VALÈNCIA. Un valor afegit, una etiqueta. Una convenció acceptada, però des de les subjectivitats. Des d’una perspectiva econòmica, un suplement al cost, a la base imposable. En poques paraules i sense academicismes, això seria una concisa i bàsica accepció del que considerem patrimoni cultural dels pobles. Les coses, edificacions, les idees, costums i formes d’entendre la vida, que al seu moment passaren inadvertides, hui les assenyalem, per destacar els valors intrínsecs, en ocasions invisibles, per a tota la ciutadania.
Això sol passar també amb les històries de vida, de les vides de nosaltres: que solem pensar que allò que ens succeeix, només ens ocorre a nosaltres, i no interessa a ningú. Però cap persona som una illa, com deia el poeta John Donne. Som comunitats. Comunitats afectives, a banda de patrimonials, com sempre defensem. I les nostres històries són valuoses, per a construir les narratives comunes i compartides, la nostra història i la nostra evolució, les nostres lluites, els èxits i els fracassos.
Les vivències de generacions anteriors, amb els seus clars-obscurs, formen part del llegat cultural i patrimonial de les societats actuals. Aquestes vivències, totes plegades, ajuden a entendre el passat i millorar el nostre present, el nostre propi moment vital. Per això els treballs de recol·lecció, el documental i d’arxivística són tan importants, perquè són l’edificació de la memòria col·lectiva dels pobles.
L’Armari de la Memòria va encetar el seu camí en desembre de l’any 2021, temps després que s’aprovés la LLEI 23/2018, de 29 de novembre, de la Generalitat, d’igualtat de les persones LGTBI, on, a l’article 38, es crea L’Armari de la Memòria LGTBI de la Comunitat Valenciana amb l’objectiu de promoure i afavorir el coneixement, l’estudi i la investigació sobre la història del col·lectiu LGTBI, mitjançant informació bibliogràfica, arxius, registres i documentació de diversa tipologia, que seran de lliure accés per a la ciutadania. Aquesta iniciativa parteix de la direcció general que dispose de les competències LGTBIQ+, però ja en el títol del capítol 9 es vincula directament amb el concepte de patrimoni.
Tradicionalment, el tractament documental i dels arxius, estan vinculats amb la gestió del patrimoni cultural històric i/o artístic. Tant a la legislació estatal (Ley 16/1985, de 25 de junio, del Patrimonio Histórico Español), com a l’autonòmica (Llei 4/1998, d'11 de juny, de la Generalitat Valenciana, del Patrimoni Cultural Valencià), es dediquen títols al patrimoni documental i bibliogràfic, ja que constitueixen part important del llegat patrimonial, on s’integren.
Un equip de set professionals, de set “custodis”, s’ocupa de catalogar, inventariar, ordenar, digitalitzar, preservar i posar en valor documents, actes, cartes, fullets, cartells, fotografies, audiovisuals, i fins i tot vestuari i mobiliari, que provenen de donacions o dipòsits d’entitats LGTBIQ+ i també de persones que s’obrin a compartir les seues vivències. A banda del conjunt d’elements materials que es treballen, s’ha encetat recentment una línia de treball per a recollir, mitjançant entrevistes, la memòria oral que es vulga oferir. Tota la informació és tractada amb gran delicadesa pels professionals encarregats, ja que en no pocs casos, els documents no varen ser creats per a ser compartits, sinó que eren els pilars de les més intenses intimitats.
Encara que aquest projecte depén de la Direcció General de Diversitat, manté els mateixos procediments que aquells arxius que es treballen des de les institucions culturals, com per exemple el Museu de la Paraula, que, des de l’Etno, continua recollint les formes de vida de la societat tradicional. Tots els processos de treball segueixen els criteris compartits amb el conjunt d’arxius de la Generalitat Valenciana. Pel seu caràcter d’interés públic, els fons estan a disposició de la ciutadania, juntament amb el servei de consulta bibliogràfica. Tant és així que s’han engegat col·laboracions i molts dels recursos s’estan utilitzant en exposicions i han enriquit alguns projectes audiovisuals, com el reeixit film documental València, t’estime del director Carlos Giménez.
A poc a poc, i gràcies al boca orella, cada dia es van sumant més i més recursos a treballar, més elements materials i històries de vida, que van enriquint el relat compartit de tantes generacions passades i actuals. Si bé els àmbits més coberts són aquells representats per conegudes figures, que pertanyeren, distingidament, al món dels escenaris, de l’espectacle (un oasi de llibertat per a molts i moltes), no deixen de tindre un majúscul interés les aportacions d’anònims i anònimes. Quantes vides passades s’han amagat, per una societat que les silenciava, que les forçava a la clandestinitat, i han passat inadvertides. Vides envoltades de solitud, de pors, de repressió, de malalties i estigmes socials, de rebuig familiar i veïnal. Aquestes vides són encara infravalorades, inclús pels seus protagonistes, però poden suposar una aportació imprescindible per narrar i endreçar la història compartida i que, sens dubte, es convertiran en referències per a les generacions presents i futures.
Segurament un projecte com aquest no té final. Desconeguem la immensitat que s’hauria d’abastir, fins on arribar, quantes històries i vivències pendents de descobrir. Molts i moltes de nosaltres serem fills, filles, nets i netes de protagonistes que varen amagar les seues identitats, que varen construir realitats paral·leles a allò que hagueren volgut.
Afegim, llavors, valor a tot aquest llegat patrimonial, comunitari i emocional, i així, dignifiquem les lluites, els colps, els amors amagats, les alegries i tristors de tantes persones que no se’ls va deixar ser, varen estar tan sols, perquè hui, nosaltres si siguem, vivint plenament, sense pors.
Llarga vida als armaris en obert.