, però li vaig dir que li ho contaria quan estigueren tots avall”. No hi havia cap intenció de mantindre el suspens de manera gratuïta. Si López Barrio va dosificar la informació era per un bon motiu: “Pensàvem que les famílies estaven pendents i elles sabien, com nosaltres, que la baixada del cim és un altre moment crític, perquè per a arribar allà dalt gastes totes les teues energies. Fins que no estiguérem tots junts, no en volíem dir els noms”.

L’Everest, de fet, havia de deixar una última raspada en els alpinistes. Rafa Vidaurre havia perdut les seues ulleres protectores i en portava unes que no li servien tan bé com a escut. El vent lateral va començar a ferir els seus ulls i li va provocar ceguera, una afecció coneguda pels escaladors. Tot i que després es va recuperar al campament base, va haver de realitzar el descens a fosques. Eixa, a banda d’una extenuació aguda i la congelació lleu d’alguns dits, va ser la factura d’arribar al cap del colós.

Somnis que no tornaran

“Al sendemà vaig tornar a cridar a la ràdio per a dir qui havia fet cim”, diu López Barrio. Tots estaven sans i estalvis. Baixant, reviu el realitzador, les passes queden alliberades d’angoixes. A l’esquena quedaven els núvols que envolten l’Olimp. El cementeri immediat a l’Everest no els hauria de retre cap homenatge i la cervesa de Namche Bazaar feia gust de vesprada a la Malva-rosa. Katmandú, amb el seu esclat de vida, els facilitaria unes darreres jornades de descompressió. El món, descobririen poc després, havia canviat durant el seu retir amb la desintegració de l’URSS.

De les onze expedicions que van intentar fer cim aquella tardor, només dos ucraïnesos van poder emular els expedicionaris valencians i aragonesos. Així d’improbable era culminar l’aventura. El grup va tindre una rebuda d’herois a l’aeroport i el documental es va emetre posteriorment a Canal 9. Cada mes de novembre des d’aquell any, els protagonistes fan un sopar per a recordar la gesta. “Està bé comprovar com estem envellint”, somriu el documentalista.

Alguns d’ells van continuar mirant als ulls dels gegants rocosos del planeta. Uns altres, com López Barrio, només tornen a l’última frontera entre la terra i el cel en fantasies oníriques. “Alguna vegada ho somie”, reconeix l’aventurer, “però són somnis alterats que no reproduïxen de manera fidedigna la muntanya ni Katmandú. Llavors tenia 33 anys i vaig eixir d’aquella ciutat pensant que tornaria. Ara sé que no tornaré mai, ho tinc assumit”.