Clara Andrés: cançons com a refugi contra el frenesí

Es recomana apagar el telèfon mòbil. I ni albirar l’ordinador. Simplement romandre en silenci. No atendre a cap faena, ni domèstica ni laboral. I prémer el play sense que absolutament res desvie la nostra atenció del que està sonant. És la millor manera, en general, de gaudir de la música de Clara Andrés (Oliva, 1977), i de Capfico (Hidden Track, 2022) en particular. Són huit cançons, en només 22 minuts, que representen un dels millors treballs discogràfics fets arreu de terres valencianes en els darrers dos anys.

El quart àlbum d’esta artista que es guanya la vida treballant com a mestra d’educació especial va ser guardonat amb el Premi Carles Santos de la Música Valenciana al millor disc de cançó d’autor, un reconeixement més que merescut per a una carrera en la qual, tot i la seua intermitència –quatre àlbums en catorze anys–, si alguna cosa no ha faltat mai és l’aval de crítica i la indústria. Ha rebut dos Premis Ovidi, un Martí i Pol i té la certesa que, tot i no ser coneguda massivament (parlem d’alguns milers de reproduccions en streaming, no de desenes ni centenars de milers), la seua música és una delícia per a paladars exquisits i selectius, que no s’emmotla en el frenètic ritme de vida que portem (quasi) tots ara mateix. Si jo mateix haguera d’escollir un disc valencià del 2022, segurament seria Capfico. I no precisament per falta de competència; que de quantitat i qualitat, en tenim més que suficient.

Al seu ritme

“Sempre m’he sentit molt ben tractada i cuidada dins del sector musical, un àmbit professional que, a més, em fa molt de respecte”, m’explica quan parle amb ella al voltant de la bona rebuda que el seu esplèndid últim disc ha tingut. “Quan portes huit anys sense traure un treball nou, que a més ningú està demanant, sempre tens el dubte… Tenia confiança que em tractarien bé, però, tot i això, m’han sorprés les reaccions perquè s’han fet ressenyes superboniques i molt atentes, no com si foren un protocol. M’ha encantat eixa acollida després de tant de temps”, confessa.

És lògic: els seus temps no són els habituals. La seua música, tampoc. Tot en la seua proposta irradia subtilesa, delicadesa, serenitat. Res a vore amb la dictadura de l’actualitat, marcada per la necessitat d’estar contínuament publicant noves cançons, no deixant passar massa temps entre cada entrega per tal que l’audiència no t’oblide, figurant en les xarxes socials per a que la gent et tinga ben present dins del maremàgnum d’un mercat en el qual a voltes no saps si hi han més músics que públic. Òbviament, el fet de no guanyar-se la vida amb la música li dona tranquil·litat, però això mateix es podria dir del 90% de creadors valencians i la majoria no es pleguen al mateix modus operandi que Clara.

Ella reconeix que la seua és una aposta conscient i fins i tot militant: si la vida cada volta ens demana més pressa i consum instantani i fugaç, ella pareix dir que farà tot el contrari. Allò que diuen que si cuines massa de pressa, o estarà cru o estarà cremat. Ella ho té molt clar: “Sembla que jo reivindique eixa manera d’estar al món que demana calma; sempre pots fer cançons des de l’espessor, però a mi això no em dona joc, perquè jo intente transmetre eixe paisatge en què res no es precipita, ni per a bé ni per a mal, i, tot i tindre un punt nostàlgic, perquè tenim vivències acumulades, és com dir-les des de fora, des d’una anàlisi exterior. Jo m’he posicionat des d’ahí”, diu al voltant del conjunt de la seua carrera. “Soc conscient que tot això em fa estar al marge, ser una artista que es mou per fora del corrent principal i, tal com hui en dia es consumix, això vol dir que no estàs en el riu, però, com jo no em guanye la vida d’açò, no tinc eixa pressió, que és una cosa que et pot arrossegar, i la veritat és que tampoc tinc ja l’edat, encara que hi ha gent de la meua edat que sí que és capaç de reinventar-se i seguir eixe ritme: jo no, jo sempre he segut superlenta i no puc ser d’una altra manera”, argumenta. Alguna volta ha dit que ella té la seua faena “per a viure” i la música “per a sobreviure”.

És curiós això que explica sobre que l’espessor no la inspira. I és que les seues no són cançons que nasquen d’èpoques tèrboles ni d’experiències traumàtiques, sinó al contrari: “Escric més en les èpoques tranquil·les, quan estic estable, sense daltabaixos; és quan més em naix: agarre la guitarra per a fer coses quan tinc el cap molt clar, i si tinc canvis o mogudes pel cap, no estic ahí”, diu. I es nota en la seua música. Polida, neta, diàfana, d’espais oberts i purs, senzilla però no simple, sempre deixant que les seues composicions respiren per si mateixes, tot i tindre alhora el seu punt de vista i del món que l’envolta. “No sempre estic en època de fer cançons i per això mateix és una cosa que cuide molt, per a que sempre siga bonic: és un refugi”. Més clar, impossible.

