VALÈNCIA. Ho confesse, sempre m’han fascinat les màquines. M’agraden. La cosa mecanitzada m’ha cridat l’atenció. Enginys, artefactes, fòtils, avions, naus espacials, cotxes, motos, submarins, electrodomèstics, autòmats, robots... M’atrauen des de petita. Ben segur que la ficció ha influït al meu tarannà mecanicista. Els primers ninots robotitzats que em vénen al cap vivien al parc d’atraccions del Tibidabo, a Barcelona. Els seus autòmats, les seues titelles animades, em deixaven bocabadada, amb una sensació inquietant que tardava molt a escampar la boira. Per descomptat guarde en la memòria aquesta parella de mañicos, horrorosos, pobres, xafant raïm, vinga a moure les cames, i que tant m’impactaven quan arribava la fira de Nadal a València. Sempre en moviment enmig de l’Albereda.
Recorde, fa una dècada o més, com m’agradaven els magnífics articles del meu amic el guionista Ivan García Moreno. La seua columna d’opinió a la cartellera Qué y Dónde es deia així, La vida en 3D.Caldria recuperar-los, sempre els reivindique. Un visionari! Tenia i té raó. S’inicia una nova era. Ja és ací! Som a l’Era Tridimensional. La fotografia i el làser s’alien per seduir-nos, per eixamplar els nostres afanys. La il·lusió òptica ens captivarà per sempre.Ja som a un cul-de-sac. No hi ha marxa enrere. La vida en 3D.
L’holografia porta ADN britànic i hongarès. El professor Gabor, en les acaballes dels anys 40 del segle passat, va fer possible el seu imprescindible principi òptic. I amb el giny li van donar el Nobel. L’evolució de l’invent ha estat rapidíssima, a la velocitat de llum làser. Avui la indústria, la tècnica, la ciència, apliquen aquesta cabòria tan ben pensada que dóna la mà a la vida, que està en intel·ligència amb els dies. Aquesta conquesta fascina els humans i il·lumina el nostre temps. Fa barrina amb el lleure. L’oci, el plaer, no podia fer mala cara davant d’una innovació de primera. Necessitem treure nyapa, podem retre molt, molt de profit. Els hologrames han arribat per quedar-se, s’han reproduït com si foren conills. Benvinguda a casa la imatge tridimensional, salut!
S’aixeca el teló de la realitat virtual. Els hologrames fan tro, arramblem amb els escenaris del món. Ara ja som en una altra dimensió. Les aparicions i els hologrames fan lliga. Rompia el glaç Michael Jackson. El Rei del Pop va fer de fantasma estel·lar i del més enllà als premis Billiboard el 2014, cinc anys després de la seua mort. Un holograma ballador de categoria mundial. Tupac també commocionaria el món raper, quan ja vivia en la glòria celestial, damunt dels escenaris de Coachella, Califòrnia. Cadàvers exquisits en versió 3D.
El tour dels hologrames va en dansa, no mira prim. La tecnologia digital i els làsers ja han iniciat mega gires fantasmals. A París, en viu i en directe, amb tots nosaltres, l’holograma de Maria Callas. La soprano ressuscitava en un bufit després de 40 anys en una altra dimensió ben desconeguda. El tomb per Europa ha estat un èxit. A Tòquio també han rebut la soprano, “Callas in concert”. En aquesta gira, no ha fet falta esmolar els ganivets nipons per fer-li un exquisit sushi de peix mantega laminat amb tòfona. La Callas ni menja ni dóna feina. Roy Orbison, l’holo Roy, familiaritzem-nos-hi, arribava la primavera passada al Regne Unit acompanyat per la Royal Philharmonic Orchestra, una immillorable banda en viu. “In dreams I walk with you, in dreams I talk to you...” Un auditori emocionat va acollir The Big O amb una pluja british d’aplaudiments. Em vaig quedar sense entrades. També reviscolarà Amy Winehouse, el seu enganxós atractiu hologràfic puja als escenaris. Estarem a l’aguait. No donem l'abast. Però la més afamada, la que de moment arrossega la marabunta, és la famosa Hatsune Miku, la cantant virtual de cabells turquesa. La diva de l’holograma nipó i del “J-Pop” aterra a Europa. El seu aspecte eteri i subtil, d’adolescent oriental, remou milions de fans arreu de la galàxia coneguda. És l’única que no és un fantasma. Mai no ha estat viva. Mai no ha mort. Una cantant virtual que fa embogir legions de fans ben reals.
