El fotoperiodista de l’apartheid que viu a la Drova

VALÈNCIA. Cartier-Bresson i l’estació parisenca de Saint-Lazare, Capa i la mort del milicià anarquista Frederic Borrell, Alberto Korda i el rostre revolucionari del Che... Són fotografies mundialment famoses que han esdevingut icòniques per a la humanitat. També ho és la de Nelson Mandela tornant lliure en 1994 a la presó de Robben Island, on havia passat vora dos dècades. L’autor de la instantània, l’alemany Jürgen Schadeberg, viu a la Drova des de 2013 i ens explica la seua fascinant vida com a fotoperiodista.

La seua arribada a terres valencianes li ha valgut nombrosos reconeixements i la imbricació amb algunes de les institucions del país: retrospectives, noves exposicions, un doctorat honoris causa per la Universitat Politècnica de València –que està a punt de publicar la traducció de les seues memòries The Way I See It (Picador Africa, 2017)– o la incorporació de nombroses fotografies a la Col·lecció Per Amor a l’Art, que s’exposa al Bombas Gens Centre d’Art dirigit per Nuria Enguita. Amb ella pugem els pendents del Mondúber, deixant arrere la Cova del Parpalló i la casa del poeta Josep Piera, per a que l’entreviste al llarg del matí sobre la seua extensa carrera, des del Berlín d’època hitleriana fins al seu testimoniatge d’algunes de les grans transformacions històriques de Sud-àfrica, passant per un llarg etcètera arreu d’Europa occidental.

La guerra que va canviar el món

Als seus 88 anys i després d’haver patit un ictus que va engarrotar els dits que han fet centenars de milers de fotografies, Jürgen Schadeberg viu en una empinada caseta de la Drova amb la seua tercera dona, l’anglesa Claudia Horvath. Allà, en una cambra especialment habilitada, han alçat hermèticament els negatius fets durant vora huit dècades dedicades a captar, amb un instint genial, moments de la vida humana. I és que, no debades, va començar a fer fotografies durant la Segona Guerra Mundial, quan a penes era un xiquet.

[Núria Enguita] La seua primera gran foto coneguda és en un refugi antiaeri de Berlín. Quin n’era el context? [Jürgen Schadeberg] Vaig nàixer allí en 1931. Mai vaig conéixer a mon pare i hi vivia amb ma mare, que era actriu de teatre. Quan vaig complir els 10 anys algú em va regalar una càmera, una Kodak Retina 35 mm, i vaig començar a prendre fotos. En 1942 la cosa es va posar lletja i dormíem amb la ràdio posada, que només emetia un tic, tic, tic, tic. Quan parava era per a anunciar que arribaven avions disposats a bombardejar Berlín. Llavors eixíem cap als refugis, dels quals n’hi havia de dos tipus: els de la classe alta, amb portes grans, sostres alts i estances àmplies, i els de la classe treballadora, amb accessos menuts, escales estretes, molt poc d’espai, etc. Nosaltres anàvem a estos darrers i allà, sobretot al principi, normalment s’hi bevia cervesa i hi havia algú tocant l’acordió. Vaig captar un d’aquells moments, amb ma mare dins de la foto, en la part dreta. 

I què va passar en acabar la guerra? Com és que va acabar poc després a Sud-àfrica? Amb 15 anys vaig fer durant un temps d’ajudant del fotògraf professional Eric Kruger fins que ma mare es va casar amb un capità dels servicis secrets britànics –que va fer arrestar tots els seus antics nòvios!– i van decidir emigrar a Sud-àfrica. A mi em van deixar a Berlín, amb un bitllet per a Hamburg i un contacte que em va obrir les portes de la Deutsche Presse-Agentur, dirigida pel famós fotògraf de Leica Walther Benser. Hi vaig treballar com a aprenent durant dos anys i mig fins que vaig emmalaltir greument d’apendicitis i, en recuperar-me, el meu cap va avisar els meus pares per tal que em reunira amb ells. Jo volia anar a Nova York, on hi havia les grans revistes de fotoperiodisme, però no vaig poder perquè no tenia diners ni els permisos en regla. Així que en estiu de 1950, amb 19 anys, vaig agafar un vaixell a Southampton, que en deu dies em va dur a Ciutat del Cap.

El pioner de la fotografia sud-africana

Al poc d’aplegar, encara molt jove, Schadeberg va entrar a treballar com a corresponsal fotogràfic i editor gràfic de la revista Drum, que havien fundat llavors els britànics Bob Crisp i Jim Bailey amb uns destinataris molt determinats: serien la primera gran revista feta per al públic negre d’arreu del continent africà. Després de la Segona Guerra Mundial, eren els anys en què s’albirava la descolonització i les grans ciutats africanes bullien d’agitació, no només política, sinó també cultural: al costat de la Campanya de Desafiament de l’African National Congress, el partit de l’advocat Nelson Mandela, hi havia els clubs nocturns de jazz amb estreles com Miriam Makeba; mentres els shebeens o locals clandestins de beguda proliferaven, les protestes sud-africanes van acabar amb la destrucció total i la deportació dels habitants de Sophiatown, un dels barris de Johannesburg. Allà es trobava Jürgen per a immortalitzar-ho tot.

