GRUPO PLAZA

TOPOGRAFIES 

Clevills en els murs: Sis llibres per a eixamplar la mirada 

La mitat de tot és geografia, l’altra mitat és Shakespeare”, diu una frase de Robert Kaplan que expressa la convicció que les idees, esperances i passions humanes no s’alcen sobre el buit, sinó sobre un medi que les predetermina i afaiçona de manera inevitable.

13/03/2022 - 

VALÈNCIA. Podria ser també el lema que definira les meues preferències lectores. Quan una narració no s’incardina en un entorn concret i podria transcorre en qualsevol altre, quan la teoria no s’amera d’una realitat empírica, m’acostuma a caure de les mans. Contràriament, em captiven els relats que traslluïxen la manera en què un marc físic i climàtic modela l’economia, la política, la cultura, les emocions, els desigs o els sistemes de convivència. La persistència tossuda de la geografia i la voluntat d’adaptar-s’hi, traure’n profit o transcendir-la, la lluita de la imaginació contra els condicionants i límits naturals, la tensió entre l’home i el seu món,  la vinculació a un hàbitat determinat com a fortalesa contra tota mena d’abstraccions destructives són els fils que nuguen el gruix de la meua biblioteca.

Ferramentes per a trencar un setge

La consciència de pertànyer a un poble que s’ha pretés per tots els mitjans que naturalitzara discursos desvertebradors i servira a interessos aliens explica en bona part esta fixació. Fer-nos girar l’esquena a la pròpia cartografia i viure amb  els horitzons reduïts o desviats, restar desconnectats de nosaltres mateixos i d’altres experiències que posen la nostra en perspectiva i, en definitiva, dificultar que tinguem una idea mínimament articulada del món, del país i de com es relaciona un amb l’altre ha sigut un mètode auxiliar a la força per a sotmetre’ns.

La llista completa dels materials que m’han ajudat a fugir d’eixa presó hauria d’incloure obres de tota classe: atles, publicacions especialitzades, assaigs de geopolítica com els de l’esmentat Robert Kaplan o els de Bruno Maçaes, o esforços monumentals d’erudició històrica per a comprendre la interacció entre un espai i les societats que l’han habitat com els de Fernand Braudel. També, evidentment, novel·les, còmics o llibres temàtics que fan del paisatge el significant essencial.

Però el gènere que senyoreja els prestatges de casa és l’híbrid. Obres que combinen sense cotilles la crònica de viatges, el dietari, la indagació etnogràfica o la història cultural. I que, més que fornir-me de coneixements específics o de visions de conjunt, m’han paregut decisives perquè m’han ensenyat a mirar les coses des de perspectives noves i personals i amb una forma menys postissa de relacionar-m’hi. 

Oferir-ne ací una xicoteta mostra no és cap pretext per a l’exhibició pedantesca, si deixem de banda que la nostra neulida oferta editorial en este camp fa que només un del títols triats estiga disponible en valencià i s’hagen de llegir en anglés, francés, italià o castellà. Es tracta, ben al contrari, de divulgar ferramentes que m’hagen resultat útils, més encara en un moment en què el setge sembla estrényer-se i creix la temptació de comprar, a la desesperada, ferralles inservibles per a trencar-lo.

From the Holy Mountain (1997) – William Dalrymple

Dalrymple pertany per dret a la tradició dels grans viatgers britànics amb un finíssim dispositiu òptic, capaç de combinar una mirada de gran abast amb l’atenció al detall específic. En From the Holy Mountain resseguix els viatges de Joan Mosc pel món cristià oriental, que en vida d’este monjo bizantí del segle X començava a ser desplaçat per l’Islam i en el moment en què l’autor escriu s’acara ja a una liquidació final. Un relat poblat de fantasmes, de comunitats mil·lenàries assetjades arreu del Pròxim Orient, de monestirs a les acaballes en els deserts de Síria, el Líban o Egipte, i d’antigues viles armènies conquerides per turcs que han convertit les seues catedrals en estables o aparcaments de cotxes. Pocs llibres expliquen més bé no sols el palimpsest riquíssim que va ser eixa regió del món, sinó com funcionen els mecanismes de substitució cultural i homogeneïtzació estatal i el tipus d’erm que deixen quan han acabat la faena. 

Voyage à Rodrigues (1986) – J. M. G. Le Clézio

La premissa ja és prou seductora, perquè Le Clézio visita l’ illot àrid de les Mascarenyes on el seu avi va tractar durant anys de trobar un tresor corsari i en perseguix el rastre a través dels quaderns d’aquella recerca quimèrica, farcits de cartes de pirates amb instruccions hermètiques per a localitzar-lo i d’enrevessades anotacions geodèsiques. Però si bé les obres d’este Premi Nobel francés –narratives i memorialístiques– sempre han tingut una inclinació geopoètica i han indagat en la manera en què el medi esculpix el caràcter i la identitat, en esta ocasió va més lluny que mai i mostra com una determinada manera de mirar i experimentar el territori el magnetitza, el fecunda de somnis i de mites i el transforma sense remei.