Els artefactes d’última tecnologia conviuen amb els humans. N’hi ha per a llogar-hi cadires, increïble! Els necessitarem més que mai. Quan Phipip K Dick, que tant valore, va plantar al món els Nexus 6, jo ja en volia comprar la meua versió. Simplement una replicant perfecta del meu jo. Caldria localitzar algú que tingués uns ditets com J.F. Sebastian en Blade Runner, que fes enginyeria personalitzada, la doble exacta. Somiava, fins i tot, veure la meua replicant des de casa. Observant el meu alter ego en situacions laborals o d’oci. Mentrestant, llegiria, cuinaria, parlaria amb amics, volaria a les illes Shetland o m’estiraria al sofà. A la pantalla d’un ordinador faria el seguiment. Aparque els anys 80.
Ara, el treball intens i els compromisos socials ens emboteixen els dies. Moltes hores pencant i massa temps havent de relacionar-nos amb la multitud. Els amics no entren en el sac, són una altra cosa ben diferent de les relacions públiques, però els actes que reclamen la nostra presència són figues d’un altre paner. Reconec que hi ha gent que gaudeix, que fins i tot està a la que cau. Canapès i somriures són un tàndem perfecte per als amants dels esdeveniments, dels que els agrada remenar la cua i donar la nota. He d’admetre que quan la vida passa davant de molta gent, amb molts ulls mirant-te, simplement et costa, et fa mandra, tanta xerrameca, tanta gentada. Ni de lluny vols figurar en cap galeria de fotos. Sí, segurament això es diu fòbia social. Els robots i tota la parentela duen ja gairebé algun segle en funcionament. Doncs, mira, que hi vaja un holograma! Saraus assortits d’hologrames. Missió? Reemplaçar els antisocials, els tímids, els mandrosos... Costa tant fer el tifa, fer-se veure. Suposa massa esforç fer el paperot.
La realitat fa joc amb la ficció. I jo, ja sé què vull. Ho he decidit ara mateix. Vull el meu “holo”. Desitge la meua versió virtual. Em substituirà a la cara B del dia a dia. Això seria ja... Enguany no arribe a temps per demanar-lo, el Pare Noel va d’arrapa i fuig. Igual a Santa també li interessa tindre un recanvi eteri. Els reis ja no me’ls crec. Posem hologrames humanoides a la nostra vida! Qui engegue aquest negoci es forra de valent. Com solucionaria l’existència de molts de nosaltres. Quina alegria! Els hologrames ja viuen ací. Congreguen multituds, mouen les masses. Ho confesse, m’encantaria posar un holograma en la vida real dels que estime i en la meua. Hologrames a la carta per tothom. Seguint la tendència i el gust de cadascú. Ara, a Nadal i per sempre, tenir la família que ja no hi és. Recuperar la gent que tant hem estimat i estimem. Pararíem taula amb molt més coberts. L’holograma, un regal amb èxit assegurat. Un obsequi per a tota la vida. La màgia de la tecnologia al cor, passant pel cervell.
El que és difícil és triar. Quin holograma volem? El nostre per comoditat? El de la gent que enyorem? L’únic que tinc claríssim, gairebé emparaulat, és l’“holo” que regalaré a mamà. No en tinc cap dubte. Serà el del seu ídol, Robert Redford. Bob, per als de casa. Un magnífic “holoamic” per parlar de cinema, per comentar fil per randa Brubaker i tantes altres pel·lícules, per viatjar a Sundance, per qüestionar polítics nefastos i sobretot per xerrar de les seues intenses i llargues vides. Un company volumètric, poètic i sentimental. Malauradament no la portarà a sopar ni li regalarà roses. Però tant se val. Com tothom sap, les relacions romàntiques, fins i tot amb persones de carn i ossos, tenen més de virtuals que no pas de reals.