literatura » contra natura

‘De vita brevis’

Busquem els llibres i les lectures que marquen els dies confusos de les nostres vides.

15/06/2023 - 

Havia passat el primer hivern de la postpandèmia i el món havia canviat tant, les nostres vides s’havien capgirat de tal manera, que em causà una incomoditat estranya el fet de reconéixer la mateixa aula amb les parets de rajoles nues, les butaques de sempre en descens fins a la tarima, la cadència peresosa de les vesprades que s’apaguen massa prompte.

Fou una sensació momentània, fugaç, en la qual em sobresaltà el desig de desaparéixer, com si fora un personatge vilamatià en ple desconcert. Fou una sensació tan contradictòria, tan arbitrària, que posava en qüestió totes les passes fetes durant anys per a arribar a aquella vesprada, a aquella tarima, a aquell poema de Pablo Neruda sobre el Machu Picchu que estàvem llegint: “Ven a mi propio ser, al alba mía, / hasta las soledades coronadas. / El reino muerto vive todavía”. I pel meu cap volaven còndors, mentres la nit es feia densa i insuportable.

Neruda sempre conduïx a l’exasperació, mires com ho mires, però l’estranyesa d’aquella vesprada tenia una profunditat pertorbadora.

I ara què? Em rondà pel cap la pregunta durant dies. No hi havia resposta, perquè la insatisfacció, digam-ne, no sempre es pot analitzar. La frustració, posem per cas, no sempre té unes causes intel·ligibles. El fracàs, si es vol, és una perillosa teranyina que avança en silenci pels racons més apreciats de la nostra existència, cobrint-ho tot de pols i pessimisme, gelant qualsevol alegria i devastant el nostre imperi com unes runes incaiques.

L’any de la pandèmia, en el mes de març, havia tractat de llegir les Meditacions de Marc Aureli, com qui llig la Bíblia per a trobar la llum. L’agost, en canvi, l’havia dedicat a La muntanya màgica, novel·la de convalescents, en una trajectòria lectora que podria explicar moltes coses.

Un any més tard, quan la vida tornava a recompondre’s, Neruda em feia caure de nou en la inquietud. Foren dies confusos on acudia com un oracle a certs llibres: “La vida és breu, l’art llarg, l’ocasió fugaç, l’experiència insegura, el juí dificultós”.

El valor de la intimitat, la plenitud de la consciència, el menyspreu del soroll, la tranquil·litat com una virtut, la certesa del fracàs i la inutilitat de l’èxit, l’estratègia de sobrevolar lleuger sobre la vida pesant, com un còndor. Si em pregunten hui què vaig aprendre llavors, respondria amb sintagmes confusos i eloqüents, que servixen fins i tot per a nits electorals desastroses.

José Martínez Rubio (Aldaia, 1985) és professor de literatura contemporània a la Universitat de València. És autor de la novel·la Mujeres blancas.

@J_MartinezRubio

Noticias relacionadas