VALÈNCIA. Potser Patrick Modiano (Boulogne-Billancourt, 1945) siga un d’eixos escriptors que són percebuts pels lectors com a posseïdors d’un pacífic consens. Un d’eixos autors que històricament, en la literatura francesa, són el contrapunt calmat d’uns altres que sense desmeréixer res qualitativament, semblen abonats a certa classe d’excessos o parafernàlies. Entre estos darrers la contemporaneïtat més estricta té un parell d’excelsos representants en les figures de Michel Houellebecq i Emmanuel Carrère, i que constituïxen en realitat els últims episodis d’una il·lustre nissaga que s’erigix des de Rabelais o Villon, creix amb Voltaire, Baudelaire o Rimbaud, i deixa les seues empremtes més recents en autors com André Breton, Jean Genet o Antonin Artaud.
Contràriament a certes i genials desmesures perpetrades per alguns d’aquells, l’univers de Modiano està perfectament delimitat per un espai i un temps, i un to més que particular. L’espai és sempre la ciutat de París (i de manera més concreta, el districte XVI, particularment anodí), i els temps ballen de manera constant entre dos dècades del passat segle: la dels anys 40 i la dels 60; la primera com a magma incandescent d’un passat que encara no ha deixat de bollir, i la segona com els temps de la pròpia joventut de l’autor, els dies de l’assumpció conscient –de certa revelació per a ell– d’eixe mateix passat i la consegüent plasmació en forma de llibres sempre breus i exactes, com ganivets esmolats però incruents.
Un dels retrets més freqüents que es fa a l’obra de Patrick Modiano és que escriu sempre el mateix llibre, una apreciació que per als seus pocs detractors el fa indigerible i per als seus molts admiradors és una sort de benedicció. Des de les seues tres primeres novel·les, unificades amb el nom de Trilogia de l’ocupació, i formada per La Place de l’Étoile, La Ronde de nuit i Les Boulevards de ceinture, estan presents les obsessions vitals de l’escriptor: el període de l’ocupació alemanya de França –i molt particularment de París– durant la Segona Guerra Mundial, les absències, i tota eixa miríada de vides incompletes, trencades i perdudes, i que l’autor intenta recuperar, una i altra vegada, per mitjà de l’evocació, la invocació, la busca i l’exorcisme de la literatura.
Tot en les obres de Patrick Modiano conduïx al mateix propòsit i raó: la recerca de la identitat pròpia per mitjà de la del seu entorn, i la voluntat de trobar en eixa busca els motius que provoquen el desorde (un enemic íntim molt present), les degeneracions dels processos socials que determinen el destí d’un grapat de personatges que acaben configurant la categoria d’arquetips, una espècie molt singular d’arqueologia de la memòria pròxima i que a vegades s’assembla més a una necessitat d’expiació laica que a una intencionalitat estrictament literària. En qualsevol cas, i més enllà d’eixes fondàries on habiten els ressorts de l’ànima, el resultat del conjunt de la seua producció és d’una rotunditat literària lliure de dubtes, i que fan d’eixa producció un dels cims de la narrativa francesa i europea que cavalca entre els segles XX i XXI.
Dora Bruder (Angle Editorial, 2020) és un dels títols de Modiano que potser condensa amb més intensitat bona part d’eixes obsessions. Un llibre refractari a les taxonomies més convencionals, i que es presenta davall la fórmula de la busca, d’eixa quête permanent que alhora turmenta i nodrix l’escriptor. Dora Bruder és literatura biogràfica o biografia literaturitzada, però no exactament una novel·la, perquè tot es vessa, com les aigües d’una escorrentia imparable, a partir de la troballa real per l’autor, en un exemplar del Paris-Soir del 31 de desembre de 1941 (plena ocupació nazi de París), d’un anunci en què es demanaven notícies de Dora Bruder, una jove “de 15 anys, 1,55 m, cara ovalada, ulls gris marró, abric esport gris, jersei bordeus, faldilla i barret blau marí, sabatilles d’esport marrons. Enviar qualsevol informació al Sr. i Sra. Bruder, boulevard Ornano, 41, París”.
El boulevard citat era un dels escenaris de l’adolescència del mateix autor, i eixa identificació espacial i la data de la desaparició seran determinants en l’activació d’aquella arqueologia de la memòria que Modiano necessita com l’aire que respira i a la qual ni vol ni sap resistir-se. La reconstrucció de la vida d’eixa jove i la de sos pares, d’una intensitat quasi detectivesca, serà un periple resignat i amerat de melancolia a través d’arxius policials, polsoses guies telefòniques, fitxes municipals i notes disperses que el faran descobrir la condició jueva de la família, alguns dels moviments d’aquella jove rebel (una rebel·lia que potser només era un innocent símptoma adolescent, però mesclat amb unes circumstàncies abominables), i un destí que implica la policia col·laboracionista i uns trens que conduïxen fatalment a Auschwitz.
Tot en Dora Bruder és un constant joc de causes i efectes entre la dada precisa i l’especulació inevitable que Modiano construïx a partir de tot allò que troba i tot allò que imagina. Carrers i places que l’autor coneix sobradament i que al ritme dels descobriments canvien la seua fisonomia, edificis que estaven i ja no estan i on estigué Dora, o els pares, tota eixa delectació en la pronunciació amorosa dels noms dels carrers que gasta l’autor quan de la seua ciutat es tracta, com un intent de protecció, una identificació, un jo soc com tu, he estat ací com tu, o l’evocació d’aquell hivern terrible i duríssim entre 1941 i 1942, com un teló de fons insuportable en mig d’una persecució que mai perd un regust de malson inassumible.
Caminant de manera incansable per eixos carrers, Modiano alça amb la seua sòbria i impecable prosa un tan discret com potent homenatge a tantes vides esgarrades, simbolitzada en una concreta i ben real, i pretén una reconstrucció completa, un retorn a la vida que esdevé impossible per la llosa d’oblits que amaguen les veritats més amargues.
Entre molts altres, un dels principals mèrits de Dora Bruder és la magistral capacitat de l’autor per a fer-nos sentir, a partir d’uns pocs documents reals que només acrediten un breu periple i la certesa del final, l’estupor immens i la por que degué patir aquella jove, una entre tants, símbol de tots.
I també l’advertència o l’avís sobre la tan perversa capacitat humana per a crear un estat de barbàrie o terror tan cruel com incomprensible, tot això que ja mai podrem vore ni escoltar d’una adolescent obligada a dur una estrela groga en un lloc visible de la roba, sense més destí que l’extermini, atrapada en el pitjor i més salvatge parany, i del qual només rescats o restitucions com els que tan dignament practica Patrick Modiano ens allibera, mentres certifica entre boires l’esperança, l’impuls més noble i més alt que pot procurar la literatura.