The Songlines (1987) – Bruce Chatwin

Mitjançant una fórmula a cavall de l’autoficció i el reportatge, que després s’ha repetit fins a l’extenuació però rara volta amb tanta intenció i encert, Chatwin s’endinsa pel desert australià i exposa les seues teories sobre les cançons de tradició aborigen que recreen el pas dels avantpassats per la terra i el cel durant la creació del món. Les songlines son una espècie de mapes sonors que cartografien amb detall el país, formen una malla cultural que connecta unes nacions i clans amb els altres i tenen la funció religiosa d’instruir en els mites originaris i regenerar la terra. I encara que la tesi del gran viatger gal·lés –que sostenia que eren eines ancestrals d’orientació– és força controvertida, la seua manera de fer-nos partícips d’una lògica alhora tan estranya per a nosaltres i tan lligada als orígens nòmades de l’espècie provoca una epifania inoblidable.

Highlanders. A Journey to the Caucasus in Quest of Memory (1957) – Yoav Karny

L’assolament de la Unió Soviètica va ser un desgel que enlloc com al Caucas va fer emergir el sediment de nacions i identitats en conflicte que havia quedat congelat amb l’Estat socialista. Karny el recorre de dalt a baix, convençut que sense la revifada d’esta esplèndida complexitat la nostra civilització viuria “molt més propera a una uniformitat sense gust de res i la nostra imaginació seria molt menys elaborada”. Però mentres tracta amb laks, cosacs, àvars, circassians, ingúixos, armenis, jueus de les muntanyes o un poble tan menut com el khinalig, encabit sencer en un parell de vilatges remots de l’Azerbaidjan, es fa tot de preguntes punyents sobre els paranys de la memòria i els miratges de la història, que alhora poden inspirar i extraviar, alliberar i ofegar. I fa entendre com pocs llibres aquell vers paradoxal de Hölderlin que diu que la salvació creix allà on també creix el perill. 

El Danubi (1986) – Claudio Magris

En un llibre iniciàtic en molts sentits, Magris viatja des de les fonts del Danubi a la  desembocadura del riu a la Mar Negra, dibuixa els contorns físics, literaris i  ètnics de la civilització centreeuropea i defén el seu mosaic de particularismes, que han resistit els embats d’una història molt convulsa, alhora que enaltix l’ideal d’una koiné plural, d’una comunitat d’interessos diversa però compartida. I que si bé hui ens pot semblar un projecte descolorit pel retorn dels Estats-nació i la seua voluntat violenta d’hegemonia o per la dissolució de les diferències en un magma indistint, seguix sent més estimulant que els despotismes centralistes, els cosmopolitismes de cartó-pedra, les utopies mercantils sense cap pòsit o les indignacions banals i ressentides que se’ns prediquen com a alternatives.

Mani. Travels in the Southern Peloponnese (1958) – Patrick Leigh Fermor

Qualsevol llibre de Leigh Fermor instruïx en l’art d’elevar-se per damunt de les runes amb què la història va sepultant els llocs i destriar-ne la poesia, les vetes encara riques en metalls valuosos, les sabes vives que la vulgaritat i la sordidesa no han pogut enverinar. Però cap ho fa d’una forma tan exhaustiva i precisa com este Mani, dedicat a la península més meridional de Grècia, aquella que va triar per a viure i escriure els seus llibres inesgotables i on –emblema il·luminador de tot este article– els espartans es refugiaren quan l’Imperi Romà els derrotà  i, més tard, els bizantins preservaren la seua civilització després de la caiguda de Bizanci. 

Noticias relacionadas

ENTREVISTA 

Patricia Gómez i Mª Jesús González: “Les parets són testimoni mut del que ha passat”

Les artistes Patricia Gómez (València, 1978) i María Jesús González (València, 1978) veuen les parets com un testimoni mut de la historia. Un objecte que acumula circumstàncies i vicissituds en les seues capes. Utilitzant la tècnica de l’strapo, apeguen teles sobre les parets d’espais políticament sensibles i les arranquen per a recuperar els seus relat

LITERATURA

De l’originalitat i el plagi

Por  - 

En El fantasma de Canterville Oscar Wilde ja anunciava el gos dels Baskerville, o almenys la suma de les seues parts, a falta d’ajuntar-les en un tot. Un gos negre, fosforescència i el caràcter espectral: tres inquietants elements que després Arthur Conan Doyle podria haver unit en el seu gos. O no

ENTREVISTA

Guillermo Tomás Faci: “La llengua aragonesa naix en el segle XIII, de la mà del Regne d’Aragó” 

Por  - 

Per als valencians, l’aragonés hauria de ser alguna cosa més que una simple llengua romànica veïna i germana en procés de desaparició, pel paper que ha tingut en la nostra història i en la nostra pròpia llengua. Després de la conquesta de Jaume I, en el segle XIII, milers de colons aragonesos van vindre a poblar el nou Regne de València i s’hi van instal·lar, portant amb ells la seua llengua. D’això i de molt més ha parlat recentment l’historiador i arxiver saragossà Guillermo Tomás Faci, en el llibre El aragonés medieval. Lengua y Estado en el reino de Aragón (Prensas de la Universidad de Zaragoza, 2020)

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email