La geografia de la Safor va demorar l’obertura de l’autopista quinze anys, i a la primera Gota Freda li va pegar un mos a la carretera
VALÈNCIA. La Safor és l’eixida natural a la mar de l’interior de les Comarques Centrals. Entre les valls del Vernissa i el Serpis es va produir un flux natural durant segles, impulsat amb la industrialització de l’Alcoià, el Comtat i la Vall d’Albaida al segle XIX.
El 1889 es fundava a Londres la ‘Alcoi-Gandia Railway and Harbour Company Limited’ i dos anys més tard partien de Manchester i Birmingham les locomotores, fabricades per Beyer & Peacock. El capital britànic estava interessat a importar ràpidament carbó que feia falta a les fàbriques de l’interior, i de retruc exportar el tèxtil que es fabricava allí.
Una connexió directa amb el Port de Gandia —també promogut per una empresa privada britànica— que estructurava les Comarques Centrals i va fer créixer les exportacions agrícoles de la Ribera, la Costera i la Safor. El ferrocarril als anys 60 va començar a ser menys competitiu que els camions i després de vendre totes les infraestructures al Govern d’Espanya, el tren Alcoi-Gandia circularia per última vegada el 15 d’abril del 1969.
Quan es va projectar l’autopista AP7, dos anys després, una de les principals crítiques de Mario Gaviria era que s’acabarien de trencar les relacions transversals entre l’interior i el litoral. La desindustrialització va fer que el principal flux fóra només el turisme alcoià: la burgesia industrial havia descobert la platja de Gandia.
“El turisme li va donar a la zona annexa al Grau un impuls. Ara disposa de 24.000 llits entre apartaments, hotels i xalets, amb una capacitat prevista en el pla del 1966 de 80.000 llits i una inversió privada de 12.000 milions”, escrivia Gaviria al ‘Libro negro sobre la autopista de la Costa Blanca’.
La Safor havia crescut, fins aleshores, per ser l’eixida natural a la mar de l’interior... i per la riquesa de la seua terra. Les zones humides, des de l’Albufera fins a les marjals, van fer créixer a la seua vora centenars d’hectàrees de cítrics. Al mateix temps, les zones humides provocaven la dispersió dels assentaments urbans. Gandia, Daimús, Bellreguard, Miramar, Piles i Oliva creixien com podien, rodejades de terres pantanoses que també eren vectors de contagis.
L’estretor geogràfica de la comarca va ser el gran handicap per al projecte de l’autopista. I per això este tram es va inaugurar deu anys més tard que la resta de la infraestructura. “La Safor té una distància entre el mar i la muntanya de quatre quilòmetres. Si salvem els pobles, les marjals i el cultiu de cítrics, on posem una autopista que acaba ocupant 260 metres d’amplària? És una hipoteca per al futur”, raonava Gaviria.
En eixe moment, l’avantprojecte de l’autopista contemplava travessar Gandia i el Grau, així com Xeresa i Xeraco. “El traçat presentat a informació pública atenta molt greument a l’estructura comarcal de Gandia”, publicaven els informes de Gaviria. L’única alternativa viable per als autors era portar-lo a l’oest de la ciutat, la proposta finalment executada. “Portar-lo al costat del ferrocarril o per la carretera nacional 332, encara que siga per connectar millor la platja, trencaria la franja de tres quilòmetres i seria antieconòmic”.
El 1960 obria el primer hotel a la platja de Gandia i el tram entre Xeraco i Ondara, amb epicentre a Gandia, no arribaria fins al 1985. Va millorar la competitivitat de la urbanització, però no va ser crucial. El que sí va provocar és un dels primers jaciments arqueològics contemporanis: un tram fantasma de l’autopista.
Per tal d’aprofitar la superfície de cultius, l’autopista es va allunyar al màxim dels bancals, apretant-se cap a les faldes de tossals i muntanyes. Entre els termes de la Font d’en Carrós, Rafelcofer i l’Alqueria de la Comtessa es va desplaçar cap al tossal del Rabat. Però la gota freda de la tardor del 85 va fer saltar totes les alarmes: les obres de l’autopista van tornar inestable el tossal i ara podrien sepultar-la. Entre el 1987 i el 1991 es va construir una nova variant de l’autopista d’un centenar de metres, mentres la natura va conquerint el tros de terra que l’autopista li va arrabassar.