Barty: “Els valencians som gent de bar per naturalesa”

Miguel Ramón Sarrión Molas (Énguera, 1959), conegut per tots com Barty, està al front, amb la seua dona Tere,  del bar Los Arcos d’Énguera des de fa més de quaranta anys. Les taules de l’establiment encara conserven les marques de les eternes partides de xamelo que s’han jugat en este mític bar fins a fa uns anys, quan decidiren prioritzar el servici de dinars. En este bar de la Canal de Navarrés tot el món que va (rics i pobres, esquerrans i dretans, solitaris i familiars, obrers i patrons) se sent a casa. I ho fa envoltat de menjar casolà, de l’amabilitat de Barty, la seua dona, el cap de sala Guille i la resta de l’equip. Parroquians com Paco, Belén, Ricardo, Marilena o Concha omplin les taules a diari i es fan companyia en un món en què l’aïllament de les ciutats s’imposa sobre les arrels, el sentiment de comunitat i la pertinença.

Quina és la història d'este bar? Énguera és un poble que ha viscut tradicionalment del tèxtil, i que ara es troba desindustrialitzat i incomunicat. Jo vaig treballar des dels 12 anys en la fàbrica de Piqueras y Marín. Quan va tancar en tenia 19 i el meu futur sogre, Francisco Payà, decidí comprar este bar situat al cor del nostre poble. Com m’havien acomiadat, em va oferir faena i ací vaig començar a treballar en els anys 70. Al poc de temps em vaig casar amb Tere, rodejat de menús del dia, partides de dòmino i un guirigall que no tot el món pot apreciar. Per desgràcia, el meu sogre va morir prompte, de manera que la meua dona i jo ens vam fer càrrec del bar, ella en la cuina i jo en la barra. I portem quaranta-sis anys.

Diuen que ací ve gent de tota classe i tots se senten com a casa. Quina és la clau? Els valencians som mediterranis i sers de bar per naturalesa. Ara, jo pense que cada bar el fa el seu propietari. Una de les faenes que no es veuen és precisament eixa, la de fer que grups i generacions diferents se senten totes a casa. Vaig passar la joventut en este bar gitant-me molts dies molt tard mentres parlàvem de política amb gent de Bandera Roja, el PSPV, el PP, UCD… He vist partides de dòmino èpiques, he xarrat amb persones que volien arreglar el món, he rebut turistes, he participat en totes les festes i activitats culturals del poble que he pogut… Per a portar un bar has d’estar disposat a donar sempre, a tindre detalls, gestos i gastar el to correcte amb cada persona. Al remat, si la gent no se sent bé i és feliç ací, per a què vol anar al bar? Tindre un bar és sacrificat, però la clau passa pels detalls.

Ara que tot el món parla sobre conciliació, com ho heu fet per a conciliar el bar amb la família? Primer de tot, cal tindre present que Tere i jo som un equip. Ens entenem bé, tenim clares les nostres funcions i les nostres responsabilitats. I disfrutem junts del dia a dia, dels moments més rutinaris als més especials, com les festes, quan tenim el bar pleníssim. La criança dels fills ha sigut complicada en un bar com este, ja que fem moltíssimes hores ací. Hem tingut la sort de tindre la meua germana i ma mare, que ens han ajudat molt. Els fills han crescut feliços i han fet les seues pròpies carreres professionals, i això és el més important. Han decidit fer la seua vida fora del bar amb les seues parelles, i mai hem intentat forçar-los, perquè sabem com de sacrificat és açò. Però, això sí, quan passen les festes del poble de finals de setembre, la meua dona i jo fem un viatge i recorrem Europa per a desconnectar i carregar les piles. En esta vida estem uns pocs anys i no tot en la vida és faena!

“Quan ho deixe no pense tornar a este ni a cap altre bar”

Què faràs quan deixes el bar? El bar ha marcat la meua vida, però, després de més de quaranta anys, pense que ja és hora de deixar pas a noves generacions. I una cosa et dic: quan deixe el bar no tinc intenció de tornar a este ni a cap altre bar. Perquè quan u s’acostuma a vore el bar des de darrere de la barra no pot evitar sentir la temptació de posar una canya o fer el café en la màquina. Soc una persona molt inquieta i no sé parar-me a disfrutar en un bar. Deformació professional… Sé que el futur de Los Arcos està garantit i anirà molt bé, però no sé si podré aguantar la sensació de sentir-me un estrany en un bar. Crec que ja he fet prou hores de bar!

Jordi Sarrión-Carbonell (Énguera, 1998) és periodista i politòleg. Ha dirigit la revista Mirall i ha col·laborat en revistes i diaris com El Temps, Contexto y acción o El País.