Autòpsia en viu al cor d’Anglaterra

VALÈNCIA. Com tota gran ficció, la seua lectura no es limita al fet explícit, al cor d’Anglaterra ni a la peripècia delirant del Brèxit, sinó que explica de manera indirecta fenòmens de llarg abast, com ara la insatisfacció i la sensació d’estafa de la classe mitjana occidental i com es sublima en la puixança de populismes vinculats per la por, la xenofòbia, el miratge de la impossible tornada al paradís perdut i la volta de caragol d’un conservadorisme que busca el seu rostre definitiu en el segle XXI, a cavall entre el feixisme estètic i el liberalisme econòmic més grosser. Coe té la rara virtut de ser divertit sense resultar intranscendent, que la seua lleugeresa estilística (travessada de lirisme, de llamps que il·luminen i cremen el paisatge, de pietat commovedora) siga el vehicle d’idees que d’una altra manera resultarien aspres de manejar. Potser perquè retrata un fet dinàmic, la caiguda pedra a pedra de la vella Europa, la seua estratègia no pot ser una altra.

L’escenari de la novel·la és Birmingham, la ciutat on va nàixer l’autor, en 1961, i també l’espai que va inspirar J. R. R. Tolkien en la construcció de la comarca dels hòbbits. La referència no és ociosa, ja que la ruralitat dels halflings (els mitjans) es presenta com l’epítom de les virtuts que la societat anglesa desitja per a si mateixa: comunitats menudes i homogènies, tradició, solidaritat i resistència feroç al canvi exogen. Així, el paral·lelisme entre el país esgarrat de David Cameron i el món d’El Senyor dels Anells es convertix en un running gag al llarg de la novel·la, un joc d’espills que convertix l’anglés mitjà en un ser folklòric i espantat que lluita amb una espasa de pam i mig contra els seus dimonis. Tota l’obra està subjecta al concepte de centralitat, l’escenari situat en l’eix geogràfic del país, els protagonistes que lluiten per a no perdre la seua posició mesocràtica al tauler social, i també un grapat de polítics temorosos i incompetents, que somien esdevindre Churchills de tots i es queden en sinistres maquinistes de ningú, que no dubten a botar del tren quan l’han llançat a tota velocitat cap al cingle.

Entre els batecs agònics del cor d’Anglaterra sobreviuen com poden grans personatges: Benjamin Trotter, escriptor quasi fracassat, quasi vell, quasi a soles, que a última hora aconseguix publicar la novel·la de la seua vida, mutilada i despullada de pompa, estilitzada només en allò que importa, l’amor que el va fer l’home que és; la brillant Sophie, professora universitària que veu trontollar la seua carrera per un incident estúpid davall la dictadura d’allò políticament correcte; el seu espòs Ian, educador vial subjugat per una mare thatcheriana i model dels jóvens que es reclamaren ben moderns cosmopolites fins que un pakistanés obri una botiga al seu barri; Doug, veterà periodista d’esquerres que viu en una casa de sis milions de lliures al barri de Chelsea i s’embolica amb una diputada tory; el jove Nigel, assessor de Cameron i confident de Doug, que evoluciona entre la fascinació absoluta pel seu líder en les primeres hores a la desil·lusió i el ressentiment del seu Nuremberg personal; un conflictiu pallasso de festes infantils que resulta ser el millor escriptor que mai ha conegut Benjamin...

Cada personatge té valor individual i arquetípic i, encara que la seua tragèdia personal és genuïna, ens permet fer identificacions col·lectives, com ara la gestió de la consciència, els estrets i inconfessables límits de la tolerància, la joventut com a valor fràgil i dictatorial, o la ràbia contra un món que no és com ens van dir els nostres pares i els nostres presidents. Dos fites simbòliques i estilístiques com a punt final. La cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics de Londres de 2012 funciona com una esplèndida reivindicació de la cultura, l’orgull i la força colossal britànica; però és l’espurna bellíssima que ompli de color la nit abans de la foscor i que, en passar, roman com una taca dolorosa davall les parpelles. I la que, potser, és l’escena eròtica més divertida en anys, entre un Benjamin sexualment mort fins llavors i Jennifer, una antiga companya de col·legi; en esta trobada de llit (d’armari, més prompte) Coe ens regala pietat, esperança i futur on no n’hi havia. Igual que fa amb el vell i estimat cor d’Anglaterra.