VALÈNCIA. Ben lluny de certes pomposes gènesis literàries segons les quals determinats autors ja venien com a escriptors pràcticament des del seu naixement, i ens relaten sense massa pudor com gaudiren i s’enlluernaren amb la lectura –als dotze o tretze anys d’edat– de la Divina Comèdia o de l’Eneida, el nord-americà Richard Ford (Jackson, Mississipi, 1944) mai no ha tingut cap intenció d’ocultar que fins als dèsset o díhuit anys essencialment no havia llegit res.
És probable que l’absència d’eixa mítica condició de lector voraç i precoç, tot alhora, precisara d’un moment fundacional que d’alguna manera compensara aquella pèrdua, i Ford va trobar-lo. Orfe de pare i adolescent conflictiu i diplomat en robatoris, bregues o carreres de cotxes, en un parèntesi de calma (sens dubte particularment agraït per sa mare) va decidir alternar un treball de circumstàncies amb els estudis superiors, i va triar cursar la carrera de Dret. Però uns dies abans dels primers exàmens, al jove Richard Ford van furtar-li del cotxe la totalitat dels llibres que amb esforç havia pogut pagar-se i que precisava per a eixes proves. “I llavors em vaig preguntar si realment volia fer allò que estava fent. Era com si el destí em donara una segona oportunitat. Va ser una cosa irresistible, un moment alliberador”. Eixa segona oportunitat amb les dosis oportunes d’il·luminació i revelació era el somni –perquè aquell jove ja havia començat a llegir amb passió– de fer-se escriptor.
Sis anys després publicava sense pena ni glòria la seua primera novel·la, A piece of my heart (1976), i poc després la segona, The Ultimate Good Luck, rebuda amb la mateixa indiferència. Raonablement decebut de la literatura com a dedicació a temps complet, decidix dedicar-se al periodisme esportiu durant una llarga temporada en la revista Inside Sports. I quan eixa publicació va tancar, Ford oferirà els seus servicis a la mítica Sports Illustrated, que afortunadament va rebutjar-los. Eixa negativa serà l’esperó que necessitava per a tornar a la ficció, i ho farà en bona part aprofitant la seua experiència laboral amb la creació del personatge de Frank Bascombe, un escriptor fracassat convertit en periodista esportiu. The Sportswriter (1986) serà, a més de l’obra que el consagrarà, la primera novel·la de la trilogia que es completarà amb Independence Day (1995) i The Lay of the Land (2006), totes protagonitzades per eixe Frank Bascombe que també tindrà presència en les quatre nouvelles que componen Let Me Be Frank With You (2014).
Però probablement siga Canadà (Anagrama/Empúries, 2013) el llibre més ambiciós i depurat d’entre els que componen la no massa prolífica obra de Richard Ford. Publicat en 2012, Canadà està estructurat en tres parts intencionadament desiguals. Les dos primeres abasten els fets essencials i la darrera és molt més curta i servix com una sort de coda i recapitulació. La novel·la s’inicia amb una revelació trepidant (“Primer parlaré del robatori dels nostres pares. Després dels assassinats que van tenir lloc més tard”), i eixa confessió actua com a pòrtic per a mostrar-nos la família del molt jove Dell Parsons, formada per ell, la seua bessona Berner i els pares.
La primera part retrata el món d’eixe adolescent de quinze anys en l’anodina ciutat de Great Falls, les inquietuds pròpies de l’edat que sacsegen els bessons o tots els indicis que els fan detectar la imminència del desastre: les tèrboles relacions del pare (una presència entranyable per una altra banda) amb personatges perillosos i negocis obscurs, la fredor i el desvaliment de la mare o les dificultats econòmiques que convergixen en un matrimoni naufragat i en una fugida cap avant que es consuma en l’atracament per part dels dos d’un banc i la posterior detenció per la policia, que conclou amb l’immens estupor dels dos jóvens abandonats i sobtadament òrfens en una casa desolada i una ciutat hostil.
La segona part és el relat de la nova vida del protagonista Dell, portat al Canadà per una coneguda de la família en una sort d’exili o fugida per tal d’evitar l’entrada a l’orfenat. Eixe canvi radical de vida implicarà l’aparició de nous personatges, noves circumstàncies i fets que esdevindran determinants, i que es matisaran i rebran la dosi pertinent de serenitat en la tercera part, molt més breu que les dos anteriors, i que s’escriu des del present d’un Dell Parsons ja sexagenari, professor jubilat de literatura resident al Canadà.
En conjunt, Canadà presenta una estructura circular que constituïx una proesa tècnica a l’abast de ben pocs escriptors. Eixa circularitat està dominada de dalt a baix per la personalitat marcada del protagonista, però les aportacions dels secundaris resulten essencials per a entendre este autèntic tractat de la incomprensió, de les veritats amagades, de les càrregues de profunditat que subjauen en qualsevol família i que ballen en un èter imprecís, sempre a punt per a la detonació.
Hi ha en el personatge principal l’eco remot del Huckleberry Finn de Twain mesclat amb la misantropia del Caulfield de J. D. Salinger, tota una sèrie de fonts que brollen de la millor narrativa nord-americana i que el talent de Ford compendia sense histrionismes, navegant calmadament per la seua prosa serena i pulcra, a vegades excessiu en les descripcions però sempre brillant, amb les dosis exactes d’ambigüitat (tot eixe estupor per la vida i per les molt particulars circumstàncies de la seua vida que Dell Parsons mai deixa de sentir) que permeten no perdre l’interés de la lectura i desitjar més i més pàgines, l’explicació encara més esmolada que ens permeta entrar en el misteri d’unes existències estranyes, inquietants, pertorbadores, i que només talents com el de Richard Ford poden convidar-nos a conéixer.