Vinatea, de criminal fugitiu a heroi popular

En la turbulenta història del segle XIV valencià, la figura de Vinatea destaca com la del líder popular més conegut. Nascut a Morella en 1273, acabà els seus dies en 1333 com a jurat de la ciutat de València, després d’escapar a la pena de mort a la qual havia estat condemnat per haver l’assassinat la seua esposa. La seua valentia a l’hora de fer front a les intrigues de la reina Elionor de Castella li valgueren el record en la memòria dels valencians.

A galop tirat per l’abrupta geografia dels Ports, poc podia imaginar-se Francesc de Vinatea que els valencians, algun dia, li alçarien un monument en la capital del regne. Corrien mesos de 1313 i el prohom morellà fugia tan ràpid com podia, deixant arrere tot el que tenia, que no era poc. Dos molins sobre el riu Sénia, la casa pairal de Morella i la casa senyorial de la Todolella, on abundaven les riqueses: les xarpelleres de llana amb les quals comerciava, les taleques de blat que portaven els seus vassalls, les cubes de vi de les seues pròpies vinyes, els cofres amb xamellots, flassades i tota classe de robes, les arcasses que guardaven els seus llibres de lleis… I les xiquetes, dos belles donzelles quasi en edat de maridar, que quedaven òrfenes a la pràctica. A elles també les deixava arrere. Ara que potser arribava el desitjat baró, ho havia llançat tot a perdre!

Havia arribat a casa a una hora inusual i havia sentit sorolls a la cambra. Pujà sigil·losament i confirmà les sospites que l’ameraven des de feia temps. Carbona, la dona amb qui s’havia casat vint anys arrere, jeia carnalment amb un jovenel·lo, l’escuder que havia contractat recentment per a ajudar-lo en la senyoria. S’abresquillà, perdé la raó, i tirà mà de l’espasa. L’escuder s’alçà nu, l’acorralà en un cantó i descarregà tota la seua força contra ell, mentres Carbona plorava i xillava aterrada sobre la màrfega de cànem. Debades li suplicà entre singlots que recordara el fill que duia al ventre. Francesc l’agafà pels cabells, la tirà a terra i, amb fúria, li travessà el cor. No recordava res més. No sabia com havia eixit de la casa, però ara es trobava, al ple del migdia, cavalcant cap a terres castellanes on potser trobaria l’empara d’algun vell amic…

Elionor no ho podia creure. L’havien advertida que el seu futur espòs, l’infant Jaume d’Aragó, havia perdut l’oremus. Potser l’havien emmetzinat. Ningú no ho sabia, però deien que estava disposat a renunciar als seus drets successoris com a primogènit de Jaume II. Ella no ho volia creure. A penes era una xiqueta de 12 anys, però des de menuda, com a infanta de Castella, l’havien educada per a ser reina, la futura reina Elionor. Havia passat llargues temporades de solitud i estranyesa en terra forastera, en el Palau del Real de València, on només havia tingut el consol dels servidors castellans que la criaven, com la seua estimada ama, Sancha de Velasco. I tots aquells anys d’espera s’havien convertit ara en anys d’infàmia i de rancor.

Les núpcies s’havien celebrat finalment en octubre de 1319, en la vila catalana de Gandesa, però aquell forassenyat infant havia fugit de l’església en acabar l’ofici. Havia deixat plantats els convidats i havia mostrat a les clares que mai no podria regnar. Hauria de renunciar al tron, el matrimoni s’anul·laria i Elionor seria retornada a la cort de Castella, com una penyora trencada i inútil. Però ella no havia comés cap falta. Els culpables eren els aragonesos: aquell rei incapaç de fer entrar en raó el seu fill i aquell fill apocat, ablanit, temorós d’assumir les seues responsabilitats de govern. Encara no sabia com, però es venjaria d’alguna manera. Aquella afronta no quedaria impune de cap de les maneres…

El justícia de València i la reina d’Aragó

La vespra del dia de Sant Miquel de l’any 1328 plogué tan i tan fort, i durant tant i tant de temps, que el Guadalaviar es desbordà. El diluvi negà la capital del regne i la seua horta, causant unes destrosses de les quals no hi havia memòria de cristians ni de sarraïns. El sendemà Francesc de Vinatea no donava l’abast. Com a justícia criminal de la ciutat recorria tots els carrers vigilant, amb els seus saigs, que ningú aprofitara el caos per a furtar béns aliens. Sentia, però, una íntima satisfacció, que tractava de dissimular davant els altres. Enmig d’aquell desorde, els veïns confiaven en la seua autoritat i se sentien protegits. Era un home diligent, decidit i valent, que havia sabut fer-se respectar.