Com va ser l’arribada a Sud-àfrica? En el viatge de Ciutat del Cap a Johannesburg, on vivien els meus pares, em vaig trobar en el compartiment del tren amb un home, el Dr. Van Rensburg, que es va dirigir a mi en afrikaans. En dir-li que era alemany, va començar a parlar-me en eixe idioma: “Durant la guerra vam respectar el teu Führer i vam aprendre les seues ensenyances per a lluitar contra l’Imperi Britànic, el capitalisme, el comunisme, els jueus i el parlamentarisme. Ací ho aconseguirem gràcies a l’apartheid!”. No tenia ni idea encara de què era allò, però prompte ho vaig comprovar, amb la segregació de la població negra i les lleis que els estrangulaven econòmicament en favor dels blancs de procedència holandesa i britànica. Fugia d’un lloc roín i pareixia que arribava a un altre de pitjor!

I el treball en Drum? Van ser anys de molta intensitat? Sí. En primer lloc vaig intentar treballar pel meu compte. Vaig inspeccionar el país, la natura, les ciutats, mentres anava prenent fotografies. Per exemple, vaig fer un reportatge sobre un barri molt deprimit on els veïns vivien en cases construïdes amb amiant, que estava causant-los la mort. Però ningú em va voler comprar les fotos. Després em van dir que un antic jugador de criquet, militar durant la guerra i periodista, havia creat una revista mensual, Drum, per a fer una cosa nova: històries de negres dirigides a negres. Era un dels pocs llocs on els blancs i els negres treballàvem en la mateixa oficina. Allí vaig conéixer el periodista Henry Nxumalo i vam fer molts reportatges durant quasi una dècada: dels concerts de jazz i música negra, les platges només per a blancs, els congressos de l’ANC, les campanyes liderades per Mandela, les revoltes de Sophiatown...

Com era la situació social i política i quin era el paper de Mandela? Era molt dura per als negres a causa de l’apartheid. Per llei els blancs tenien el 90% de les terres del país i la separació amb els negres era taxativa. Mandela era un gran home i molt carismàtic, grandot i amb una veu molt greu, com de patriarca que mirava per tots. La destrucció del districte de Sophiatown va ser terrible i uns anys després la cosa es va posar encara més lletja per a tots. Jo vaig deixar Drum en 1959 i vaig decidir marxar-me quan Mandela ja estava en la presó, en 1964. No debades la policia anava darrere de mi pels reportatges que estava publicant arreu del món denunciant el maltractament dels treballadors negres...

Reportatges d’ací i d’allà

A partir de la seua eixida de Drum, Schadeberg va iniciar un llarg període de vint-i-cinc anys com a fotògraf freelance per a publicacions alemanyes, com Die Zeit, i sobretot britàniques, com The Sunday Times, The Observer, The Weekend Telegraph, New Society o Campaign. De fet, durant aquell període va viure sobretot a Londres, encara que va viatjar de manera recurrent a altres llocs i es va traslladar durant uns anys, entre 1968 i 1972, a la costa malaguenya, on hi havia una nodrida colònia anglesa. Les seues mans no van deixar mai de prendre fotografies allà on anava.

Va ser el primer a fotografiar els boiximans del desert del Kalahari. Sí, en l’any 1959, quan encara em trobava a Sud-àfrica. Ningú abans els havia pogut mostrar al món. Jo havia llegit sobre ells i m’interessaven molt. Eren els habitants originals de l’Àfrica austral, però els holandesos i els britànics els havien perseguit i desplaçat dels seus llocs d’habitatge. Vaig acompanyar l’expedició del professor universitari Philip Tobias, que buscava ni més ni menys que l’esclavó perdut de la humanitat entre aquella gent. Hi vaig anar, a més, perquè en aquells moments volia trobar-me a mi mateix... Els vaig fer fotos per la nit, amb la llum de les torxes, mentres dansaven i es transportaven interiorment a altres mons. Era una gent fantàstica.

Entre els 60 i els 80 va viure a Londres i a Torremolinos i també va fer reportatges a Berlín, Hamburg i moltes altres ciutats. Com va ser aquella època? Vaig treballar com a freelance per a diaris i revistes i també vaig ser professor de fotografia durant molt de temps en la Central School of Art and Design de Londres. Anava i venia per a fer reportatges. Per exemple, vaig estar a Berlín en 1961 quan es va alçar el mur i en aquella mateixa dècada vaig preparar temes sobre jueus que estaven tornant a Alemanya o sobre els neonazis que van començar a aparéixer. A la Costa del Sol vaig anar perquè es va convertir en un punt d’atracció de la jet-set i dels turistes britànics, i volia resseguir el seu pintoresc contrast en l’Andalusia de finals del franquisme. També vaig fer un viatge per tot el continent africà en 1973, prenent fotos ja en color. Reportatges i més reportatges, molts reportatges, sempre fotografiant la gent. En els anys 80 vaig conéixer a Claudia, que treballava en el món de l’audiovisual a Londres, ens vam casar i vam decidir instal·lar-nos novament a Sud-àfrica.

