Plató en la Cova Tallada

VALÈNCIA. Les sensacions del món són l’únic món, haurà d’exagerar el filòsof George Berkeley. Créiem vore coses, però només véiem idees de les coses, en realitat males idees. No distingíem la idea dels caiacs de les recreacions dels canadencs indígenes. Algun xafaxarcos explicava que dels blocs de pedra tosca de la zona s’havia construït, en part, l’església de Xàbia. Només els gossos mascota semblaven fer-li cas escatològic. Ja vindran els voluntaris a llevar merda; o les ombres. A la mar, les meduses picaven amb una mala ombra intrínseca. Les motos aquàtiques ressonaven estranyament en els impertinents grafitis de la cova, amplificades pel soroll torturador d’un reggaeton. Els turistes érem molts i a tocar. Tots érem presoners. Un d’ells era ample d’esquena, i els tertulians de la Cova Tallada li deien Plató de malnom. Tota idea és ja una idea turística, un miratge d’alguna realitat exterior vertadera, remugava aquell homenot mentres enviava un whatsapp pel seu smartphone.

En el mite de Plató els presoners són reticents a eixir de la caverna. Els apanyen més les idees d’una realitat que temen perquè ignoren i que només es manifesta en representacions d’ombres difuses. És natural. Confondre la realitat amb el somni de realitat és humà, massa humà. Però és pervers. Dit a la manera més subtil de Simone Weil: el desig salva, la imaginació condemna. El desig de Xerxes de conquerir Grècia és absolutament decent, almenys per a un rei persa, i molt higiènic si l’ajuda a viure i a dormir a gust. Creure que tindrà èxit, però, és una fantasia producte de la imaginació del Jo. Malament. Quan es desfà per un temporal el pont de barques amb què l’emperador havia planificat travessar l’Helespont, Xerxes decapita els enginyers i fueteja la mar, maleint-la una i una altra vegada. La frustració. La bogeria. Havia confós els desitjos amb la fantasia de la seua realització.

Que Plató visitara la Cova Tallada de Xàbia em tem que és territori de la imaginació més que del desig. Però no tant si ens traslladem unes 400 milles cap a llevant quarta al sud. Trobarem Siracusa després de pegar la volta a Sicília. Hi arribarem. Trobarem l’Orecchia de Dionisio, una afamada caverna, ja turística. És segur que el deixeble i apologeta de Sòcrates, Plató, la coneixia. Va fer fins a tres viatges des d’Atenes a Siracusa per a fer mediació entre el seu jove amic Dió i el tirà de l’època Dionís, per tal d’assajar la seua idea de república ideal en mans de reis-filòsofs, de la qual serien rigorosament exclosos els poetes. Plató va haver d’eixir per cames més d’una volta i en cert viatge, fet a pesar de les penalitats que confessa de tota travessia per mar, va ser retingut a Siracusa. Tal vegada empresonat i convenientment espiat pels vigilants. El Big Brother era encara analògic, no digital. 

En aquella caverna que va visitar, i potser va patir en carn pròpia, s’adonaria de l’extrema sonoritat amb la qual els vigilants podien escoltar converses dels presoners mentres les torxes projectaven tot un món d’ombres al seu voltant. Sembla que és l’Orecchia de Dionisio la que va inspirar el mite de la caverna de Plató, una faula que d’alguna manera pronosticava el cinema. Quant a la faula de la línia, de la qual sempre desconeixem el fragment més llarg excepte com a projecció imaginativa del segment previ, és una metàfora de la navegació en la qual mai podem preveure quan arribarem a port, per molt a prop que ens acostem per mar a Siracusa, o a Xàbia, o a Dénia.

En la impagable carta en què conta la seua aventura siciliana, Plató diu que s’havia animat a anar allà en part per a combatre certes conductes siracusanes que l’espantaven: no paraven de menjar i beure diverses vegades al dia i, a més, no dormien només per la nit, deia, o siga que en criticava les migdiades. De manera que Plató, o el seu alé, sí que va visitar la Cova Tallada. I amb tant poc èxit com a Siracusa. En el país nostrat esmorzem amb vi i fem la becadeta. Plató va fracassar també ací. Potser de la seua república ideal no sols han de foragitar-se els poetes, sinó també alguns filòsofs. Però no precisament Plató, qui bé que s’excusa al principi de l’esmentada carta: “Fa temps, quan era jove, vaig sentir el mateix impuls que el de molts altres jóvens, dedicar-me a la política”.