El golf és d’origen escocès i la seua exportació no va implicar només una excusa per a la bombolla immobiliària, sinó implementar paisatges post-glacials al Mediterrani
VALÈNCIA. “Atenció! Golf en marxa. Mireu abans de creuar. Quan siga segur, per favor, creueu ràpid”. L’Old Course de St Andrews, amb testimonis escrits des del 1552, és un dels camps de golf més antics del món i no té tanques. Està prou integrat al centre històric de St Andrews, una de les cinc ciutats històriques d’Escòcia, el bressol per excel·lència d’este esport olímpic. Els carrers de la ciutat desemboquen en camins i ponts que trenen este camp de golf i el veí The Royal and Ancient Golf Club of St Andrews, qui coopera amb la organització estatunidenca del golf en els reglaments i competicions mundials.
Escòcia no té muntanyes massa altes, però sí té una topografia trufada d’accidents. Per això són conegudes les valls de les Highlands, les Terres Altes que durant més temps van ser cobertes per un enorme glaciar que arribava fins al Pol Nord. El gel va esculpir estes valls amb forma de ferradura i va portar roques erràtiques a riberes i costes d’on mai havien eixit.
Una sucosa topografia per fer rodar una bola fins introduir-la a un forat, excavat a prats d’herba trufades d’obstacles com xicotets llacs, fondos d’arena o morrenes gegants —un tossal conformat per sediments transportats per glaciars. “Si voleu un camp de golf, aneu a una glacera”, li va dir Anita Harris a l’assagista John McPhee quan escrivia Annals of the Former World, una història geològica d’Amèrica del Nord que li va fer guanyar el premi Pulitzer.
"El golf es va inventar a la topografia glacera d'Escòcia", explica Anita Harris. "A tot el món, quan es fan camps de golf, es copien els paisatges de les glaceres. Intenten fer un camp que s'assemble al paisatge escocés. He vist excavadores copiant les morrenes escoceses a llocs com Louisiana. És ridícul”.
La influència de l’Imperi Britànic va expandir la pràctica de l’esport als Estats Units, a l’Índia, a Austràlia... i també a València. El 1954 obria el Reial Club de Golf Manises, fundat per l’Exèrcit de l’Aire espanyol, i el 1972 el Villamartín obria al Baix Segura durant el boom turístic de Torrevella.
540.000 metres quadrades d’antigues parcel·les agrícoles conformen el camp de golf de Foressos. 18 forats completen un doble circuit, i cadascun d’ells té tres àrees diferenciades: el tee —el lloc d’eixida, amb herba curta—, el carrer —que se sol separar amb arbres— i el green —on s’ubica el forat. A este camp de Picassent el forat 7 té un dels greens més llargs d’Europa, amb setanta metres de punta a punta. Ja que la terra i l’herba del green ho permeten, el joc és menys rutinari perquè l’ubicació dels forats varia cada tres o quatre dies.
Els búnkers d’arena —uns grans clots de sorra— i els llacs no només recorden a un paisatge post-glacial, sinó que junt amb els arbres, són obstacles que animen una partida que pot tindre una duració aproximada de cinc hores. “Quan es va inaugurar el camp, la llei valenciana ja obligava a regar amb aigua reciclada. Per això el camp de golf està al costat de la presó de Picassent. És com una mini-ciutat, així que vam aprofitar les seues aigües depurades”, apunten des de Foressos.
Van construir una estació de bombeig al recinte penitenciari i una altra estació depuradora al camp, que va directa al llac del rec, on l’aspiració del bombeig xucla l’aigua que es rega a través dels aspersors. Pins, palmeres i oliveres completen l’ecosistema vegetal i fan de teló de fons per amagar la presó des del camp. A diferència de la majoria de camps de golf valencians, el moviment de propietats al seu voltant no ha fet créixer bungalows com a bolets i l’antiga alqueria de la partida ara és la seu del club.