Berenar vegà en el temple dels gats: el primer cat-café de València

VALÈNCIA. En 2005, el periodista Richard Louv va definir la síndrome per dèficit de natura, un nou trastorn de les societats modernes consistent en l’estrés generat per l’escàs contacte amb la natura i per la nostra vida urbana i asfàltica. Japó ja havia sigut un dels primers països en detectar i posat remei a esta necessitat amb un mètode poc comú i que encara causa sorpresa a qui no el coneix: els cat-café, bars per anar a acaronar gats i estar en contacte amb ells. Un temple per als amants dels felins i una bomba per als al·lèrgics. Moltes de les grans ciutats d’Europa tenen este tipus de bar i València, fa només nou mesos, també té el seu. 

“Nosaltres som el primer cat-café de València on pots vindre a prendre alguna cosa, relaxar-te, fruir amb els gatets i gatetes i si t’enamores d’algun o d’alguna, doncs pots sol·licitar-ne l’adopció”, explica David Montesinos, de 26 anys, gerent del local. “Tots els gats son rescatats del carrer i ací el que fomentem és l’adopció per qüestió de caràcter més que per qüestions de físic, de manera que no tornen mai més al carrer”, detalla. 

Sense formació específica en veterinària o biologia, Montesinos va descobrir la seua professió actual fa tres anys. “Vaig rescatar una gata del carrer que anava a morir si no la rescatava i això em va canviar el xip. D’alguna manera jo volia ajudar als animals però tampoc sabia com. Sabia que existien els cat-cafés i sabia que procedien de Japó però no sabia que n’hi haguera a Espanya i ni tan sols que fóra possible a Europa”, explica. “Un dia, estant a Barcelona per anar a un concert, vaig descobrir el cat-cafè per casualitat. Li vaig preguntar a la xica que el gestiona i el que em va fascinar és que els gats i gates eren rescatats del carrer i que se'n fomentava l’adopció. En aquell moment vaig decidir que obriria un espai així a València”, relata. 

Un espai on l’animal mana

La filosofia del local, creat sota la forma jurídica d’un club per la dificultat legal de tindre animals en un bar, no té res a veure amb la dels pioners cat-cafés de Japó. Ací, els gats manen. Caminen per damunt de les taules, pugen a estructures que pengen de les parets, juguen o dormen en taules convertides en llit per a felins. Les normes del local són estrictes i indiquen clarament que no es pot fer soroll estrident; que els animals no poden ser acaronats o agafats a la mà si ells no volen; que no poden ser alimentats i que el seu benestar està per davant de qualsevol altra cosa. Les begudes i els pastissos [quasi tots vegans] es servixen tapats per a que els gats no puguen accedir al seu interior i, per qüestions d’espai, el màxim nombre d’animals no humans que hi ha al local és de 17.

“Els cat-cafés varen sorgir en Japó perquè viuen a edificis molt grans amb apartaments molt xicotets, la gent viu quasi confinada i no se’ls permet tindre animals. Així que a algun japonès se li va encendre la bombeta i va dir: doncs jo els pose en un lloc per a que vinguen a fruir amb ells. Però clar, allí no s’adopten perquè la gent no els pot tindre a casa. I a més, els locals que jo he vist, tenen moltíssims gats en un espai molt reduït i estes no són les condicions òptimes per a tindre’ls”, critica. Els bars d’Europa, fins i tot semblen més zoològics. “A Europa, hi ha cat-cafés que tenen gats, però de raça, gats caríssims, pels quals s’ha pagat i que no es poden adoptar. I clar, això no és el que nosaltres volem fer”, reivindica. 

Xiquets, turistes o veïns passen pel local

Encara amb la seua filosofia animalista, ‘El passatge dels gats’, com es diu el local, és un espai comercial on per unes entrades entre 3 i 9€ pots passar entre 30 i 90 minuts jugant amb els animals. Entre les cinc de la vesprada i les deu de la nit, desenes de persones, soles i en grups, visiten este espai. “La gent pregunta: Sou una associació? Sí. Però te’n lucres? També, perquè jo passe ací 24 hores, este és el meu negoci, però jo no visc dels gats, no guanye ni un cèntim amb les adopcions. Nosaltres el que fem és cobrar l’entrada per mantindre el local i als gats quan necessiten alguna cosa”, reconeix. 

