Cabines del passat

Una de les anècdotes preferides de la meua vida és la d’aquell dia que em quedí sense bateria en el mòbil, just abans de començar un llarg viatge cap a terres llunyanes. No duia ni una hora de tren, camí de Madrid, quan el telèfon va morir. I just en aquells vagons no hi havia endolls per cap lloc. Una amiga m’havia d’arreplegar en Atocha, però a on? No havíem quedat en cap lloc en concret. Començava a posar-me nerviosa. No podia enviar whatsapps ni fer telefonades. Com féiem abans per a quedar, quan no teníem comunicació instantània?

En arribar a l’estació, la desesperació devia ser prou evident en el meu rostre perquè una xica preguntà si estava bé i m’oferí el seu telèfon. De poc valia l’amable gest. Feia anys que no memoritzava els números de ningú. A soles em sabia el fixe dels meus iaios, que estaven morts, i el d’una exparella, de quan ens enviàvem SMS garrapinyats introduint el destinatari manualment. Cap dels dos m’eren molt útils en aquell moment. Amb tot, proví alguns números que em venien a la memòria. Com era d’esperar, no eren de ningú que jo coneguera. Finalment, la sàvia jove em comentà: “Per què no el carregues en una cafeteria?”. Com no ho havia pensat abans? La vergonya s’agreujà quan, en passar-me la bogeria transitòria, m’adoní que aquella xica era Irene Montero. Per a una periodista que començava a encarregar-se de política, la situació era prou ridícula…

Supose que en generacions anteriors la gestió d’este inconvenient hauria sigut ben senzilla: cridar des d’una cabina pública en arribar a l’estació. Per a nosaltres, però, és un xicotet drama. Ara he de parlar amb desconeguts per a demanar un telèfon? I a qui cride, si no em sé cap número de memòria? Potser en açò residix la mort de les cabines… Al Regne Unit també ha ocorregut, sols que ací són molt més que un element del mobiliari urbà. Són un símbol del país. La quantitat de clauers, postals, caixes de galletes i altres souvenirs amb la forma de l’entranyable cabina roja no té fi. Amb tot, pràcticament cap continua tenint la seua finalitat original.

Hui són desfibril·ladors, xicotets jardins botànics, diminutes biblioteques que alberguen clàssics i els més venuts romanços contemporanis. Racons resignificats que els anglesos es neguen a perdre. Algunes les subhasten. Dur-me’n una quan torne a terres valencianes forma part del meu pla secret de reparació de l’espoli britànic. La plantaré enmig de la plaça del meu poble, a l’Horta, on hi havia aquella cabina metàl·lica de Telefónica tan lletja, on els xiquets ens ficàvem a comptar mentres els altres jugaven a amagar-se. Good old days.

Maria Bonillo (València, 1988) és periodista i viu a Anglaterra. Ha treballat en Levante-El Mercantil Valenciano i en programes de ràdio com Focus, d’À Punt. Ha publicat el llibre Ventres sota custòdia Històries de l’esterilització forçosa a dones amb discapacitat (2022).

@mbonillo1