Wau y Los Arrghs!!! L’excepcionalitat com a norma

Ferotges. Indomables. Abrasius. La llegenda de Wau y Los Arrrghs!!! (escrit així, amb tres signes d’exclamació anglosaxons) és una de les més singulars i excepcionals en un territori com el nostre, abonat precisament a l’excepcionalitat de no tindre molts productes musicals exportables, tot i gaudir d’un ecosistema creatiu més que saludable. Ells s’ho van guanyar, tot i que la seua història estava, potser per la seua natura, destinada a extingir-se en les seues pròpies brases.

Van durar el que van durar: quinze anys. Com deia aquella vella cançó de Neil Young, de la qual va prendre (malauradament) tan bona nota Kurt Cobain, és millor cremar-se que anar apagant-se a poc a poc. I Wau y Los Arrrghs!!! estaven destinats a cremar-se. Massa intensitat. Massa entrega. Massa excessos. Massa cor, que diria Willy DeVille. Molta gent els recorda com un fenomen escènic sense paral·lelismes. Ni a casa nostra ni tampoc a fora. Qui ho ha viscut ho sap.

Fora de qualsevol època, provinents de l’espai exterior

Van ser un producte fora de temps. Fora d’època. Com si visqueren en una realitat paral·lela. Nasqueren en València com podien haver-ho fet en Tokio, Los Angeles o Tombuctú. Perquè la seua religió era transnacional: el punk, el mersey beat, el garage rock, el surf rock, el frat rock. Estils venerables, nascuts als Estats Units i el Regne Unit a finals de la dècada dels 60 i els 70. Un so, una estètica, una iconografia, una escala de valors aliena a les modes i les conjuntures del segle XXI. Capritx vintage? Potser. Però ells van ser uns dels millors delineants de tots aquells sons al nostre país, a Europa i al món sencer, junt amb els incombustibles asturians Doctor Explosión, els argentins Los Peyotes o els nord-americans The Neanderthals, bandes amb les quals se’ls ha comparat sovint. Entre els millors del rock de sèrie B: aquell que mai vendrà milers de còpies de discos, però compta amb fanàtics fidels i lleials arreu del món. Per alguna cosa feien també versions de Link Wray, Jacques Dutronc, Joe Meek o Cuby & The Blizzards, mentres que el dissenyador lleonés establit a València Mik Baro els feia les portades.

» Foren un fenomen sense paral·lelismes

Totes estes bandes podrien haver nascut a l’espai exterior, la veritat. Són carn de festivals com el Funtastic Dracula Carnival, a Benidorm, la capital del kitsch. O del Surforama de València, on Wau y Los Arrrghs!!! van tornar de manera efímera, per a un concert, el passat cap de setmana, amb l’aforament complet i una gran expectació. No hi cabia una agulla. Carn també de programes radiofònics tan recomanables com El Sótano, de Radio 3, conduït per Diego RJ, qui sempre els va fer un lloc en eixe oasi que encara es pot fruir a les vesprades de la radio musical pública. Carn també de la històrica revista Ruta 66, que els va dedicar un sucós article en el seu número de gener de 2007 amb el títol de “Carajillos y patas de elefante”, molt en la seua línia.

Els agradava definir-se com una versió salvatge de Los Brincos i es van convertir en un dels tresors musicals valencians més preuats sense pretendre-ho. Perquè si alguna cosa no tenien eren pretensions, més enllà de fer allò que els agradava i apassionava. L’única premissa era una entrega irrenunciable. I tindre la mirada sempre fixa en l’expansió internacional, en donar a conéixer la seua música pels escenaris de fora de l’àmbit espanyol. Així, van girar per Mèxic (on van tocar davant de 5.000 persones), els Estats Units, Puerto Rico, els Països Baixos, Àustria, França, Bèlgica, Alemanya, etc.

