entrevista

Begoña Tena: "Veig inviable un actor amb mascareta: tal volta hauríem de provar el teatre sonor"

19/06/2020 - 

CASTELLÓ. Begoña Tena (Castelló, 1978) sempre ha sigut ferma defensora de la vitalitat del teatre. "El que realment fa falta, si et donen un premi, és que el teu treball puga perpetuar-se, viatjar i puga girar", exclamava preguntada pel triomf que va obtenir el seu text Tórtola en els últims Premis de les Arts Escèniques Valencianes. Ningú podia imaginar llavors que seria una pandèmia la que aturaria per complet aquest art. Ara l'obra, que a més d'aquest ha rebut el premi ex aequo de la Crítica Valenciana i ha sigut seleccionada als Max 2020, roman a l'espera del fet que es reactive la gira que l'anava a dur per fora del territori valencià. Però a més d'aquest, són molts els projectes que per sort l'autora, actriu i directora té pendents.

Tot i que confessa que ara ha sigut menys cent de productiva, abans de la quarantena també va presentar un text inèdit per al Premi Ciutat de Castelló de Teatre. Sota el nom Errantes, l'obra ha sigut escollida per davant de vora dos-cents treballs. Tant de bo, la dramaturga no sap quin serà el futur d'aquesta peça, degut que el sector s'enfronta a un moment tan crític com incert. Amb l'objectiu de profunditzar en el seu treball i en aquest nou marc que s'està configurant, Culturplaza parla amb Tena, qui en l'últim Torneig de Dramatúrgia Valenciana es va definir com La Curva de la Plana.

-Com has viscut la quarantena?
-Supose que com molta altra gent, he passat per mil fases. Molt sorpresa i estranyada al principi i a mesura que passaven les setmanes sentint molta preocupació pel sector teatral. A mi em va agafar en mig d'una gira, actuant en l'obra Federico de la companyia La Subterránea, i va ser molt estrany. Per això, cada setmana que passava era una sensació diferent. Des de la calma absoluta per tenir temps d'estar en família fins a la preocupació. A més, vivim en cases molt xicotetes, no tinc balcó i ha sigut molt aclaparador.

-Amb tot, ¿diries que han sigut setmanes productives o tot el contrari?
-Per a mi no. No he pogut produir res. Tinc dues feines, treballe com a actriu i com autora i necessite estar a soles per a poder desenvolupar-ho. Per tant, ha sigut una aturada completa de la meua activitat. També, el cap no em permetia posar-me a crear. Estava tan al·lucinada amb la situació, que no, no va poder ser.

-Durant dècades no has pogut mostrar el teu treball en la teua ciutat. Ha sigut per això aquest premi més especial?
-Sí, tot i que fa 22 anys que visc a València, em fa il·lusió guanyar aquest premi. Molt poques vegades he pogut actuar ací. S'ha creat un distanciament amb la ciutat, perquè mai podíem accedir als espais públics. Aleshores, estic molt contenta perquè a més enguany vam poder representar Tórtola. És molt especial que tinga presència en la meua ciutat.

-Quina és la història que amaga Errantes?
-És un text dramàtic. La trama ocorre en l'illa gallega Ons, que està ubicada en el Parc Nacional de les Illes Atlàntiques. Allí hi ha una espècie de casa balneari que ha heretat un metge. La cosa és que aquest vol ajudar a la gent que desitja eixir d'Europa a arribar a Amèrica. En l'obra plantege una futura Europa que s'ha convertit en un estat militar on moltes persones volen fugir.

-De la teua creació, el jurat va destacar l'"originalitat" i un traç narratiu "innovador". Què diferencia aquest treball dels que has fet anteriorment?
-A mi també em va sorprendre que digueren això, no crec que siga molt innovadora, em sembla que té altres coses que he fet abans. Però sí que és cert que faig una estructura amb moltes el·lipsis temporals. Hi ha uns personatges que no estan mai en escena i que són protagonistes. Aquestes persones que viatgen, els errants, mai apareixen físicament, però si les seues paraules i les seues cartes. Tal volta, aquests dos mons que es creuen, entre les persones que no estan en escena i les que sí, pot resultar innovador.

-Quan es podrà veure Errantes sobre un escenari?
-Jo tampoc ho sé. Ara mateix no tinc ni idea, perquè en octubre estrene unes altres peces que havia d'haver estrenat en març: un text per a Carme Teatre que es diu Lo callado i va dirigit a l'actiu Pilar Martínez, i Si yo tuviera un pueblo, que dirigisc jo i interpreten Pep Ricard i Mafalda Bellido, amb música d'Avelido Sabreda. S'estrenarà en La Rambleta. Errantes, m'encantaria que pujara a un escenari, però és un enigma.

-I com t'imagines eixe dia en el qual pugues tornar a xafar un escenari?
-A mi que el públic estiga en mascareta no m'importa, quan s'apaguen les llums ja no els veus. El que no em faig a la idea és el que pot ocórrer en escena. No m'he fet a la idea que els actors i actrius en puguen dur. Per a mi no és possible veure a un actor o actriu amb ella, però igual ens hem de fer a la idea. Tot i que, ho veig inviable. Hauríem de pensar unes altres formes. Teatre sonor i no visual, tal volta.

-Fa molt de temps que reivindiques la falta que els fa a les obres de teatre romandre més temps en cartellera, però ara s'estan acumulant molts espectacles en les agendes dels teatres. Veus més difícil, per tant, que es frene aquesta voràgine d'estrenes?
-Ara ens ve un temps molt estrany en el qual s'estan reprogramant funcions que havien d'haver ocorregut ja. Si abans era precària la situació, ara ho serà més. Una obra necessita temps perquè la puguen conéixer, perquè s'inicie el boca/orella i perquè puga créixer. En aquestes condicions no sé. Es presenta una tardor molt plena i és preocupant, degut que no hi ha tant de públic.

-La directora de La Muntant, Marta Banyuls, assegurava en una entrevista amb Culturplaza que en el cas de l'espai valencià es deixarà de programar a les companyies únicament un dia perquè suposa un gran esforç econòmic i humà. Tant de bo, deia que començaran a actuar "dos o tres dies". És temps suficient?
-Segueix sent poc de temps. El problema és que som molta gent i no hi ha suficients espais. Abans estaven entre dues o tres setmanes i un mes, era l'ideal. Tant per la companyia com per l'obra. Aquesta no es tanca el dia de l'estrena, necessita un procés per a créixer i ho ha de fer amb públic. Però estem abocats a un dia i qui tinga sort d'estar estrenant.

-Venim d'una època en la qual s'ha produït molt i s'ha estrenat molt també. És una tendència que, després d'aquesta reprogramació d'actes pendents, es trencarà?
-Ara mateix estem en un moment tan delicat... Veig a tants companys patint, gent que es replanteja tancar, perquè no poden resistir. Les xicotetes empreses de teatre estem en una situació molt crítica. No sé si es continuarà produint. Les grans o els centres públics si continuaran fent la seua tasca, però el teixit està format per col·lectius molt diversos i amb necessitats molt diferents. 

-Li veus futur al teatre online després de la desescalada?
-La veritat és que jo no he vist res aquests mesos, no m'agrada gens. Per a mi es crea una sensació i una màgia especial en un teatre gràcies a tota eixa gent que es concentra, i tot això no es pot crear en una pantalla. No té sentit, igual és necessari, perquè pot tornar una recaiguda, però per a mi el teatre és, per damunt de tot, un lloc de trobada. 


Noticias relacionadas