Un viatge als 'orígens' de Sorolla en el Museu de Belles Arts (Fotos: Kike Taberner)
Un viatge als 'orígens' de Sorolla en el Museu de Belles Arts (Fotos: Kike Taberner)
Un viatge als 'orígens' de Sorolla en el Museu de Belles Arts (Fotos: Kike Taberner)
El Museu de Belles Arts explora els primers anys de producció de l'artista abans del seu viatge a Roma
VALÈNCIA. Si els pregunte quina classe de dibuixos feien amb 15 o 16 anys segurament la primera imatge que els vinga al cap siga la d'algun gargot en l'agenda de l'institut o en els màrgens del workbook d'Anglés. Potser recorden algun retrat caricaturesc d'aquell professor que li les feia passar de tots els colors o un treball més centrat en la tipografia: IOLI TEM. Iolanda, t'estime molt, s'entén. Em tem que si eren d'eixos, imagine que en la seua majoria puguen sentir-se una miqueta contrariats en comprovar que, a eixa mateixa edat, Joaquim Sorolla realitzava ja les seues primeres pintures i, òbviament, poc o res tenen a vore amb les de vostés o els seus primers companys d'aula. Va ser precisament el seu director d'institut qui va advertir als tios del llavors estudiant Sorolla, els seus tutors després de la defunció de sos pares durant l'epidèmia del còlera, que “encara que era pereós amb les matemàtiques” era “molt bo” pintant. Quin ull.
“A partir de 1884 Sorolla es convertix en un pintor internacional, alimentat per una sèrie d'influències [però] ja ací era un superdotat. Amb 16 anys pinta una natura morta amb un mestratge indiscutible. Des d'una fase primerenca demostra que és un geni en potència”, explica del director del Museu de Belles arts de València, Pablo González Tornel. Va ser junt amb Luis Alberto Pérez Velarde, conservador del Museu Sorolla i el comissari, que van presentar l'exposició Orígens, una de les mostres imperdibles de l'Any Sorolla que recorre la producció del pintor valencià en aquells primers anys, des de l'adolescència fins a la seua recentment estrenada vintena, quan va guanyar la pensió de la Diputació de València per a viatjar a Roma, un viatge que canviaria la seua manera d'enfrontar-se al llenç i que va donar forma al Sorolla que hui coneixem. Però abans d'això hi hagué una etapa formativa potser menys coneguda però indispensable per a reconstruir la trajectòria de l'autor, un “Sorolla abans que existira Joaquim Sorolla” que es modela amb grans dosis de talent i ambició.
La primera pintura a la qual fa referència el director del museu es tracta de Naturalesa morta, pintada en 1878, un primer –i fosc- acostament a la pintura que, si bé deixa vore la seua qualitat, s'allunya dels elements que anys més tard el farien famós per tot el món. Va ser en aquells anys quan Sorolla compaginava la seua formació amb el treball d'ajudant en el taller de son tio, manyà de professió, una labor diürna que completava a les nits amb classes a les Escoles d'Artesans, que comptava en la seua plantilla de professors com l'escultor Cayetano Capuz o Josep Estruch, entre altres. Més avant ingressaria a l'Escola de Belles arts dependent de la Reial Acadèmia de Sant Carles de València per a dedicar-se plenament als estudis artístics, un període “importantíssim” que compartix amb Salustiano Asenjo, Gonzalo Salvà o Ricardo Franch.
Va ser clau en aquells anys la figura del fotògraf Antonio García, qui fora el seu primer mecenes i futur sogre, qui no sols va animar al pintor a presentar-se a diferents certàmens, sinó que va acabar també mediant entre ell i la Diputació davant les nombroses queixes de la institució provincial pels retards de Sorolla en els lliuraments d'obra acordada. Van ser els concursos els que li van donar alguns dels seus primers èxits, processos que també el van acostar als disgustos de la labor artística. El cas més notori va ser el de l'Exposició Nacional de Belles Arts celebrada a Madrid en 1881, on va presentar una sèrie de marines que van passar “sense pena ni glòria” pel certamen, cosa que va suposar un “dur revés” per al joveníssim pintor. “Era un gènere molt comú a València, amb pintors com a Salvador Abril o Rafael Monleón, però no estava tan en voga, per això van passar desapercebudes. Per a ell va ser un impacte molt dolorós”, va explicar el comissari. El revés no el va impedir, poc després, emportar-se la seua primera medalla d'or en l'Exposició Regional de València de 1883, per l'obra Monja en oració, una bona ratxa que va continuar amb una de les seues peces més ambicioses, Dos de maig, que representa l'alçament de Madrid contra la invasió francesa.
Va ser el seu sogre, precisament, qui el va convidar a explorar les temàtiques històriques, un moviment que el fa guanyar presència –i reconeixement- en diferents certàmens i que deriven en la producció d'eixe Dos de maig que, no obstant això, no es podrà vore a València. Encara que al principi s'havia plantejat que la peça formara part de l'exposició, les seues grans dimensions i dificultat per al trasllat han acabat frustrant els desitjos dels organitzadors, encara que sí que es troba present en certa manera, amb la mostra d'un primer estudi. L'exposició viatja també per la faceta de Sorolla com a retratista i, com no, per les seues influències, un llistat que suma noms com Pinazo, Joan de Joanes i, molt especialment, Velázquez, a qui còpia en les seues primeres visites al Museu del Prado, visites que resulten en peces “formidables” fetes abans de complir la majoria d'edat, entre les quals es troben fragments de Las hilanderas o del Retrat de la Reina Mariana d'Àustria.
Si aquella primera natura morta pintada en 1878 inicia el camí d'Orígens, el parèntesi el tanca una de les seues peces més importants, El Crit del Palleter. La imponent obra reflectix un fet ocorregut durant la Guerra del Francés, una escena que mostra l'arenga del palleter Vicent Doménech en l'entorn de la Llonja i el Mercat de València contra la pretensió de Napoleó d'instal·lar a son germà, Josep Bonaparte, en el tron espanyol. Esta obra de temàtica històrica va ser part del procés de selecció per a guanyar la beca de la Diputació de València que el portaria a Roma, un tema imposat per la mateixa comissió del concurs que Sorolla va executar amb mestratge en 1884, als seus 21 anys. La final la va batallar amb l'artista Constantino Gómez Salvador després d'un llarg procés de selecció, una sort d'Operació Triomf de l'art que li valgué el seu anhelat bitllet daurat a Itàlia. Va ser un període, en el qual també va viatjar a París, clau per a modelar la seua personalitat pictòrica i caminar cap a la idea del Sorolla que tots coneixem hui, però això ja és una altra història…