Combustió ràpida

Wau y Los Arrrghs!!! nasqueren en 2003, de la unió de tres membres de The Pissmakers (Bola al baix, Ramón a la guitarra i Claudia a l’orgue, més tard reemplaçada per Isidro, a qui més tard supliria Belinda) amb el bateria Fletán i el vocalista i excepcional frontman Juan Arlandis, conegut com Juanito Wau des de llavors. Una veu inconfusible: aspra, tèrbola, aguda, feréstega. Una presència escènica inigualable. Un líder escènic com no n’hi havia altre. Un huracà. Un tornado. Un tità.

Fins fa uns mesos te’l podies trobar al bar Valiente, al cor de la Malva-rosa de València, en l’establiment que va dirigir durant uns quants anys amb la seua dona, Amparo, al seu barri de sempre, i que es convertí en una mena de lloc de peregrinació de fans i amics vinguts de tota Europa i la resta del món. Sobretot músics: els mítics The Mekons, la veterana banda britànica nascuda en temps de l’eclosió punk, van ser del últims en visitar-lo, l’estiu passat. El mur de Facebook de Juan era una espècie de passeig de les estreles de l’underground que es deixaven caure pel local.

Òbviament, la seua vida va ser molt més tranquil·la i familiar des que va deixar els escenaris i els estudis de gravació i els va canviar pels esmorzars i els cafés. I més encara a les hores d'ara. La seua vastíssima cultura musical, el seu coneixement del rock soterrani de les darreres sis dècades, la deixa reservada per a punxar discos de quan en quan en sessions com a discjòquei.

Part d’una llarga tradició, patrimoni cultural

Van editar només tres àlbums al llarg de la seua carrera. Cadascun d’ells en una discogràfica distinta. Cantan en español (2005) en la suïssa Voodoo Rhythm, ¡¡¡Viven!!! (2008) en la basca Munster Records i Todo roto (2013) en la nord-americana Slovenly Records. També un grapat de singles, entre els quals figura la seua reconegudísima relectura del “Demolición” de Los Saicos, la banda peruana que es va avançar, per inversemblant que parega, a l’esclat del punk amb eixa cançó de 1964. Visionaris, ells. La versió de Wau y Los Arrrghs!!! dels peruans acumula a dia de hui quasi 700.000 reproduccions en Spotify, i no estranyaria gens que acabara arribant al milió. És, amb diferència, el seu tall més escoltat en la plataforma, dins d’un Top 10 particular en el qual figuren set cançons del seu primer àlbum, Cantan en español (2005), entre elles “Rey de Tablistas”, “Hey Monstruo Hey”, “Nunca la quise” o “Momia Twist”.

És lògic que al llarg de la seua carrera compartiren també escenaris amb els nord-americans Black Lips, que sempre van dir que Wau y Los Arrrghs!!! eren la seua banda favorita, o amb altres contemporanis com els també nord-americans Reigning Sound, o que aclapararen un fum d’elogis per part d’altres contemporanis com The Gories i Hot Snakes. A ells els agradava només definir-se com: “Una banda de ‘sixties garage’, una música juvenil, intensa i directa, lament ‘punk’ en la seua màxima expressió, amb una influència important de les bandes ‘yeye’ i del ‘mersey beat’, però en la seua línia més dura, la de The Roulettes, Johnny Kid & The Pirates o The Big Three”. Totes elles, bandes britàniques de rock and roll formades a principis dels anys 60 del segle passat. La banda valenciana era hereva d’aquell llegat. I el van recollir i reformular com ningú. Són part del nostre millor patrimoni cultural, i així és com se’ls hauria de recordar sempre. Per justícia.

Carlos Pérez de Ziriza (Madrid, 1973) és periodista i escriu per a El País, Efe Eme, Mondosonoro, Turia, Rolling Stone, Beat Valencia o El Hype. Té publicats set llibres de música, l’últim Historia del pop rock valenciano en 75 nombres esenciales (2020).

@cpziriza