Des del subsol fins al Port i MercaValència, la llum, el so i llenguatge són alguns dels aspectes fonamentals que condicionen l’hàbitat per als que treballen mentres la resta dorm
VALÈNCIA. Paula Miralles i Vicente Arlandis formen un col·lectiu artístic que ve de les arts escèniques, però ha expandit la seua pràctica a la mesura que ha necessitat més ferramentes per entendre com vivim. “Abans érem més, però al final els qui ens dediquem professionalment a temps complet treballant en això ens hem quedat, perquè els nostres col·legues es mouen també a l'acadèmia i exigeix una dedicació gairebé completa”, expliquen Arlandis i Miralles.
“Paula ve del textual i l’art sonor i jo del cos, em definiria com a coreògraf. Però ara, fem el que fem, ens dediquem és a pensar sobre les formes de vida contemporània. Ens era complex arribar des de l’escena a aquest lloc. Per això, ara els projectes que fem s'encoratgen un poc a la vida. Trenquen la caixa escènica i s’immisceixen més. Ens interessa conèixer gent, visitar llocs, plantejar diàlegs. Ens dediquem a entendre com funciona el món hui en dia”.
Un aspecte fonamental des de Taller Placer en el seu moment va ser pensar el llenguatge, el paper que té el llenguatge al treball, o l'art. “Hem fet projectes per pensar com es treballa amb esta ferramenta humana. Per exemple, com fa que la justícia siga una cosa indesxifrable. Com ens expliquen les històries? Entenem que hi ha camps especialitzats que van especialitzant les seues ferramentes. La justícia ve del dret romà, té una herència molt forta. Però tu et llegeixes una sentència i és molt estrany com s'hi narra”.
Van treballar conjuntament amb l’escriptora i jurista Raquel Tallarina, qui es dedica a donar classe d’escriptura a jutgesses i jutges. “Ella explica que quan escrius en una sentència uns fets provats, al fons estàs fent literatura. I quan s’escriu, no es pot ser objectiu, però la justícia ha creat unes formulacions per aparentar objectivitat. A la sentència de la Manada, es descriu els cubates que s'havia begut la víctima, la gent que es va trobar… No obstant això, els acusats no sabem d'on venen, com anaven vestits… el jutge considera que és important com anava ella i no com anaven ells. En aquesta manera de narrar, es veuen les lògiques. No és un text neutral”.
Però als últims anys, els espais de treball han centrat el treball, paradoxalment, de la parella artística. “Conviuen formes de treball molt diverses com la fabril, on es posa el cos fent tasques molt repetitives. Però en feines més cognitives, els temps i les eines s'han desmaterialitzat”. L’objectiu de Taller Placer és connectar les formes de treball i les formes de vida que propicia, dibuixar les relacions entre les dos cares de la vida quotidiana. “La meua germana treballa en una fàbrica 8h al dia i aquesta feina està desconnectada de la seua vida quotidiana. I, en canvi, els meus col·legues i jo no tenim horari; la feina i el lleure estan difusos…”, explica Arlandis.
“Són qüestions complexes, i per això requereix formats múltiples. Una fàbrica d’una gran empresa, si fas una visita et vol vendre la seua idea d’empresa. Per això, sempre fem un abordatge multiple. Veure on treballa la gent m'impressiona perquè em posa al meu lloc, m'adone del meu privilegi. I després de les visites, obrim espais de pensament perquè els treballadors ens expliquen la seua feina, com ho senten i de quina manera se l'emporten a casa, o no. I també convidem pensadores que ens puguen parlar des de llocs més abstractes. I fins i tot produim peces d'art, que té tota la potència per a proposar idees noves o desitjables. A més de pensar sobre el que ja hi ha, a Taller Placer pensem en el que hi podria haver”.
Durant una residència del programa Cultura Resident del Consorci de Museus al centre Planta Alta de Madrid, gestionat per l’associació Hablarenarte, van plantejar el projecte ‘En el fosc està l’infinit’ durant uns mesos. “Volíem pensar els espais de producció nocturna, amb gent treballant de nit. Ens semblava que psicològicament tenia unes conseqüències molt fortes. Algú que treballa de nit té el ritme canviat a les dinàmiques socials. I després evidentment no podíem deixar de banda la resistència que té el somni amb relació al capitalisme, l'espai de la imaginació i la fantasia que està associada a la nit… Al principi pensàvem en espais d'oci nocturn, però se'ns ha obert moltíssim pensant la foscor i allò nocturn més enllà dels clixés. Fins ara, s'ha enfocat molt a la festa, o relacionant la foscor amb un espai negatiu, on no et pots apropiar del seu coneixement… i volíem trencar clixés”.
Per al pròxim 29 de juny plantegen amb La Mutant de València un recorregut nocturn per la ciutat que no dorm. “El port és com una ciutat, però sense grans ni xiquets. Hi ha una policia portuària per controlar el trànsit, hi ha obres constants… i està il·luminat 24/7. la llum condiciona les relacions capitalistes en aquests espais”. Una programació d’actuacions i rutes completen una vigília des de les huit de la vesprada fins a les huit de la nit. “Partim d'un eix molt clar: la ciutat que està sota els nostres peus. Hem convidat a l’artista Edurne Rubio amb una peça que planteja una aventura d'una gent a Burgos que als anys 70 es fiquen dins d'una cova i mapegen la cova i tot el que passa”.
“La foscor de la nit és l'eix següent: sabem poc sobre l'astronomia i totes les narracions que ha generat aquesta curiositat durant mil·lennis. Hem convidat un astrònom per a preguntar-li què sabem a partir de la llum que ens arriba de l'univers. Qüestions científiques i d'altres que té a veure sobre com ens hem narrat el cel des de la Prehistòria. Ho farem al Port, que ara és un espai problemàtic perquè genera riquesa, però planteja problemes amb la conservació de l'Albufera. I també a Mercavalencia, dos espais que funcionen casi 24h. I després tindrem a la Mutant a Llorenç Barber i Montserrat Palacios un concert de campanes per a l'alba”.
“Els qui hem trencat amb els nostres horaris, tenim menys drets, ens costa estar sindicats... som els artistes, som la punta de llança neoliberal. Quan parle amb gent que treballa de nit, em senc molt proper perquè hi té a veure. El meu cunyat treballa de tres torns i jo no, però de cop i volta tens dos dies lliures o et passes tres dies treballant 48h perquè cal tancar un projecte. Em costa posar límits i organitzar el meu temps, que ve determinat pel fora. I això els artistes ho tenim així”.