I allò feia que, amb el pas del temps, cada volta quedara més lluny el record de la seua fugida i de la seua condemna a mort mentres estava en l’exili. Després d’uns quants anys, guanyant-se el favor d’uns i altres, havia aconseguit del rei Jaume II la commutació de la pena i havia refet la seua vida. Amb el suport dels rics parents que tenia a Morella, s’havia instal·lat a València, on excel·lia entre l’elit de juristes del municipi. D’ací que haguera arribat a casar-se en segones noces amb la filla d’un cavaller i que haguera adquirit el lloc de Benimaclet, retornant a la seua avantatjada posició de senyor, esta vegada a tocar del cap i casal. El seu prestigi era tal que el nou monarca, Alfons el Benigne, el reclamà ni més ni menys que com a conseller reial. I com més poder exercia, més satisfet se sentia.

»Francesc l’agafà pels cabells, la tirà a terra i, amb fúria, li travessà el cor.

Mig any després d’aquella enorme riuada, el seguici del rei entrà en la ciutat. I, amb ell, la nova reina, Elionor de Castella. Aquella xiqueta palplantada a Gandesa s’havia fet gran i havia esperat la seua oportunitat en enviudar Alfons el Benigne, poc abans de ser coronat. Així, després d’unes intenses negociacions, el matrimoni s’havia celebrat a Tarassona en febrer de 1329. Havia arribat el seu moment. Per fi era reina de la Corona d’Aragó i podia netejar l’afronta del passat. Però no s’acontentava només amb això. Havia tingut una primera falta. Se sentia embarassada i estava convençuda que seria un mascle. El seu fill heretaria el tron tot i que ja existira un hereu, l’infant Pere, nascut de la primera dona del rei. Elionor havia fet ja el primer pas per a acomplir el seu pla i havia rebut grans dominis a Aragó, Catalunya i València com a dot pel seu casament.

Però les viles de Morella, Xàtiva, Morvedre, Alzira i Castelló, les més importants del Regne de València, es resistien a acceptar aquella donació. Al·legaven que els seus furs i privilegis prohibien separar-les de la jurisdicció directa del monarca. Ella, en canvi, ho tenia ben clar: no hi havia més lleis en la terra que la voluntat del rei i els que la contradeien mereixien ser penjats en la forca. Així aconseguí que el seu marit es mostrara inflexible als precs de les viles i fins i tot arribara a atacar-les furiosament. Fins que finalment, davant els assalts i les amenaces del monarca en persona, que arribà a sembrar el terror en la mateixa capital, la reina aconseguí que els vilatans doblegaren els genolls i acudiren a València per a jurar-la com a nova senyora. I just en acabar la cerimònia, tingué el gust de dir-los a la cara el que realment pensava d’aquella donació: “¡Esto no vale nada!”. Les seues aspiracions eren encara molt superiors…

Vilatans en peu de guerra 

Francesc de Vinatea assistí impotent a tots aquells fets. Ell, Vidal de Vilanova i alguns altres consellers reials tractaren de calmar al monarca, sense resultats. Podia semblar normal que, com havien fet tots els seus predecessors, donara liberalment part del seu patrimoni. Però allò era massa: havia cedit fins a nou de les ciutats i viles més importants de tota la corona. I per si fora poc, en desembre de 1329, en nàixer el seu primer fill amb la reina Elionor, n’havia donat sis més al nounat, Ferran, incloent-hi Oriola, Alacant, Elda i Novelda. Com a bon jurista, Francesc sabia que allò era completament il·legal i les notícies que li arribaven de Morella l’aborronaven: els oficials de la reina maltractaven la població, menyspreant els privilegis que s’havien aconseguit a força de sang i subsidis des de temps de Jaume I.

La follia, però, no acabava ací. La reina també s’havia dedicat a perseguir els protectors de l’infant Pere, l’hereu legítim, que protestaven per l’escàs patrimoni reial que li quedaria quan accedira al tron. Un d’ells, Lope de Concud, havia sigut arrossegat i penjat a València, acusat de fer fetilleries per a evitar que la reina tinguera fills. Fins i tot el primogènit –el futur Pere el Cerimoniós–, davant la passivitat de son pare, havia hagut de fugir a l’Alt Aragó, disposat a travessar la frontera amb França si les coses empitjoraven. I en aquell context, en juliol de 1331, el Benigne decidí ampliar les competències que havia atorgat a la reina sobre les viles valencianes: ara li les donava en total propietat, com a senyora absoluta.

»Els oficials de la reina Elionor maltractaven la població.

Elionor se sentia satisfeta. Com li recordava la seua ama, Sancha de Velasco, entre ella i el seu fill posseïen mig Regne de València i una part molt important de Catalunya i Aragó. La posició de l’infant Pere era, a més, molt feble. Potser l’acabarien portant a la cort reial, on tal vegada, algun dia, menjara alguna cosa que li provara malament, emmalaltira i finiren bruscament els seus dies com a primogènit… Seria una veritable llàstima, però llavors l’hereu seria Ferran, el fill d’Elionor, la seua mateixa sang, a qui hauria d’haver pertangut la corona des d’un principi si aquell covard de Jaume no haguera fugit de la seua pròpia boda dotze anys abans.

