Tár

Ja he vist Tár (Todd Field, 2022), la pel·lícula de Cate Blanchett que toca la moral al personal. ¿És una crítica a l’anomenada cultura de la cancel·lació o és el contrari? Més prompte res d’això o les dos coses alhora. Hi ha persones que, com diu el xèrif Nick Corey en la novel·la 1280 ànimes (Grup62, 1988), busquen solucions fàcils a problemes complexos, “que culpen els jueus o la gent de color de tot allò dolent que els passa”. Per sort, Tár no és cap solució fàcil.

 La protagonista, Lydia Tár, és una consumada directora d’orquestra. Durant una classe magistral en la prestigiosa Juilliard School, pregunta a un alumne per Bach i este li respon que, sent ell com és pangènere i BIPOC (black, indigenous and people of color), no li va molt un cishetero blanc com Bach. Tár es queda estupefacta i li casca una reprimenda que culmina dient que el narcisisme de les xicotetes diferències només du a una conformitat d’allò més avorrida.

John M. Carrera explica en el diccionari de curiositats Pictorial Webster’s (Chonicle, 2009) que una de les obsessions del segle XIX va ser voler donar sentit al món mitjançant la classificació del seu contingut, fora flora, fauna o sers humans. Així les coses: “Allò que un membre de la societat actual interpreta com a descripcions racistes de categories de persones, llavors es tenia per informació útil i científica. El problema de representar una raça amb la imatge d’un individu és que margina a l’instant la resta de milions de membres d’eixa mateixa raça”.

El perill de reduir a Bach a un cishetero blanc no és només que es prescindisca d’un geni per la seua sexualitat i color de la pell, sinó que condemna tot blanc heterosexual a un estereotip, cosa que, al seu torn, reduïx qualsevol altre grup a un clixé: les dones, els homosexuals, els asiàtics… Creure que el sexe, la religió o el color de la pell doten d’un mateix sentit i que es pot deixar al marge la condició socioeconòmica, política i cultural i la vivència i el caràcter de cada u és simplificar allò complex i convidar al tòpic –i a una uniformitat i conformitat molt avorrides, certament–.

Quant a la separació entre artista i obra, hi ha casos i casos, però no conec molta gent que vullga separar l’ofici de la persona quan té goteres o apendicitis. Si rebutjàrem operaris o metges per la seua alçada i sexualitat, per exemple, s’experimentaria un apogeu insòlit del bricolatge traduït en bunyols i autocirurgia carnissera, però, eh, no siga cas que un ecosexual de metre cinquanta amb el perineu bronzejat i certa inclinació per Bach ens salve la vida!

Jean Murdock (Reus, 1972) és llicenciada en Filologia Anglesa i postgrau en Tècniques editorials. Es dedica a la traducció i l’edició professional i és autora del blog literari Huellas.

@jeanmurdock_