‘Ciutat de campanars’: València des de les altures

ALCOI. «València no s’acaba mai», canta Julio Bustamante a la cançó que porta per títol eixa afirmació tan encertada. Perquè és de veres: el Cap i Casal ofereix un espectre de maneres de viure’l (és a dir, de conéixer-lo) que tendeix a la infinitud. Per la seua singular trajectòria (objecte d’estudi encara verge en molts camps), la ciutat, complaguda, es deixa abordar des de les disciplines i els discursos més diversos. Potser per això encara no s’havia parat atenció suficient a uns elements absolutament definitoris de València: els campanars. Eixes construccions verticals que no només determinen l’skyline d’este tros de terra, sinó que són un testimoni fidel d’una història i d’una forma d’existir que ens han portat fins al moment present. Ara, l’advocat i escriptor Toni Sabater (València, 1969) dóna a estes talaies el protagonisme que mereixen a Ciutat de campanars (Drassana, 2013), el seu segon llibre després de la novel·la Dies (Drassana, 2013).

La mirada dels campanars és privilegiada per dues qüestions: la seua alçària, que els permet ataüllar cada fragment de vida que ocorre als carrers dels barris que senyoregen, i la seua existència secular, que els converteix en observadors impassibles de l’evolució de la ciutat que els acull. Partint d’esta premissa, Sabater ens proposa un recorregut per dotze torres del Cap i Casal: Sant Joan del Mercat, Santa Caterina, Sant Martí, el Patriarca, el Carme, Sant Esteve, Santa Mònica, el Pilar, Sant Valer, Sant Agustí, Sant Sebastià i Santa Maria del Mar. Una tria que barreja construccions sumptuoses amb altres de més senzilles i que atén, com confessa el mateix autor, a criteris personals, vinculats a episodis biogràfics o, senzillament, fruit de l’observació durant els atzarosos trajectes d’un passeig sense rumb. L’omissió del Micalet no és casual: incloure’l en la llista faria desmeréixer la resta de campanars i «desfaria la pacífica i pètria lluita dels iguals pels àmbits de la terra i pels espais de l’aire», en paraules de Sabater a la introducció del llibre.

Des d’estos dotze punts de referència, l’autor proposa la seua particular guia de València. Una nova mirada a la ciutat que, en realitat, alberga una enorme varietat d’usos: manual d’història, tractat d’urbanisme, compendi arquitectònic, anecdotari i, fins i tot, llibre de memòries d’un autor que, enmig d’una exposició admirablement documentada, amaga fragments de la seua pròpia vida, especialment records de la infància sempre íntimament lligats al Cap i Casal. Sabater assalta València des dels més diversos fronts i ho fa amb l’estima i el respecte de qui ha crescut en els seus carrers, que als seus ulls despleguen una dignitat i una senzillesa que revesteixen la ciutat d’una grandesa que no té res a veure amb la fastuositat i l’ostentació que han centrat tants discursos sobre la capital dels valencians.

L’autor converteix els campanars en 12 fars que il·luminen els barris al seu abast. Així, a la seua llum, podem ser testimonis d’execucions públiques, de la creació de calls i moreries, del naixement de les falles o de la consolidació d’un gran bordell que va tindre fama a tota l’Europa medieval i que, amb el seu funcionament regulat, posava de manifest les contradiccions morals d’una època: les prostitutes tenien prohibit exercir la seua professió durant la Setmana Santa, per posar un exemple. Ciutat de campanars està farcit d’este tipus de curiositats, com l’origen del caiman dissecat exposat a l’església del Col·legi del Patriarca (en la llegenda convertit en drac gràcies a un conte de Blasco Ibáñez) o la història que s’amaga darrere el cridaner nom de la Plaça del Miracle del Mocadoret, protagonitzada, com no, per un il·lustre valentí com Sant Vicent Ferrer.

A Ciutat de campanars l’autor dóna forma al seu sentit homenatge a València, amb inevitables ressonàncies estellessianes; el poeta de Burjassot, que tant va escriure sobre els carrers del Cap i Casal, sobreïx entre les múltiples referències literàries que conté el llibre. Es nota que els textos de Sabater han sigut escrits amb vehemència i dedicació, amb cura per construir un teixit atapeït d’observacions que s’entrellacen amb molt bon resultat: ara lliges sobre arquitectura, ara sobre les expressions populars de la religiositat, ara sobre l’auge de l’oci nocturn al Carme, i tot té sentit. Peces delicioses d’estil aforístic que troben el seu complement perfecte en les sublims fotografies de Germán Caballero, encarregat de retratar cadascuna de les talaies que defineixen la silueta urbana de València. El conjunt ens mostra una ciutat que, fins i tot des de la visió avantatjada que ofereixen les altures (i per a goig nostre), sembla inacabable.