La Vall de Gallinera: punt de trobada entre Oliva i Alcoi

Capfico és, en realitat, el fruit de l’aliança amb Estela Tormo, una de les dos mitats (junt amb Lídia Vila) del duet alcoià Júlia, amb qui ja va treballar en el disc conjunt L’eix radical (2019). Aquell en va ser l’antecedent necessari, un projecte que no deixava de respondre més a la sonoritat del pop cada volta més electrònic de les alcoianes que a la de l’olivera, més propensa a la de la cançó d’autor tradicional, tot i no tindre tampoc uns referents massa obvis.

Ella reconeix eixe punt intermedi: “Júlia tenen un altre paisatge sonor, totalment, perquè ‘L’eix radical’, més que buscar un altre tipus de sonoritat, va ser un encontre amb les melodies d’Estela (Tormo)”, diu. Però en Capfico la premissa era diferent: “Quan jo li vaig demanar a Estela fer este projecte era des de les seues guitarres, sobretot per a que vestiren les cançons, encara que ella no pot evitar jugar amb altres elements, però això està bé perquè li dona eixe punt de risc per a no acabar fent sempre el mateix i podíem anar un poc més enllà”, explica. Va ser en certa manera com un estira-i-arronsa amb el seu punt recreatiu, lúdic, de joc: “Jo tenia les meues reticències, però em vaig deixar emportar i s’ha aconseguit un equilibri, amb la meua manera més minimalista de fer cançons i introduint nous sons en la seua justa mesura, una cosa que hem aprés les dos, en un diàleg constant que ha sigut molt divertit”.

El paisatge també va jugar un paper important. Estela Tormo viu a Alcoi. Clara Andrés a Oliva. Calia trobar un punt de trobada intermedi. I quin millor que la Vall de Gallinera? “Es va gestar sobretot en el meu paisatge, que és Oliva, i també en Alcoi, però el terme mig era la Vall de Gallinera, que a nivell de paisatge també influïx, i estar allà, a Benissili, ja era un motiu de celebració per si mateix”, explica. El disc es va començar a coure en la primavera de 2020, enmig del confinament, i va tardar dos anys en adquirir forma definitiva. Sense presses, com tot en la seua carrera.

De fet, fins i tot el títol encaixa a la perfecció, com una quadratura del cercle, perquè Capfico, que invoca exactament la sensació d’immersió mental que demana el contingut, és una expressió mallorquina que la va conquerir quan la va sentir de part d’una amiga: “La parella d’una molt bona amiga en Mallorca va penjar en xarxes una foto d’un xiquet escabussant-se en l’aigua i va posar ‘El capfico del divendres és el més bonic’, o alguna cosa així, i vaig descobrir eixe concepte, ja que per a mi capficar-se és un concepte diferent, però a les Illes quan van a la mar fan un ‘capfico’, que és el que ací diem ‘escabussó’”, comenta.

Influències subtils

Mai no ha sigut fàcil rastrejar influències evidents en la música de Clara Andrés. I això només pot ser símptoma de personalitat. Una explicació és també que per a ella no només la música és susceptible de convertir-se en focus d’inspiració: “Pense que la part de la lletra és molt difícil, i la música ha d’acompanyar o a l’inrevés, ha de ser un tot, i no és fàcil, i quan em pregunten per referents clar que hi ha música que m’agrada, però també hi ha un component molt literari, de creació poètica, i molts dels meus referents venen d’ahí, i de qualsevol altra cosa que em puga remoure”.

Amb tot, no és casual que Kings Of Convenience siga la primera referència que li ve al cap quan li pregunte: virgueries amb guitarres acústiques com les de “Mans” o la mateixa “Capfico” tenen molt a vore, de fet, amb el duet noruec. També em diu que ella és molt del silenci, però que també li agraden Helado Negro, This Is The Kit o Renaldo & Clara. En qualsevol cas, la música de Clara Andrés es basta ella sola i es sobra per a reclamar l’atenció dels qui encara no la coneguen. I és molt més que una recomanació. Prengueu bona nota.

Carlos Pérez de Ziriza (Madrid, 1973) és periodista i escriu per a El País, Efe Eme, Mondosonoro, Turia, Rolling Stone, Beat Valencia o El Hype. Té publicats set llibres de música, l’últim Historia del pop rock valenciano en 75 nombres esenciales (2020).

@cpziriza