VALÈNCIA. Potser una manera de mesurar la rellevància o la transcendència d’una ciutat siga posar-la davant de la literatura que ha sigut capaç de produir. No em referisc a tot aquell cabal llibresc eixit de la ploma dels natius o els aveïnats de la ciutat en qüestió (de fet, estranyament molts dels llibres paradigmàtics dels llocs els solen escriure no-natius), sinó a tot aquell material literari que una concreta urbs ha inspirat al llarg del temps, i el grau de transcendència o identificació immediata que eixa obra provoca amb la ciutat.
Igual que Marcel Proust i París, o Naguib Mahfouz i El Caire, o James Joyce i Dublín, o Orhan Pamuk i Istanbul, o Franz Kafka i Praga, o Charles Dickens i Londres, o Fiódor Dostoievski i Sant Petersburg, també Berlín ha tingut el seu cantor definitiu en l’eternitat de les pàgines d’un llibre. El guanyador d’eixe títol podria haver sigut perfectament l’anglés Christopher Isherwood amb el seu Adeu a Berlín (1939), una meravellosa crònica de la ciutat efervescent de la república de Weimar i de les ominoses ombres del nazisme que creixien dia a dia. Adeu a Berlín (que inspiraria l’exitosa pel·lícula Cabaret) complix eixe estrany requisit dels llibres escrits per forasters que mitifiquen una concreta ciutat, però és precisament l’excés de distància, o una mirada que potser no vol deixar de ser britànica, allò que l’allunya de la condició de llibre adherit indissolublement als espais i la gent que conformen l’ànima de l’urbs. L’obra d’Isherwood es manté com a monument literari, però només és finalista en la condició de llibre-símbol de Berlín.
Perquè eixe lloc preeminent en la mitificació de la capital alemanya com a escenari literari l’ostenta –per aclamació de públic i crítica– el Berlin Alexanderplatz d’Alfred Döblin (Stettin, 1878 – Emmendingen, 1957). I si parlàvem de l’escassa adherència al genius loci d’aquella obra –magna, en qualsevol cas– d’Isherwood, en este cas l’adherència i implicació del llibre de Döblin a la ciutat de Berlín és aclaparadora, quasi asfixiant. I complix amb la condició o pressupòsit del foraster absolutament fascinat per l’espai d’adopció, tan llunyà del lloc de naixement.
Eixe lloc (la llavors ciutat alemanya de Stettin, situada actualment en la regió polonesa de Pomerània) seria l’escenari dels primers deu anys de vida del jove Alfred, i acabaria quan el pare va fugir amb Henriette Zander, una costurera (Max Döblin era sastre polivalent, obsessionat amb diverses disciplines artístiques) vint anys més jove que ell, i amb qui marxaria als Estats Units amb l’adulterina voluntat d’encetar una nova vida. Eixa dissolució del nucli familiar tindria importants repercussions en la vida no només de Sophie Freudenheim, l’esposa abandonada (en un entorn de jueus assimilats, però encara imbuïts de moltes de les habituals supersticions i prejuís religiosos), sinó també en l’infant Alfred i els seus quatre germans. Per a escapar de la vergonya, Sophie i la nombrosa prole decidiran instal·lar-se a Berlín, concretament en la part est, tradicional cau de les classes populars de la ciutat. Tot anava relativament bé en la nova vida fins que el sastre polivalent va decidir retornar, cosa que va provocar una teòrica reconciliació conjugal i un nou trasllat familiar, esta vegada a Hamburg. Però la nova situació es mantindria fins que es va descobrir que el polivalent Max havia portat la seua amant amb ell, i que mantenia una doble vida, de manera tan perfectament paral·lela com qui manté una doble comptabilitat. Definitivament descreguda de qualsevol nova reconciliació, la mare d’Alfred Döblin decidirà retornar a Berlín amb els fills i posar punt final al seu matrimoni.
Afectat per tot eixe vodevil, el rendiment escolar del jove Alfred es vorà afectat, i a tot això s’afegirà una sensació de desubicació permanent, motivada pels massa freqüents canvis de residència. En qualsevol cas, a poc a poc Berlín seduirà el jove estudiant que trobarà en eixos anys, a més d’una anhelada identificació amb la ciutat i els seus barris més populars, la passió per la literatura. En eixa passió Hölderlin i Dostoievski seran els vèrtexs de la seua devoció, mentres mantenia a Spinoza, Nietzsche i Schopenhauer com la tríada tutelar del rerefons filosòfic que mai volgué abandonar.
