Crític amb la construcció als anys 70 de l’autopista del Mediterrani, el pensador Mario Gaviria va denunciar que obriria la porta a la destrucció del litoral. Què haguera passat sense autopista?
VALÈNCIA. Un punt Jonbar és un esdeveniment rellevant que determina la història. Es denomina així en honor a John Barr, personatge d'un relat de Jack Williamson dels anys 1930 on Barr s’enfronta a un dilema: si escull un còdol, funda un nou món. Però si agafa un imant, es converteix en un gran científic.
El punt Jonbar es sol aplicar a les ucronies: les històries que especulen sobre realitats alternativs fictícies, on els fets s'han desenvolupat de manera diferent de com els coneixem. Línies històriques que es desenvolupen a partir d’un esdeveniment històric significatiu, que s’ha anomenat punt Jonbar.
El punt Jonbar de la nostra història se situa a l’estiu del 1972. 340 quilòmetres de carretera, situats entre Alacant i València, són asfaltats entre eixe mes de juliol i el de 1979. Només el tram entre Xeresa i Ondara seria posposat deu anys més tard, per desavinences amb el traçat.
Quan es va aprovar a principis dels 70 el projecte per construir una autovia litoral entre Algesires i La Jonquera, el sociòleg Mario Gaviria va fer saltar totes les alarmes possibles. A territori valencià seria autopista de pagament i es carregaria la principal matèria prima del model econòmic franquista: la terra.
La proposta de Gaviria era desdoblar la carretera nacional allà on calguera i apostar-ho tot pel ferrocarril i per construir carreteres transversals interior-litoral. Gaviria s’imaginava un litoral amb algunes grans aglomeracions urbanes —com Alacant, Benidorm, Dénia, Gandia o Sagunt— connectades per ferrocarril amb els aeroports i amb tot el seu entorn verge.
Apropant tota la costa al vehicle, Gaviria sospitava que serviria per destruir-la tota sencera. “La solució pegada a la costa produirà danys quantiosos i totalment irreparables amb el transcurs del temps”. “Fins i tot en aglomeracions urbans com les platges de Santos i Copacabana al Brasil, o Mar de Plata en Argentina o Honolulu a Hawai s’han conservat unes altures discretes, uns passejos marítims amples i un respecte a la natura, que ha de ser un bé públic”.
“A la regió valenciana per lo vist, som més llestos que i no necessitem el respecte per la natura. Cada regió té l’entorn que es mereix. Alacant, en particular, ha sigut la víctima de promotors cobdiciosos i incontrolats. Ajuntament amb poques prerrogatives i amateurs que jugaven a planificadors, i algun que altre arquitecte oportunista amb ínfules de Frank Lloyd Wright”, sentenciava Gaviria. Quatre dècades més tard, Greenpace denunciava que la costa nord del Campello era una de les més destrossades de tot el litoral espanyol.
Probablement en termes ecològics haguera sigut una autèntica desfeta. Un dels punts calents de la nova carretera era el pas del Mascarat, un angost barranc entre Calp i Altea per on ja passava el tren i la carretera nacional. I damunt la taula hi havia dos alternatives: construir un tercer pont sobre el congost o passar la carretera pel nord de la serra de Bèrnia.
Per un costat, es vertebraria l’interior de la vall de l’Algar i la vall del Pop, zones afectades pel desequilibri entre el litoral i l’interior. L’autovia rodejaria Polop i Callosa d’en Sarrià fins a eixir per Xaló i Llíber cap a Gata de Gorgos. Una zona rica en fonts i coves que s’hagueren sotmès a una pressió extrema.
“El desenvolupament de l’autopista per l’interior d’Alcoi i Xixona tendiria a preservar l’actual equilibri comarcal, amb ciutats industrials distribuïdes, evitant l’estancament de l’interior i la saturació de la cornisa mediterrània. Esperem que l’opinió pública siga atesa i es localitze el traçat el més lluny possible de les platges com permeta la topografia”.
L’encreuament entre les serralades bètiques i el Mediterrani ha fet que les comarques centrals siguen una àrea extremadament muntanyosa. “Si es fera una bona connexió entre Alcoi i Altea aprofitant la vall del Gorga, Guadalest o l’Amadòrio es podria traçar un eix entre l’autovia Madrid-Alacant per fer Almansa-Alcoi-Altea i Alcoi-la Vila, retallant el viatge Madrid-Benidorm. Unes valls que hagueren canviat per complet si s’hagueren convertit en via de pas prioritària entre la meseta i el litoral.