Els documentals i la retrobada amb Mandela

El primer dels treballs de Jürgen Schadeberg en la seua tornada a terres sud-africanes va ser la recuperació i catalogació de les desenes de milers de negatius que Jim Bailey, l’antic propietari de Drum, conservava en caixes a la seua granja de Lanseria. Amb ells va fer el seu primer gran llibre, The Finest Photos from the Old Drum (Sigma Press, 1987), que en va precedir d’altres durant aquella època. També es va implicar en els documentals de la seua dona, Claudia [Horvath] Schadeberg, sobre la història, la música i la fotografia de Sud-àfrica. Igualment, va ser llavors quan va prendre la icònica fotografia de Mandela en la cel·la en la qual havia estat díhuit anys, durant el seu llarg empresonament de vora tres dècades.

En la nova estada a terres sud-africanes durant més de vint anys, vau començar a treballar plegats? [Claudia Schadeberg] Sí, en tota una sèrie de documentals que vam escriure, produir i dirigir. La tasca de finançar audiovisuals és esgotadora, però vam poder fer peces sobre la música i els músics sud-africans dels 50, sobre la revista Drum en aquells mateixos anys i sobre diversos temes socials. També sobre Ernest Cole, un dels primers grans fotògrafs negres, de qui vam descobrir dos maletes plenes amb imatges inèdites. Vam preparar també alguns nous llibres i exposicions amb material antic i nou de Jürgen.

Va ser també el moment de la retrobada amb Nelson Mandela i de la fi de l’apartheid. [Jürgen Schadeberg] Mandela va ser alliberat a començaments de 1990 i ens va convidar a passar el cap d’any amb ell. Em vaig convertir en el fotògraf de la fundació per a la infància que tenia, però el dia del seu retorn a la presó de Robben Island, un acte poc abans de les eleccions de 1994, jo no estava acreditat i no hi pensava anar. Claudia em va insistir i finalment, gràcies a un amic fotoperiodista, em van permetre pujar in extremis al ferri que anava a l’illa. Després de passar la jornada a la presó, ens van deixar fotografiar a Mandela en la seua antiga cel·la, a mi el darrer. Es va posar molt content en vore’m i es va deixar retratar pacientment en la posició que li vaig demanar, recolzat en l’ampit de la finestra enreixada i mirant cap a fora... Uns mesos després va guanyar les eleccions i es va convertir en el primer president negre del país, acabant definitivament amb l’apartheid.

La gent en el centre de la imatge

Els Schadeberg van viure a Sud-àfrica fins al 2007, quan es van traslladar a Normandia, on van residir durant quatre anys i posteriorment dos anys més a Berlín, llocs on van preparar nous llibres i exposicions. Finalment, en 2013, quan ell tenia 82 anys i ella 63, van decidir instal·lar-se a terres valencianes, al nucli de la Drova, en el terme municipal de Barx. A l’any següent Jürgen va ser nomenat doctor honoris causa per la Universitat Politècnica de València i encara ha publicat altres llibres, com España. Then and Now (Pagina Verlag, 2015), Viva Europa viva! (Pagina Verlag, 2016) o Barx-La Drova. Portrait of a Spanish Village (Jürgen Schadeberg, 2017), “un homenatge a un poble treballador i harmoniós que durant generacions ha aconseguit mantindre vius l’esperit dels valors familiars, l’esperit comunitari i la humanitat”.

Poc abans de tornar a Europa va fer una de les sèries que personalment més m’agrada, Tales from Jozie, amb el fort contrast entre la gent rica i la pobra de la Sud-àfrica del segle XXI. És una cosa que aprens amb el pas del temps i la pràctica, a captar l’ànima de la gent, de manera que els contrastos es fan obvis de seguida, per si a soles. Jo no fotografie elefants, lleons o paisatges, fotografie gent! Això és el que m’importa. I busque imatges que tinguen màgia, que siguen immortals i no necessiten de res més per a entendre-les o gaudir-les. En eixe sentit, una altra cosa important que aprens amb l’ofici és el llenguatge corporal: com caminen les persones, com es mouen, quines cares fan, com s’interrelacionen... Per a ser bon fotògraf cal estudiar fins a la sacietat els rostres, els moviments i les expressions de la gent. 

Ja per a finalitzar, com se sent a la Drova? És molt bonic, meravellós. S’hi viu molt bé i els valencians ens han tractat amb molta estima des que vam arribar. Primer el doctorat honoris causa, que no m’esperava en absolut, i després l’interés de la Fundació per Amor a l’Art en les meues fotografies. Tant de bo es puguen vore exposades prompte en Bombas Gens!