Molt sovint es pot trobar allò fabulós en les coses més senzilles, les que tenim ben a prop i es deixen acaronar
A la vora del Xúquer, un capvespre d’estiu i de sol i d’ànecs que travessen l’aigua fresca, em trobe en pau i en silenci. He vingut amb el meu xic improvisant la ruta, amb la calma que dona no mirar el rellotge, buscant natura i racons. És el que més ens agrada.
L’aigua del riu és de tots els colors alhora, fent espill de les flors i les fulles que no volen caure a terra, i al fons es veuen les pedres redones, d’eixes que vaig aprendre a fer rebotar sobre la superfície quan era menuda. Està tan net que donen ganes de beure un glop amb les mans fetes calze. Són bells, estos dies de sol que calfa la pell i de cel de color saturat. El riu als peus, i allà dalt, l’església del poble, xicoteta, de cúpula blava.
Per alguna raó, ben desconeguda, me’n recorde de París. Feia anys que somiava amb París. Tòpic, potser, però jo volia anar, i parlar francés, perquè no era respectable dur deu anys aprenent francés i no passejar-lo per Montmartre, entre pintors i músics del carrer. Així que l’estiu passat vaig convéncer, sense molt d’esforç, ma mare i ma tia, vam agafar un vol barat i vam anar a la recerca il·lusionada de postals i de paraules.
Potser les meues expectatives eren estratosfèriques; potser haver anat en agost, amb una calor de justícia i gent, i gent, i més gent, no va ser la més encertada de les idees. I era tot gran, enorme, inabastable. Recorde que, l’última nit abans de tornar, vaig gitar-me al llit de l’hotel amb una important sensació d’atordiment. I d’excés. I em vaig adormir.
Un parotet roig i brillant flotant a un pam dels meus ulls em porta de tornada a la vora del Xúquer, i als ànecs que naden en parelles i es deixen dur amb indolència. Fique la mà dins de l’aigua clara i em banye una mica el coll. Hi ha una cançó de Sabina que parla d’un savi que no canvia París per la seua aldea. Somric per a mi mateixa mentres les gotetes gelades esvaren per la pell de la mà. No és qüestió de canviar res per res. París és fabulós. A París hi ha el Louvre, i la basílica del Sacré Cœur, però molt sovint es pot trobar allò fabulós en les coses més senzilles.
Tornem de l’excursió quan el sol ja és taronja i suau per l’oest, i passa entre les branques dels arbres com si demanara disculpes, molt discret i molt suau. L’hora daurada cobrix el verd dels turons. Al cotxe sona eixa cançó de Sabina.
Lara Vallés Peco (València, 1998) és doctoranda en el Programa de Llengües, Literatures i Cultures, i les seues Aplicacions, a la Universitat de València. És graduada en Llengües Modernes i les seues Literatures, i Màster en Investigació en Llengües i Literatures. Ha publicat ressenyes en la revista cultural online Zero Grados.
Maria Bravo és la llibretera d'Ambra, de Gandia, la mítica llibreria fundada per Pepa Ferrando ara fa 30 anys.
L’incendi de Campanar ens posa davant la qüestió de sempre: son tots els morts iguals?