Bibiana Candia i els esclaus gallecs a Cuba

Bibiana Candia (la Corunya, 1977), escriptora. 
* Azucre (Pepitas de calabaza, 2022), 144 pàgs, 16,90€

El fet real que novel·les estava oblidat? Se sabia però ningú en parlava. Em van preguntar si coneixia la història dels esclaus gallecs del segle XIX. És estrany que allò no ens arribara ni a través de la memòria popular i oral. Afectà a mil set-centes famílies del món rural!

Havies publicat poesia i esta és la teua primera novel·la… Primer vaig pensar que jo no podia escriure-la, perquè esta classe d’històries se solen escriure com a novel·les històriques, de gènere. En certa manera el text em va triar a mi. Al cap d’un parell de setmanes d’investigar havia de decidir: o deixava de dedicar-li temps o m’hi posava. Quina forma havia de tindre per a que jo fora capaç de fer-la, de defendre-la històricament i literàriament? Vaig arribar a la conclusió que havia de reconstruir el relat popular que jo entenc que ens havien furtat. La literatura podia corregir eixa falta.

L’èxit d’Azucre et situa com a administradora d’un secret que no era estrictament un secret, com a referent per a informar-se dels fets. És una satisfacció haver obert la porta d’esta història universal: la vergonya dels emigrats maltractats és universal. He aclarit des del principi que no soc historiadora, soc escriptora. He recreat un relat popular i qui vullga que s’endinse en esta història tan dura i terrible. La ficció és una forma de contar la veritat, la forma més exquisida de fer-ho.

Narres un fet terrible amb una prosa quasi poètica. És una manera de retornar la dignitat a les víctimes? Sí, hi ha una intenció d’homenatge. També una qüestió d’eficàcia narrativa: si contes una cosa terrible amb una brutalitat darrere d’una altra, satures el lector. L’estil ajuda a mantindre’l en la novel·la. A més, un relat popular havia de sonar com eixos cantars de camí que es recitaven, havia de tindre una música interna. Cal buscar la bellesa encara que relates el fet més terrible del món. Era tot un repte.

Una història gallega i alhora universal. Sempre es conta la història de qui emigra i molt poc la de qui es queda. Jo com a gallega ho he viscut de prop, des de la perspectiva de qui es queda. La ferida de l’emigració en una família està als dos costats. En aquells anys quan algú se n’anava era com si morira. Les comunicacions eren diferents. Les cartes igual arribaven que igual no. Podies tardar anys a saber alguna cosa de l’emigrant. Era quasi com viure una mort.

“Els gallecs estem disposats a arribar a qualsevol lloc per a sobreviure”

Per què el relat ha estat ocult tant de temps? Per una banda, per vergonya. Per una altra, perquè pocs anys després Espanya va perdre Cuba i es va convertir en un forat negre d’informació. I així esta història va quedar soterrada. El procés es va resoldre amb la dissolució de la companyia i les persones esclavitzades quedaven lliures. Podien quedar-se o tornar. No crec que cap d’ells fora conscient que tenia dret a una indemnització. Uns pocs van fer fortuna i en tornar no van donar importància a la part lletja de la història. Nosaltres podem contar-ho ara que hi ha la distància suficient.

Tu fores emigrant. Te n’anares a Berlín a ser escriptora, buscant un somni, com ells. Quan estàs envoltat de gent que no parla el teu idioma i no et coneix, comences a qüestionar-te quant d’allò que eres té a vore amb tu i quant amb els qui t’envolten. Estar fora em va fer pensar en què significa ser d’un lloc. A voltes els gallecs parlem de nosaltres de manera un poc frívola i en realitat amaguem una realitat cruel: estem disposats a arribar a qualsevol lloc per a sobreviure.

No era el cas. L’experiència d’emigrant, amb els privilegis i les facilitats, em va fer pensar molt en altres emigrants, com els de la dècada de 1950, que ho van tindre agre. Els qui apleguen de societats sense accés a l’educació o sense comoditats són blanc fàcil de persones sense escrúpols. Eixe cicle vital de la humanitat no s’ha detingut. Hui hi han moltes persones que viuen com els protagonistes d’Azucre. Viure fora et deixa totes les possibilitats obertes. Molts ens reafirmem en allò que érem abans d’eixir. Els personatges d’Azucre pensen que triomfaran: es veuen com els indians que tornen rics. Al remat és una manera de redescobrir-te. A mi em va tocar la fibra esta gent. I n’hi ha molts lectors interessats. Esta èpica apel·la a la literatura que naix dels ningú.

Després d’una primera gran novel·la, fa vertigen la segona? Fins que vaig publica Azucre no vaig ser conscient que obria la porta a un univers. Estic amb una història que és espill d’esta: mentres escrivia Azucre em vaig adonar que una altra història havia de ser contada. No és una continuació, però forma part del mateix univers. Jo ja he publicat llibres que no importen a ningú. Això sí que és dur. Que hi haja gent esperant-te és bo. Hi ha pressió, però és una meravella. Azucre és el somni de qualsevol debutant. És molt satisfactori que un text humil i honest puga obrir-se camí en una indústria com esta, a voltes monstruosa.

Óscar Mora (Dolores, 1978) és crític literari, guionista, corrector editorial i contacontes. Col·labora en mitjans de comunicació en paper i digitals ressenyant llibres i fent entrevistes, que és una excusa com altra qualsevol per a dedicar tot el temps que pot a llegir.

@oscarmmora