Tot i eixa passió per les lletres, cursarà estudis de Medicina i treballarà com a metge en la seua benvolguda part oriental de Berlín. En 1912 es casarà amb Erna Reiss, una jove jueva de família benestant i estudiant de Medicina, i al final d’eixe mateix any tindran el seu primer fill (encara que ell ja n’havia tingut un amb una altra dona després d’una breu història sentimental, fill amb qui tindrà una relació molt freda durant tota la seua vida).
Döblin continuarà treballant i escrivint, però també contactant amb els intel·lectuals, pintors i poetes iniciadors de l’expressionisme, un ideari artístic amb el qual s’identificarà plenament. En 1916 publicarà Die drei Sprünge des Wang-lun, la seua tercera novel·la, un relat de la convulsió provocada per una insurrecció en la Xina del segle XVIII, que suposarà un ampli reconeixement popular i l’obtenció del llavors prestigiós Premi Fontane. Al remat, en eixe any de 1916 Alfred Döblin va obtindre la majoria d’edat literària.
La fi de la Primera Guerra Mundial implicarà una radicalització política general a la qual Döblin no serà immune. Encara que sense militància expressa, i sense abandonar l’activitat literària, no deixarà de situar-se públicament en l’àmbit de l’esquerra, situació que culminarà amb la seua incorporació, en 1925, al Gruppe 1925, una agrupació d’intel·lectuals progressistes que incloïa figures com Bertolt Brecht, Ernst Bloch, Robert Musil o Joseph Roth. En l’aspecte cultural, i en mig de la vibrant atmosfera de la República de Weimar, la seua tasca com a escriptor li donaria el recolzament entusiasta de –entre altres– Thomas Mann, una ascensió que culminaria amb la publicació i la rebuda entusiasta de crítica i públic, en 1929, de Berlin Alexanderplatz.
Eixe triomf personal creixeria en paral·lel a la conquista del poder per part del partit nazi. Una permanent sensació agredolça a la qual Döblin posarà fi abandonant Alemanya el mateix dia de l’incendi del Reichstag, en 1933. L’exili el portarà primer a França i, quan esta siga envaïda per les tropes de Hitler, als Estats Units d’Amèrica. Acabada la guerra, Döblin i família tornaran a Alemanya, però la divisió del país i el clima regnant (des del seu punt de vista excessivament conservador) no li permetran viure els seus darrers anys en la plenitud esperada, però sí deixar, com a comiat, una nova obra mestra: la tetralogia November 1918, publicada en 1950. Set anys després morirà a Emmendingen, una menuda ciutat del sud d’Alemanya.
Berlin Alexanderplatz (Edicions de 1984) és un divertiment immens i tràgic, i literàriament un cant insuperable –potser amb Manhattan Transfer, de John Dos Passos– a la ciutat moderna. Döblin ho va fer en el lloc i el moment adequats, quan eixa Berlín dels anys de Weimar era paradigma de present però també de futur, una ciutat que s’atrevia a mesurar-se amb Nova York o París, i que en realitat constituïa un efímer miratge que nodria les calderes d’una espiral d’odi i destrucció que tindria com a símbol l’esvàstica.
Barrejant monòleg interior i altres punts de vista narratius (incloent anuncis comercials o estadístiques), la novel·la constituïx –entre altres coses– el relat patètic de Franz Biberkopf, un alliberat de la presó de Tegel on havia complit condemna per haver mort la seua nóvia. Però sobretot Berlin Alexanderplatz ens mostra el món que troba en eixir, aquell Berlín aparentment rutilant que en realitat no diferix molt de la fauna infame que poblava la presó on el protagonista havia estat tancat.
La novel·la és un seguiment o una sort de registre dels passos incerts de Biberkopf, un escenari amb vocació totalitzant on s’exhibix el múscul potent i frenètic de la ciutat però també les immenses misèries, els budells més o menys exhibits per un personal tan divers com abonat a quasi totes les corrupcions, un panorama per on desfilen un món i submon de personatges (prostitutes, captaires, i tota una fauna variadíssima) que passegen les seues existències dubtoses, desemparades, i el seu neguit combatut a força d’heterodòxies.
Berlin Alexanderplatz és un retrat tan magistral com poc complaent d’un temps i d’un espai (d’una ciutat, al remat), una explosió de vida (per sòrdida que puga resultar en alguns passatges) i un vaticini inconscient del desorde definitiu que amenaçava i que es compliria pocs anys després, i que Alfred Döblin va saber condensar i eternitzar en un text d’una potència inoblidable.