El Gran Pan ha mort

VALÈNCIA. Ens trobem al bell mig de la mar Jònica. Venim de l’illa grega de Paxos en temps de Tiberi, en el segle I. Cau el vent amb les darreres clarors del vespre. Els mariners i passatgers d’un vaixell comandat per un patró de nom Tamus apuren el dia xarrant i bevent en la coberta.  Ho conta Plutarc. Tots senten de sobte un crit llunyà, esgarrifador: “Tamus, quan arribes a prop de la costa anuncia que el déu Pan ha mort! El Gran Pan ha mort!”.

En albirar terra, tot van ser gemecs, plors i laments quan Tamus acomplí la misteriosa orde que havia sorgit de l’illa. “El Gran Pan ha mort!”, es repetia com un eco entre els boscatges, les fonts i els rocams batuts per les ones on ja no havia de sonar mai més la críptica flauta d’aquell déu amb potes de cabra, banyes de carner i sexe priàpic. L’alarma arribà a Roma i provocà tant de terror que el mateix emperador Tiberi hagué de fer un edicte desmentint la mort de Pan, per tal d’apaivagar la situació. Però ja no hi havia remei: d’aquell episodi d’horror extrem va nàixer la paraula pànic. En este sentit, la mort figurada de Pan s’ha interpretat com el símbol de la fi de paganisme, el trencament del vincle dels humans amb la natura feréstega i transgressora de la qual procedien. La capitulació del politeisme enfront de l’auge progressiu del monoteisme cristià que aniria avançant a partir de llavors.

Una resurrecció absent del món grec 

Pan estava al costat de Dionís a l’hora de representar el Regne de les Ombres, amb el seu vessant irracional, instintiu, fosc, tel·lúric, festiu, sinistre i sensual de la vida humana enfront de la racionalitat, la llum, la paraula i la mesura d’Apol·lo i el logos. Sense eixa dialèctica no s’entén el món clàssic i el grec. La tensió entre allò dionisíac i allò apol·lini, de fet, va ser arreplegada per la tradició cristiana, tant en els Evangelis com en la litúrgia eclesiàstica, per exemple. No debades, el ser humà com a mesura de totes les coses que afirmava Protàgores pot arribar a encaixar bé amb el relat cristià del Déu que es va fer home, ja que l’afirmació pot capgirar-se com que el ser humà és de naturalesa sagrada: el déu és l’home.

Amb tot, hi ha un abisme que separa la tradició cristiana de la grega: la immortalitat, la promesa de la resurrecció. La fe en un més enllà. El suborn que oferix el cristianisme quan ens deslliurem de la vall de llàgrimes de la vida terrenal. En este sentit, per exemple, la confrontació entre el Poder i l’imperatiu ètic personal és tan present en l’Antígona de Sòfocles com en la passió i mort de Jesús de Natzaret, però cap grec esperaria que Antígona ressuscitara. L’apòstol Sant Pau bé que ho va patir. En un teatre grec d’època hel·lenística, Pau de Tars narra la passió i mort de Jesús. Es fa amb el públic que, actuant com a cor, hi participa i s’emociona apassionadament del relat. La pietat és unànime quan Crist és enterrat. Tanmateix, l’èxit clamorós de l’escena es veu tallat abruptament quan Pau els diu: “I al tercer dia ressuscità”. Per un moment es fa un silenci sepulcral en el teatre. Fins que un ancià espectador alça la veu: “Pau de Tars! D’això, ja en parlarem un altre dia!”. I el vell abandona el teatre seguit per la resta d’un públic defraudat, que aüca aquell impostor.

