El turisme, la mobilitat o els drets de les minories transformaran el disseny del món els pròxims deu anys.
VALÈNCIA. Quan l’estiu de 2019 Manolo Martín, José Ramón Espuig i Escif presentaven una falla anomenada “Açò també passarà”, ningú s’imaginava el que acabaria passant. Però amb la imatge de la gegant meditadora —que mai va poder rotar al compàs del planeta— en flames el diumenge a la nit, semblava que ja estava casi tot passat.
Clar que la pandèmia no ens ha fet millors persones, ni la nova normalitat serà tan diferent a l’anterior dins d’uns mesos. Però sí tenim més present que mai un missatge que algunes pensadores alertaven des de feia dècades: els humans som vulnerables en un planeta que està interconnectat. La pandèmia ha paralitzat les vides humanes durant casi dos anys, quan ja s’havia oblidat completament la que havien patit dos generacions enrere.
Perquè molts discursos amnèsics sostenen que els humans dominem la natura. Però fa anys que pensadores com Donna Haraway o Bruno Latour analitzen com agents no humans, com els microbis, poden ser actors de ple dret al món. La vida no acaba al nostre cos: és un flux habitat per humans, microbis, intercanvis comercials, institucions o mitjans de comunicació.
Encara que agraden les línies pures i minimalistes, cap disseny és innocu. Unes implicacions ètiques i polítiques que figures com Victor Papanek tenien ben clares, fins al punt de batejar el seu estudi com Clinic Design. “Els dissenyadors s’han convertit en una raça perillosa”, deia el 1970 a ‘Dissenyar per al món real’.
Papanek deia que “el disseny industrial ha col·locat l’assassinat en les bases de la producció en sèrie”, referint-se a la perillositat dels qui dissenyaven objectes brossa que acaben embrutant el paisatge, materials que contaminen o “automòbils criminalment insegurs que maten o mutilen”.
Amb el conjunt de lleis anomenat “Fit for 55”, la Unió Europea preveu acabar amb els cotxes d’emissions el 2035, encara que potser siga abans. Hi haurà suficient liti o hidrogen per als 250 milions de cotxes europeus?
La cultura automobilística, una conquesta de la classe mitjana, s’acaba. De la Guia Michelin a Thelma&Louise, el cotxe fa més de huit dècades que està associat a l’èxit de la llibertat. Amb quins objectes ens mourem al futur? Com transformarà les ciutats?
Uns canvis que també tindran un impacte en la forma de fer turisme, i no necessàriament a pitjor. Una alternativa als vols —que ara són el 80% dels desplaçaments turístics— podran ser els trens nocturns. Els viatges transcontinentals seran menys sovint i els estius tindran moltes parades.
La pressió humana sobre ecosistemes —com es denunciava este estiu a Xàbia— donarà pas a visites que al mateix temps cuiden l’entorn. En lloc d’explotar paratges naturals, els pròxims anys es dissenyarà un turisme que no amague l’impacte humà, sinó que ajude a mitigar-lo.
També es desplaçarà la matriu per a dissenyar espais centrats en un turista que cada cop vindrà de més prop. Igual que els locals visiten rutinàriament zones turistificades, s’ha de pensar que els espais més turístics han de respondre primer a les necessitats locals. Si és un bon espai per a la ciutat, després vindran d’altres ciutats a disfrutar-ho.
Tampoc serà fàcil que plàstics i xips creuen el món, si això costa massa emissions de CO2. Els aranzels s’ajustaran a la contaminació i moltes indústries es replantejaran la distribució de la seua xarxa logística.
Però la factura no influeix només en el bon disseny. També caldran bones històries que substituïsquen el tot val dels últims anys, per apostes encara minoritàries per l’entorn proper. Perquè la idea de fer sacrificis no funciona, l’imperatiu moral de cuidar el planeta no serà suficient. Ni tan sols d’evitar una altra crisi sanitària.
Els productes i els espais dissenyats els propers cuidaran de l’entorn per necessitat vital, no per capritx moral. I ho hauran de contar així d’honestament perquè siga creïble.
Eixa vinculació amb la natura era palpable fins fa unes poques generacions. Una forma de conèixer el món que els llauradors, les teixidores o els pescadors tenien, conscients de la seua dependència de la resta d’éssers vius. En nom de la religió i de la ciència, durant segles s’han desconegut altres realitats igualment vàlides. Com oblidar la perspectiva de gènere, que fa que es dissenyen fàrmacs, ciutats o teixits sense comptar amb les reaccions específiques sobre dones.
Igual que el disseny d’espais i objectes ampliarà el cànon de la normativitat sexual per a atrapar tota la diversitat de la societat, les relacions amb altres parts del planeta es tornaran més horitzontals. Després de segles d’explotació dels seus recursos, s’han de reparar les injustícies comeses a territoris d’Amèrica del Sud, Àfrica o Àsia. Una ambició que va des de l’ús de determinades matèries fins a la classista distinció entre artesania i disseny.
El Mediterrani, un territori també explotat per potències imperialistes, és un dels contexts territorials més ambiciosos per repensar un món millor. Serà València el millor hàbitat per afrontar estos reptes?