Acabarem com Occitània?

Fa vora quatre-cents metres i va de la plaça de Sant Sarnin a la del Capitoli. La primera té en el centre un impressionant temple romànic de to argilós, com de pedra assecada i madurada. La segona és la típica àgora imperial francesa, rectangular i amb voluntat solemne i neoclàssica. És un carrer que va d’un món a un altre, en el fons. Li diuen del Taur i està al cor de Tolosa de Llenguadoc. El taur és el bou que martiritzà a Sarnin i el feu sant. El color de les façanes i llambordes, ací, és aquell d’argila de l’església, com en tot el centre d’una ciutat que anomenen la rosa, assentada des dels romans a la vora del riu Garona, capital cultural d’Europa durant una època ja amortitzada, crescuda després a l’ombra política de París i obligada a oblidar el que era. No del tot, encara. A les plaques dels carrers de la part antiga no sols posa rue en francés sinó també carrièra, en occità, potser l’última concessió al que fou o al que ha sigut en una realitat paral·lela. Hi ha molts comerços i un és una llibreria. El rètol anuncia obres en les dos llengües. Vaig entrar perquè volia un llibre que m’explicara per què l’occità ha arribat moribund al nostre segle després de ser poderós vehicle de cultura en el XII i el XIII, imitat per mitja Europa i sobretot per nosaltres, que fins a Ausias March no vam tindre ningú que versara en valencià i no en aquella llengua de corts i de poetes. Al remat en vaig agafar dos que em deixaren un regust d’arqueologia a la boca. El llibreter portava ulleres d’aquelles que suren a mig nas i, mentres els empaquetava, feu el recompte d’euros amb els llavis. Fou un murmuri, només, en llengua occitana. L’envoltaven dos fileres de prestatgeries i una atmosfera d’arxiu universitari. Aquella suma no em feu pensar llavors en el dur désir de durer de què parlava un poema d’Éluard, però sí que m’ho fa pensar ara. Vaig tindre fa temps una amiga d’allà, que era bibliotecària i contava com una vegada havia esborrat amb esprai no sé quin rètol en francés, que tenia una tesi escrita sobre els trobadors i que el seu nou nóvio vivia al camp i encara parlava en occità amb els iaios. Potser serà així el nostre futur. El dels valencians, vull dir. Quan vaig eixir al carrer feia fred i vam caminar fins a la plaça del Capitoli, on tot estava en orde, on tot encaixava. Serà així també, al final, amb nosaltres? Un mostrador, una nostàlgia acadèmica, unes plaques bilingües i quatre paraules pronunciades en veu baixa?

Carles Fenollosa (València, 1989) és filòleg i escriptor. És coautor del llibre Créixer sense Maradona i ha publicat la novel·la Narcís o l’onanisme, Premi Lletraferit 2018, i l’assaig Irreductibles. Una història de la llengua i la literatura dels valencians.

@carlesfeno