VALÈNCIA. Fa uns mesos, encara per acabar el 2018, llegia que València era una candidata excepcional, deien, per tal d’obtenir la distinció de Capital Europea del Turisme Intel·ligent. La venien al món mundial com una megametròpoli sostenible, accessible, innovadora, patrimonial i tota la pesca d’elogis de moda. Seleccionada estava, no patiu els fans del turisme distingit, culte, responsable i molt civilitzat. L’assumpte emocionava en demesia Sandra Gómez, la Primera Tinenta d’alcalde, Coordinadora General de Desenvolupament Econòmic Sostenible i alhora Regidora Delegada de Turisme i molt més... El cor li bategava de veure com la ciutat estava entre les escollides: Lió, Màlaga, Palma de Mallorca, Hèlsinki, Nantes, Poznan, València... Aiii, quina llàstima, el repte no s’ha aconseguit. The winner is: Hèlsinki i Lió.
No sé si la Comissió Europea ha vingut a escodrinyar les passades i encara “recordades” festes. Algú deia que calia “desestacionalitzar” les falles, acreditades per la UNESCO com a Patrimoni de la Humanitat, i aconseguir turistes quinze dies abans de la setmana grossa. Una arribada massiva a la “plantà” que cada cop s’avança més i que tant neguiteja a una part important de veïns i votants. Enguany, més que mai, un exemple poc civilitzat de turistes i d’autòctons, un gran festival de subdesenvolupament poc sostenible, ignorant, primitiu i caòtic. Un botó de mostra que no beneficia, ni de lluny, el desitjat guardó associat a l’enteniment. València, una candidata que s’allunya d’aquesta visió turística que tant vol potenciar la Unió Europea: el turisme intel·ligent. La convocatòria per a l’any 2020 ja és oberta.
Una estada amb data de caducitat potser és quan dormim fora de casa uns dies. És quan sortim i ens pega l’aire, fem de fenòmens de masses, de turistes. Unes vacances fora de l’hàbitat natural. Un viatge de permanència limitada i allunyats de l’escrutini rutinari i pesat. Moments d’aixecar la mirada i no reconèixer l’entorn. Emocionalment, pense, tots desitgem desenganxar-nos, de tant en tant, del perímetre del suat confort. Variar de paisatge emociona i espavila, alerta els sentits i desperta les neurones. Estimular el present és necessari i urgent per creure’ns la quotidianitat. Airegem a glops els nostres dies. Enlairem-nos en l’aventura low cost dels capricis, fem de “guiris”, de forasters civilitzats.
Fugim i alhora beneficiem als grans promotors del negoci turístic. Una transacció que assalta amb espots, online, amb fullets, startups... amb promocions temptadores que ens fan denteta. Les ciutats estan baquetejades, atabalades per la marca distintiva, per l’incommensurable abús fotogràfic de l’espai metropolità, per la instantània fàcil i ignorant. Detectar i accedir, retrobar i descobrir és un desafiament atrevit i necessari. Com allunyar-nos d’aquest perfil que molesta als residents i no té treva? Per què aquest desmesurat impuls de trencar la calma i immortalitzar viralment el nostre pas? Com, com ho podem esquivar?
La Pasqua està a punt de caure i les eleccions també, com les mones, els ous de xocolata i els pollets grocs. Pròximament ni les urnes, ni els mítings faran impossible la diàspora, al so de ''La Tarara'', a la recerca d'arena i quilòmetres de sociabilitat dissenyada vora la mar. Allunyats de l’aldarull de la costa, uns altres “invasors” es mouran a la muntanya com si foren un decorat transitori. Els turistes, aquest ecosistema digne de ser escorcollat de dalt a baix, entren en acció. Formen part de la degradació del medi? Se’n ressent la cultura del país receptor? S’homogeneïtzen els costums estrangers amb els locals? Existeix aquesta mena de simbiosi? Realment la gentada amb fonètiques diverses estabilitza l’economia dels habitants d’una ciutat, dels que no poden ni gaudir de la seua localitat? Com més turisme, més qualitat de vida a tots els districtes? La multitud passatgera i el benestar es duen bé, fan conxorxa? Frenem o potenciem aquestes arribades en massa?
Moltes preguntes amb respostes potser previsibles i amb acalorats debats. No cal fer reserva per aixecar polseguera, ni comprar cap guia de viatge per situar la polèmica, ni cal un desmanegat llibre d’instruccions per promoure discussions. La situació salta a la vista a les ciutats en promoció constant, les afavorides per les agències de viatges a cop de clic. La preferència imposada es veu de lluny, sense haver de cabussar-nos i treure’n l’aigua clara. Por em fa previsualitzar, com tantes altres coses, què serà del nostre dia a dia, amb les pugnes gairebé perdudes davant les masses forasteres. Legions invasores de xancletes s’acosten a la nostra mediterrània, a la primavera i a l’estiu, a la recerca de la “paela i el socagat”. I Like It.
Caldrà llegir el projecte del futur Estatut del Municipi Turístic. Possibles localitzacions que hauran de tenir al seu terme municipal un recurs turístic de primer ordre, que estiga en el Catàleg que ha ideat Turisme CV (podem explorar els requisits només ficar el nas a la pàgina web) per tal de rebre aquest presumpte benefici. Una destinació ben posicionada sempre és un risc. Això és així.
Satisfaccions ràpides gestionen les emocions i ens donen ales. Tours a la carta, increïbles, al·lucinants, dignes d’un aterratge a Mart, il·lustren les pàgines a les xarxes. Els bloggers i els influencers contribueixen, encara que no tinguen hores de vol, a posar de moda un indret, un carrer o un batut de maduixa antioxidant. La tendència a formar part del ramat és intrínseca als humans. Ara els coixinets (#) són els que alimenten propostes inversemblants. Vestits, sopes, carrers, ports, mansions, platges i molts paradisos allunyats de la realitat formen part dels suggeriments en xarxa. Plataformes sense maletes que peguen voltes al món, amb la bateria carregada per a assolir o alimentar una insatisfacció, per encobrir un desig que es guarda a la butxaca amb l’ajut del corrent elèctric.
Sota la capa del cel, la meua ciutat tempestuosa és ocupada per ànimes viatgeres en arribar la primavera. Una caterva de foresters vagarejaran també a l’estiu i ompliran la costa, els carrers i les viles. Viatgers de nyigui-nyogui fan la vida impossible al món civilitzat en detriment dels navegants (per terra, mar i aire) encisats per la troballa, pels perfums de les ciutats i pels sabors allunyats de la vida domèstica. Aquells que agafen la ruta contrària, un itinerari de curiosos i captivats per la història de la humanitat exploradora, descobridors d’anada i tornada. La nostra geografia està plena d’oportunitats perdudes, igual convé fer la maleta.