“Mare! Entrem!”, diu una xiqueta agarrant la porta. “No, que ja entràrem la setmana passada i l’altra”, respon ella. “Però esta setmana encara no!”, es queixa la menuda plantant els peus per mostrar el seu cabreig. El cat bar rep a veïns del barri, curiosos i fins i tot turistes apassionats pels animals. El propietari explica que els clients tenen edats molt diverses, des de xiquets a gent gran, però que la majoria són dones. Segons les normes del local, els al·lèrgics entren sota la seua pròpia responsabilitat.

Ana Collado i la seua filla Úrsula han vingut hui perquè no poden tindre un gat en casa. “El pare és molt asmàtic i es medica per a l’al·lèrgia. A nosaltres ens encantaria tindre un gat, però com no podem, doncs venim ací. Ara en arribar a casa el sometrem a la prova de l’abraç”, riu la mare imaginant les possibles reaccions. “Un amic se’n va enterar fa uns mesos per internet i vaig vindre. Ara ha vingut de visita un amic de Canàries i l’he dut ací perquè és un lloc curiós. M’agrada perquè visc en un pis compartit i ara no puc adoptar un gat. I bò, sóc al·lèrgica, però molt poc”, conten Míriam Texeira i Antonio Corbacho, de 21 anys. 

“Ací han estat des de la fallera major infantil de València i la cort d’honor fins un grup de turistes americans que varen reservar tota un hora per a ells perquè a la seua ciutat no hi ha espais com este. Que, a més de conèixer la gastronomia local, el clima o la ciutat, els turistes tinguen espais com este, els va enamorar”, defén el propietari David Montesinos. 

Una adopció per setmana: 41 en 9 mesos

Popeye dorm dins d’una caixa. El varen trobar amb un dispar en un ull i hagué de ser operat per posar-li un ull de cristall. A Joma, atropellat, el trobaren amb el fèmur trencat, l’operaren i torna a caminar. Safina i Sarabi, mare i filla, dormen tranquil·lament damunt d’un joguet. Mengen juntes, van a beure juntes... separar-les té poc de trellat, així que El Passatge dels Gats busca una família que les vullga a les dos. Yin i Yan i també Paul i Sheldon, dos parelles de germans, varen ser adoptats per famílies que comprengueren que anaven a ser més feliços junts. Per als gestors, deixar anar als primers 10 gats fon difícil. Després, aprengueren a alegrar-se amb cada eixida.

“En estos nou mesos han eixit 41 adopcions. Tenim vora un rècord, amb quatre o cinc gats al mes. La veritat és que jo esperava que foren 2 o 3 al mes però fixa’t que fins i tot este mes s’han adoptat 8 gats. Este és un treball de molta gent. No només de ma mare i meu, que treballem ací. Darrere d’este espai hi ha quatre associacions, desenes de voluntaris que els cuiden a casa fins que arriben ací...”, s’alegra el gerent de l’espai. 

“Començàrem treballant amb l’associació Adaana, que treballa amb cases d’acollida, amb persones que els tenen ben cuidats i no en gàbies. Això és fonamental. Tots els gats i gates arriben ací vacunats, testats, desparasitats, esterilitzats i amb microxip. També és fonamental: cap animal pot entrar ací sense tot això”, detalla David Montesinos. Poc després de començar el projecte tenia desenes d’organitzacions tocant a la porta. “No podem treballar amb totes, en fem un filtre. Estem en contacte amb un altres cats cafè de Madrid i de Barcelona i aprenem també amb l’experiència d’altres persones”. 

Per a ell, el missatge més important és el de conservació i respecte als animals. “Si adoptes un gat o una gata estàs salvant dos vides: la del gat que adoptes i la del que arriba al cafè en el seu lloc per ser adoptat”, recorda Montesinos amb una banda sonora de maulits. “Açò no és un zoo, ni una guarderia, ni un circ. El nostre espai és un lloc on respectem els animals i eduquem en la idea que els gats que estan ací són éssers vius i tenen drets. Necessitem que les noves generacions tinguen clar que als animals se’ls ha d’ajudar perquè és increïble el que fem amb els animals en este país”.