Però els obstinats habitants de les viles valencianes tornaven a posar-li pals a les rodes: es negaven, torna i volta, a jurar l’ampliació de les seues competències com a senyora absoluta. Debades estigué esperant a València junt al seu marit la presència dels procuradors que havien de consentir la nova donació. No només no hi anaren, sinó que, a més, els emissaris del rei i de la reina foren rebuts a cantalades, en desembre de 1331, quan anaren a aquelles viles recriminant-los la seua desobediència. Els insolents vilatans estaven en peu de guerra, però, com havia succeït dos anys abans, haurien d’afluixar la corda. Elionor n’estava convençuda. Ningú gosaria contravindre la voluntat del rei.

València, mare i cap del regne

Les veus que eixien de les cases de la Confraria de Sant Jaume no deien precisament això. Drapers, notaris, argenters, canvistes, paraires, blanquers, corredors o barbers, tots ells clamaven per l’opressió que patien els seus companyons de Morella, Xàtiva, Morvedre, Alzira i Castelló, amb els quals havien lluitat contra els cavallers aragonesos durant tants anys, frec a frec, en defensa dels furs valencians. Encara més, amb aquelles viles totalment apartades del patrimoni reial, València no seria res. Un cap sense cos. Una mare sense fills. La capital d’un regne en mans alienes. I Francesc de Vinatea, des del seu nou càrrec com a jurat en cap de la ciutat, corroborà aquella opinió majoritària.

S’havia arribat massa lluny. No es podia tolerar l’actuació del rei en favor dels interessos exclusius d’Elionor de Castella i el seu fill. Ell sabia, de primera mà, que el Benigne no faria cas de les paraules temoroses dels consellers reials. Calia posar-hi fre per uns altres mitjans. I així ho exposà, decidit, al Consell municipal: “Hem d’acabar amb la influència nefanda de la reina Elionor sobre nostre senyor rei Alfons. Si no és per raó i justícia, que siga per la força”. La de Vinatea era una paraula respectada i la gernació que aquell dia omplia la sala l’acatà unànimement. El mateix Francesc seria l’encarregat de comandar la comitiva que parlaria amb el monarca.

»La determinació dels valencians plegaria la voluntat del monarca.

Els hòmens armats de la ciutat s’organitzaren, com era habitual, en grups de deu. El que no era gens habitual, però, era que s’aparellaren contra el seu propi rei. El delicte de traïció, castigat amb la mort, planejava sobre tots ells. Vinatea ho sabia i s’havia preparat per a tot. Ja havia escapat una vegada d’aquell destí i, encara que esta vegada no podria fugir del palau reial a lloms del seu cavall, no li importava. Estava a punt d’arribar a la seixantena d’anys i la vida ja li havia donat una inopinada segona oportunitat. Faria el que s’esperava d’ell: servar l’honor de la ciutat de València com a mare i cap del regne. Encara que ell morira, la determinació dels valencians plegaria la voluntat del monarca. Si era víctima de la ira règia, les milícies assaltarien d’immediat el seguici reial i entrarien a degolla en el Palau del Real, occint a tots els qui trobaren.

Així ho comunicà al Benigne, sense que li tremolara la veu en cap moment. Era una decisió ferma. El poder de València o el poder del rei. I, davant la indignació de la reina Elionor, vencé el primer. Ella els haguera mort a tots. A aquell arrogant Vinatea que s’atrevia a desafiar-la. Als jurats i els consellers que l’acompanyaven en representació de la ciutat i de les viles. Als hòmens armats que aguaitaven a l’altra banda del riu. Com gosaven fer allò? Però el seu marit, aquell home timorat, no li feu cas en esta ocasió. S’acovardí i cedí. Expulsà els consellers que actuaven en favor de la reina, revocà la darrera donació que li havia fet i ‒de nou la infàmia‒ desterrà la seua ama, Sancha de Velasco, acusada d’intrigar contra la corona.

A partir de llavors el poder d’Elionor dins de la cort reial s’anà esvaint i en morir Alfons el Benigne, en 1336, hagué de fugir, cames ajudeu-me, a Castella. Francesc de Vinatea, però, ja no ho voria. Havia mort a mitjan 1333, un any i mig després dels fets ací narrats. El seu record, no obstant, perdurà durant generacions en la memòria col·lectiva del poble valencià. La confluència dels carrers Corretgeria, Cadirers i Calatrava, on ell vivia, fou anomenada durant molt de temps “la plaça d’en Vinatea” i els relats de Pere el Cerimoniós i Francesc Eiximenis, redactats a finals del segle XIV, elevaren la seua gesta a la categoria de mite. Un mite que encara perviu, com mostra l’estàtua a la seua figura ubicada des de 1993 en la Plaça de l’Ajuntament de València, en el mateix lloc on anteriorment estava la del dictador Francisco Franco.

Vicent Baydal (València, 1979) és editor, historiador i cronista de la ciutat de València. Ha publicat, entre altres, Els valencians, des de quan són valencians?, València no s’acaba mai, Del Sénia al Segura. Breu història dels valencians i Matèria de València. Fets i personatges sorprenents de la nostra història.

@vicentbaydal