Per als grecs clàssics, doncs, la resurrecció era cosa inadmissible, quasi de mal gust. Repugnava la seua racionalitat. Si Homer ja havia cantat que la vida no pot recobrar-se una volta es traspassa la tanca de les dents; si Aquil·les preferia estar viu i ser esclau d’un llaurador que ser el més prestigiós habitant del món dels morts, l’Hades, el final de la tragèdia que els contava Pau de Tars resultava ridícul, inacceptable, ofensiu. En el món clàssic, de fet, la immortalitat només podia admetre’s com un cert joc que servia de mite naturalista per a explicar el curs cíclic de les estacions. És així com Persèfone ressuscitava cada primavera en els Misteris d’Eleusis i podia abraçar la seua desconsolada mare Dèmeter, deessa del forment, per a tornar a ser reclamada pel món dels morts en la tardor. O en aquell mite que explica que Teseu, el fundador d’Atenes, se n’havia anat a l’Hades amb el seu amic Pirítou per a rescatar a Persèfone. Només la força d’Hèracles va poder desapegar a Teseu de la Cadira de l’Oblit i tornar-lo al món dels vius, però li va costar tant traure’l que Teseu s’hi va deixar part de les anques, raó per la qual els atenencs –com els xabiencs actuals, per unes altres raons relacionades amb el Montgó– són uns desculats.

Es tracta, però, d’excepcions: la consciència de la caducitat irreparable del ser humà era plenament consubstancial a la tradició grega. “Com la generació de les fulles, així és la dels hòmens”, havia dit Homer en la Ilíada, i el poeta líric Simònides ho repetí, afirmant que era el vers més bell que havia pronunciat mai el poeta de Quios.

La mort com a mutilació de qui es queda

La biologia actual ens convida a entendre la mort com una conquesta evolutiva prevista en el propi programa genètic. Indissolublement lligada al sexe i a la individualitat radical de cada criatura vivent d’organització superior a un bacteri, una ameba o alguns corals i meduses. La permanència indefinida, l’eterna joventut de Peter Pan, és tan banal que els bacteris són potencialment immortals. Es pot demostrar fàcilment, en canvi, que la probabilitat d’existència de qualsevol ser humà concret és infinitesimal. Que cada persona és única i irrepetible. Que és, exactament, un miracle. I, amb tot, la mort continua sent-nos íntimament, psicològicament inintel·ligible. La vida no pot entendre la mort perquè és la seua negació. No és el seu negociat. La vida només vol vida. I, llavors, com consolar-se d’allò inconsolable? Com navegar quan el far s’ha apagat? On para el llibre de derrota per a tal travessia? “Ell va de nit, sens brúixola o carta, / menys de pilot en la Canal de Flandes”, escrigué Ausiàs March.  

En qualsevol cas, Pan ha mort. Bé que ho sabem. Però pan en grec també significa tot, i a vegades estem temptats d’interpretar el crit que va escoltar Tamus com que tot se’ns ha mort quan desapareix la persona estimada. La veritat (aletheia) és, en grec, l’antònim de l’oblit. Tots som fills del temps. Ja coneixíem que Cronos devora els seus fills. Si Déu no està ni se l’espera és perquè la divinitat es va vessar en els sers de la creació i ha quedat buida, sorda i muda, bategant entre les restes del seu naufragi genèsic. Perdre la persona estimada és vore’s usurpat de la parcel·la de divinitat que s’hi manifestava. Hi ha un pont situat en una regió entre allò impossible i allò inevitable: s’anomena amor. Se’ns mostra enlloc en una ressonància de fulgors que hi fugen. Nostàlgia significa, en grec, dolor pel retorn.

Res no tindrà mai més sentit. El mateix sentit. La mutilació s’ha produït. “No obrirà més els llibres / que li han parlat de tu: / ignorarà què diuen / quan no parlen de tu”, diu un poema de Gabriel Ferrater que es titula precisament “El mutilat”. Ens cal, però, continuar navegant la nit fosca. Ja no hi ha far, però en la popa ens farà de guia l’estela salobre i lluminosa dels records. Un vestigi subtil de vida eterna. Siga dit, tot açò, en memòria de la dona que sap fer pa.