L’editorial catalana presenta entre les seues novetats un llibre il·lustrat deliciós que descobreix les aventures d’un personatge amb un problema de personalitat evident que, ben segur, provocarà les rialles dels més menuts
VALÈNCIA. Aquesta és la història d’un llop que ha decidit menjar-se algú, perquè té tanta fam que els intestins li rugeixen ben fort i, amb aquest propòsit, s’endinsa en el bosc on es creua amb un porquet, una cabra i un conill. Sí, efectivament, a tots tres animals, se’ls cruspeix sense pietat i d’un sol mos i, una vegada ja atipat, es dirigeix cap al seu arbre preferit on s’adorm profundament. Amb tot, Aquesta és la història d’un llop (Tramuntana, 2019), de Nancy Guilbert amb il·lustracions de Nicolas Gouny i traducció de María Teresa Rivas, és, en realitat, un llibre original que, imbuït per l’essència de l'absurd, descobreix les aventures d’un personatge més simpàtic que temible que no solament té un problema amb la seua identitat sinó també amb la de totes les bestioletes que s’engul.
Aquest llop famolenc, per tant, no és més que un innocent ocellet de plomes rosa que amb la panxa buida devora amb impaciència un cuc que va redolant per terra, una formiga que s’està menjant un trèvol de quatre fulles i una mosca suculenta que es rebolca pel romaní. Abans, però, no es deslliura de les burles de tots aquests anèl·lids i insectes diminuts que, tot i ser-ne conscients que formen part de la dieta alimentària de les aus, ploren de riure en sentir com els desafia amb l’esperpèntic crit de: «Et menjaré amb les meues dentotes!» Ara bé, la sorpresa final arriba amb la incursió inesperada d’un llop autèntic que amb els ulls brillants i una boca enorme plagada de dents afilades i punxerudes no serà tampoc capaç d’aconseguir que el protagonista se n’adone de quina és la seua veritable condició animal.
Amb un gir argumental inesperat que irromp al final de la lectura amb una brutalitat deliciosa i que celebra alhora una justícia feroç, Aquesta és la història d’un llop és un exercici narratiu excel·lent en què el relat escrit se serveix del visual a l’hora de crear una obra total en la qual tots dos llenguatges es necessiten i compten per igual. Així, d’una banda, Nancy Guilbert, que després d’uns anys com a mestra decideix dedicar-se plenament a l’escriptura, demostra un gran domini de les paraules en condensar abreujadament el text mitjançant una fórmula sintètica que combina la narració amb el diàleg i que demostra la teoria literària fonamental que amb menys es pot dir molt. Certament, el treball previ amb infants d’Infantil i Primària l’ha duta a conéixer bé els seus gustos lectors i l’ha espentada a la cerca de textos expressius aptes per a ser llegits en veu alta i, fins i tot, teatralitzats, com ara aquest.
D’altra banda, les il·lustracions de Nicolas Gouny segueixen també aquesta premissa sintètica en presentar unes composicions sobre fons blancs on la simplicitat i l’esquematisme geomètric són els trets més destacats, unes característiques que no l’allunyen, però, d’aconseguir el grau d’efusivitat que aquesta història demana. Per això, juntament amb la presència d’un paisatge netíssim formalment i despullat d’ornaments vegetals accessoris que es confecciona a partir de triangles i formes arredonides, cal ressaltar l’eloqüència de la gestualitat que desprenen tant el protagonista com la resta dels personatges amb què es troba, amb un control sorprenent del llenguatge de les emocions, l’alegria, la rialla, la ràbia, etc., que aconsegueix mitjançant un traçat lineal tan senzill.
La potència expressiva del tàndem format entre text i il·lustració en aquest llibre s’amplia, finalment, amb la resta d’elements que conformen la pàgina, com ara les majúscules i les negretes, que alerten el lector de l’entonació, per exemple, i les onomatopeies, que s’integren en enormes bafarades en el dibuix i permeten la declamació. Tot un seguit d’artefactes narratius que fan d’aquesta obra una delícia per a tots els infants, tant els que ja lligen a soles com els que necessiten la companyia i el suport d’una veu adulta. En definitiva, una història senzilla, divertida i sense cap altra pretensió de grandesa que no hauria de passar desapercebuda entre la quantitat de novetats mediàtiques què el mercat editorial ens ha acostumat.