Hi ha ponts que sostenen una ciutat molt més que qualsevol infraestructura de formigó. A Alcoi ho sabem bé. Els nostres ponts no només uneixen barrancs; uneixen barris, històries, memòries i maneres d’entendre la vida. El quadre d’Antoni Miró (Gran pont, 2015) que acompanya este article, amb la monumentalitat serena d’un dels ponts alcoians (el de Sant Jordi), és també la metàfora perfecta d’allò que representa la cultura: un espai d’enllaç entre la ciutadania i la seua identitat col·lectiva. Per això, la paralització de la reforma del Teatre Principal d’Alcoi no és només una mala notícia administrativa. És una nova esquerda en eixe pont que hauria d’unir la societat valenciana amb el seu dret a la cultura.

El govern municipal d’Alcoi ha denunciat aquestos dies que la reforma del Teatre Principal queda pràcticament bloquejada després de la retallada de la Generalitat Valenciana. Dels 450.000 euros compromesos inicialment en l’etapa anterior del Consell presidit per Ximo Puig, la partida ha quedat reduïda a 250.000 euros en l’esborrany pressupostari de 2025, una xifra que l’Ajuntament considera insuficient per a executar les obres necessàries. Però el problema no és només econòmic. Segons han explicat l’alcalde Toni Francés i la regidora de Cultura Elisa Guillem, la Generalitat pretén gestionar els diners en forma de subvenció, obligant a licitar, executar i justificar les obres abans del 15 de novembre. Amb uns pressupostos autonòmics encara sense aprovar i amb els terminis administratius habituals, això converteix el projecte en pràcticament impossible. Francés ha arribat a afirmar que el govern local està “cabrejat i ofés”, mentre Guillem advertia que 250.000 euros són “inviables per a fer-ho al 100%”.

La situació és especialment greu perquè el Teatre Principal acumula ja més de vuit anys sense programació estable. Des de març de 2018, l’espai només ha acollit activitats puntuals i representacions concretes, com el Betlem de Tirisiti i algunes funcions de la Mostra de Teatre, com llegíem en aquest periòdic. Vuit anys. Una eternitat per a qualsevol ciutat amb una mínima ambició cultural. El tancament es va justificar inicialment per la necessitat d’adaptar la gestió del teatre a la nova legislació i aprofitar el període per a fer reformes imprescindibles: climatització, accessibilitat, seguretat i teló tallafocs. Però la realitat és que el temps ha passat i el Principal continua convertit en un símbol de precarietat institucional.

I és especialment dolorós que això passe a Alcoi. Parlem d’una ciutat que ha estat històricament una de les capitals teatrals del País Valencià. Avui, en canvi, Alcoi només disposa del Teatre Calderón com a gran espai escènic estable. I precisament el Calderón és la prova que les inversions públiques en cultura sí que transformen una ciutat. La seua remodelació integral, impulsada també per la Generalitat Valenciana anys enrere, va permetre recuperar un espai emblemàtic i convertir-lo en un referent de la programació teatral valenciana. Ningú discuteix hui la importància del Calderón per a la vida cultural alcoiana i de la seua àrea d’influència. Per això resulta incomprensible que el Principal continue abandonat a una lenta degradació burocràtica.

El problema, però, va molt més enllà d’un edifici concret. La retallada al Principal simbolitza una política cultural cada vegada més residual. Les companyies valencianes fa anys que denuncien la precarització del sector, la insuficiència de les ajudes i la desaparició de circuits estables d’exhibició. Sense teatres públics dignes i sense infraestructures actives, les companyies van a la deriva. El teixit teatral agonitza lentament, ofegat per la falta de suport institucional. Cada teatre tancat és una porta menys per als creadors, una oportunitat perduda per als actors, directors i tècnics, i també una derrota col·lectiva per a la ciutadania.

No és casualitat que molts professionals del sector cultural valencià hagen alertat en els últims anys sobre la reducció de recursos destinats a la cultura. Els pressupostos autonòmics han anat relegant progressivament les inversions culturals mentre es multipliquen els grans discursos buits sobre identitat i patrimoni. Però la cultura no es defensa amb declaracions solemnes; es defensa amb diners, amb programació, amb infraestructures i amb voluntat política. L’escriptor alcoià Jordi Botella afirmava fa anys que “un poble sense teatre és un poble sense espills”. I tenia raó. El teatre és l’espai on una societat es mira, es qüestiona i es reconeix. Perquè el que està en joc no és només la rehabilitació d’un edifici. El que està en joc és el model de país que volem ser. Un país que entén la cultura com un luxe prescindible o un país que la considera un dret essencial. Un país que abandona les seues companyies teatrals a la supervivència o un país que protegeix els seus creadors. Un país que deixa caure els seus teatres històrics o un país que construeix ponts entre la ciutadania i la cultura.

Alcoi ha sigut sempre una ciutat de ponts. Ara cal decidir si volem que aquestos ponts continuen units a la vida cultural del poble o si permetrem que es convertisquen en monuments muts sobre un barranc de desídia institucional. El Teatre Principal no necessita excuses. Necessita voluntat política, inversió i respecte per una ciutat que ha donat tant a la cultura valenciana. I ho necessita ara, abans que el pont acabe definitivament trencat.

Carles Cortés és catedràtic d’universitat i escriptor