Dennis Lehane. Un xef en la cuina de l’infern

*Publicat en Lletraferit #03, Octubre de 2013

VALÈNCIA. La diferència entre voler saber qui és l’assassí i quina la seua motivació és la que n’hi ha entre una dòcil partida de Cluedo i la vida congelada en la sang que esguita les parets d’una licoreria mentres fora, assegut en la part posterior d’un cotxe patrulla, un pistoler de quinze anys clava la mirada en algun punt de la nit al qual en realitat no volem aplegar.

A la novel·la negra no li importa qui és el criminal ni com s’ho ha fet. Eixa és una trivialitat per a xiquets i científics televisius amb placa. El repte residix en saber què passa en el si d’una societat per a què el majordom agafe una escopeta del dotze i rebente als amos mentres dormen. O, un pas més enllà, en saber per què hi ha amos que dormen i majordoms que no, i escopetes en casa. En saber quin barri és este barri.

Esta forma de narració té l’origen en els Estats Units d’Amèrica com a resposta a la I Guerra Mundial i la Gran Depressió de 1929. En eixe context el fenomen del gangsterisme, fonamental per a l’estètica i la substància del segle que feia les seues primeres passes entre udols sense saber la que li esperava, escampa les seues arrels en la societat nord-americana. Literàriament s’acaba el refinament i el jocfloralisme intel·lectual per a passar al relat cru, salvatge, violent i popular. Naix un gènere i, lamentablement, es troba davant la legió d’imbècils que sostenen que la literatura de gènere és una qüestió menor. No polemitzem. Santoral avala.

I més de mig segle després de Dashiell Hammett i Raymond Chandler, ¿quina és l’aportació de Dennis Lehane? Què fa que s’haja convertit en un símbol de Boston i de la nova narrativa transmèdia nord-americana? Per què ens agraden tant els seus llibres que, a més, servixen de base per a èxits cinematogràfics rotunds de la mà de gent com Clint Eastwood i Martin Scorsese?

Les claus: sang, mestissatge, guetto...

Les claus són diverses. En primer lloc està la qüestió de la sang. Lehane (Dorchester, Boston 1965) és fondament nord-americà. Nuclearment nord-americà. Icònicament nord-americà. Repassem: a la seua carrera literària s’afig haver treballat com a guionista de televisió en una sèrie –The Wire– que, elogis encesos a banda, obri una gran pregunta sobre l’essència de la societat nord-americana. I ho fa des de la pertinença i des de l’òptica del conflicte entre grups i entre membres del mateix grup. A partir d’ací la història no pot ser plantejada com a joc narratiu, sinó que la seua potència clàssica ve del fet d’arrapar la fibra a l’espectador i instal·lar-lo en la militància. No vol fer exercicis de simplificació, sinó que presenta un irresoluble caos com a estat normal de la qüestió. Igual que la vida vista baix un microscopi, el moviment vertiginós dels microorganismes, la seua generació i destrucció anònima i instantània, garantixen l’aparent vida monolítica del Gran Cos. Lehane escriu sobre eixes, ja disculparan la intertextualitat, partícules elementals.

Per una altra banda, les seues novel·les són adaptades no només per gegants de la indústria de Hollywood, sinó per gegants que d’alguna manera han abastit la seua alçada mitològica en la construcció d’un imaginari co·lectiu i en la confecció virtuosa d’un espai de convivència entre la purea i el mestissatge com a motor d’avanç. I la confirmació va vindre amb els atemptats de Boston. Els portantveus oficials de la tragèdia foren Denis Lehane i un tal Barak Obama. Els dos amb un discurs ben semblant. Els dos membres de col·lectius no sempre ben rebuts en el gran retrat de la família nord-americana.

En Lehane la seua ascendència Irish no és per tant una cosa a reivindicar per se sinó una doble circumstància que es deixa notar en tota la seua obra. Per un costat l’inscriu en un codi de minoria en la qual els seus membres oscil·len entre la protecció mútua i l’assassinat fraternal. Per un altre, fa que el fet de ser nord-americà estiga revestit de la voluntarietat que exigix un país nou fet de materials d’al·luvió. Quant a la qüestió religiosa, començar la partida com a catòlic, ni que siga nominalment, també influïx en una societat protestant. Els conceptes de culpa i expiació pel dolor, la càrrega invisible del pecat en l’ànima, afecten els seus personatges. Simbòlicament els detectius Kenzie i Gennaro tenen el seu despatx en el campanar de l’església de Sant Bertomeu.

Lehane és expert en la semàntica del ghetto, també del ghetto interior. Sap que fins i tot l’arbitrarietat més despietada respon al gran codi. I sobre eixa habilitat en llegir el funcionament d’una societat de la que és membre conscient construïx la seua narrativa.

Personatges: partint dels arquetips clàssics

Amb este punt de partida l’altra virtut que ha dut a Lehanne a ser un dels escriptors en anglés de més èxit és la construcció de personatges. És arriscada. Molt. Perquè el punt de partida és un tòpic com una catedral. Detectiu dur, irreverent i poc amic de les normes, odiat en les comissaries i amic de la botella i el retor del barri. Companya intel·ligent, atractiva, problemàtica, sarcàstica i amb una relació turmentada. Tensió sexual. Secundari amic dels dos anteriors partidari d’utilitzar granades de mà per a obrir una llanda de tonyina i capaç de tombar un tanc soviètic d’una hòstia. Poques llums i lleialtat a tota ultrança.

Però ningú diu que no es puga partir d’arquetips per a construir poderoses individualitats literàries. De fet, una norma del gènere diu que els lectors agraïxen conéixer prèviament el mapa encara que després el viatge els duga per camins insospitats. Els bons i mals personatges són iguals en un 99%. La diferència és un gest, una paraula, una temptació narrativa en la que caure o no. Intel·ligència emocional i estratègica aplicada al relat. Les creacions de Lehane funcionen perquè tenen codis i saben en quin moment vulnerar-los per a fer la via de l’heroi popular. Són contradictoris, però no incoherents. Al laberint no seguixen un altre fil que el de la seua pròpia desorientació, el seu propi terror, la incapacitat de vore cap llum que no siga la llum bruta i insana dels neons que duen al pit. Són grans en el dolor.

També quan es tracta de la recreació d’una peça rutilant de l’imaginari nord-americà, com és Baby Ruth en l’extraordinària Qualsevol altre dia. En acostar-se als sants de la gent la temptació es mou entre la destrucció morbosa i l’hagiografia. Se’ls tracta com a peces de museu que no se sap massa bé on posar per a dissimular la incomoditat que ens creen. El triomf és humanitzar-los sense disculpar-los. Entendre que no es pot comprimir la complexitat d’una vida extraordinària en tres actes.

Estil: qualitat i efectivitat són la mateixa cosa

Un tòpic del gènere diu que la novel·la negra no és per a estilistes. Que no importa la qualitat de la prosa, sinó l’efectivitat del relat. Tots els qui pensen així, per favor, abandonen la sala. Gràcies. Els que s’han quedat saben que qualitat i efectivitat són la mateixa cosa. Camilleri, James Ellroy, Élmer Mendoza, Montalbán, o inclús Borges i Bioy Casares en són un exemple parcial. Al principi hem dit que el punt de connexió de la novel·la negra, des que assumix eixe nom i es deslliga dels relats d’intriga anteriors als anys 20, és precisament que davall l’aparença d’ocupar-se d’un crim més o menys complicat oferix una panoràmica de societat. Fa una aproximació lateral als grans temes que d’una altra banda, sense el vehicle de la trama, sense el descàrrec del tòpic –que funciona quasi com una presa d’aire en la immersió– podria caure en terribles solemnitats. González Ledesma ha explicat la Barcelona post-olímpica amb més efectivitat –qualitat– que qualsevol assaig. La seqüència de crèdits d’Els Soprano és suficient per a explicar New Jersey. Raúl Núñez propinant-li un formidable puntelló a un colom pudent és una València que no deixa d’exisitir contra els intents de la realitat.

L’èxit de Lehane és aconseguir un estil accessible que no renuncie a casar els plànols de superfície, l’anècdota, amb allò que està bullint per baix. És un xef en la cuina de l’infern que no amaga la carn humana amb salses. Té una espècie d’ètica vital literària que li ho impedix. I de nou estem parlant de codis.