En el paradís dels residus

La cantant i musa del Pop espanyol Olvido Gara, Alaska, em va comentar una vegada que el seu material favorit és el plàstic. Per això no podia suportar que la gent el llançara per tot arreu especialment durant els “macrofestivals”, quan un mar de gots s’escampava per les pistes dels concerts com a rastre inqüestionable d’una llarga nit de festa. Ella estava molt preocupada per la necessitat de reduir l’empremta de carboni dels grans esdeveniments musicals en general, i de cada ser humà en particular. De fet ara ja molts festivals ofereixen, per exemple, gots reutilitzables que serveixen per omplir totes les copes que un vol i desterrat ja per a sempre els gots d’un sol ús, que tants problemes generen. 

Ara l'esborrany del nou Pla valencià Integral de Residus, el PIR, preveu la reducció dràstica dels residus plàstics a partir de 2020. El Pla inclou la prohibició, a partir d’eixe any, de productes d'un sol ús com les càpsules de café, els bastonets de les orelles, els gots i els plats de plàstic o les maquinetes d'afaitar. La normativa és similar a les que ja s'han aprovat a les Illes Balears o França i respon a la necessitat d’adaptació a la normativa europea. La consellera de Medi Ambient, Elena Cebrián, ha recordat que al territori valencià la taxa de rebuig dels residus se situa actualment en el 60%, quan l’objectiu màxim que marca la normativa és del 40%. La mesura s’aplicarà de manera progressiva i començarà per eixos productes fàcilment reemplaçables, al temps que s’incentiva l’ús de materials alternatius per part de la indústria.

La casa de Hansel i Gretel

 Personalment sempre m’he sentit identificat amb l’eslògan “prohibit prohibir”, sorgit del maig del 68. No obstant, arriben moments en la vida on l’única opció possible i també la més sostenible i solidària és prohibir aquells productes que en aparença ens fan la vida més fàcil, però que en realitat, com la casa dels dolços de Hansel i Gretel, estan ferint greument la salut de la nostra societat. Com ja hem reiterat moltes vegades en aquesta secció, utensilis com els bastonets per a furgar les orelles  són un parany mortal per moltes espècies de fauna i també per als humans. Eixos “furga orelles”, que a més son considerats molt perjudicials per als pavellons auditius pels otorinolaringòlegs, són tan prims que travessen els filtres de les depuradores i acaben a la mar convertits en perilloses punxes que s’incrusten en l’estomac de tortugues marines i altres animals. Semblen pals de “xupa-xup” en la fase inicial, però després continuen desfent-se per convertir-se en “microplàstics”, possiblement els pitjors “microenemics” de la Humanitat després dels virus. Els seu reduït tamany fa que acaben formant part de l’alimentació de la majoria de la fauna marina, un fet que està convertint el plàstic en un peça de la cadena alimentària sense proteïnes, vitamines, grasses o carbohidrats, però si molts polímers i altres substàncies gens saludables per als humans i el nostre entorn natural.

La bossa del pa       

Les mesures proposades per l’avantprojecte del PIR són una bona manera de tractar de reduir la gran acumulació de residus que provoca una societat, encara massa acostumada al lema “d’usar i tirar”, que no medita massa sobre “on tira les coses” i on van a parar després. Un cas paradigmàtic  és el de la bossa de plàstic per a transportar la barra de pa, que tan amablement ens regalen en qualsevol forn després de comprar la barra. Molts recordem l’ús d’una bossa fabricada amb tela o “punt de ganxo”, que en alguns casos adquiria la condició de vertadera obra d’art treballada amb tot luxe de bordats temàtics, un gran exemple de reutilització que ajudava tant al transport del pa des de l’origen fins a casa, com a una conservació més natural de la barra que la proporcionada pel plàstic, que com bé sabem els seus usuaris converteix en una massa molla i deshumanitzada el pa introduït al seu interior durant un extens període de temps, desvirtuant la presentació de l’aliment que tant ha costat de fer a l’esforçat  forner. 

Mirar al passat per a recuperar solucions vàlides, econòmiques i saludables és una opció que pot resultat fins i tot divertida i antropològicament interessant com alternativa a la dictadura dels articles d’un sol ús. Però a més, la innovació i les noves tecnologies haurien d’estar encaminades a resoldre el problema de l’acumulació de residus en lloc de crear cada vegada més i més sofisticats desperdicis, tot per medrar al servei de les grans companyies mentre ajuden a incrementar la seua caixa de guanys. Elements ja imprescindibles en les nostres vides, com les sabatilles esportives, són productes impossible de reciclar per la barreja de materials que les componen. Els embolcalls que trobem en qualsevol superfície comercial atrapant aliments com peces de fruita, peix, carn i qualsevol producte susceptible de ser plastificat semblen, a més d’una aberració culinària, un despropòsit contra una societat que obligatòriament  ha de reduir el fem que genera si vol sobreviure al planeta Terra algunes generacions més.

La ciència té solucions per a moltes coses i també permet produir materials biodegradables, fabricats per exemple amb fibres vegetals que ràpidament poden reincorporar-se al medi natural d’on provenen. Però de moment, a l’espera d’un canvi d’orientació que ja és urgent, continuen imperant els articles d’un únic ús, amb una vida útil efímera però amb una llarga posteritat en el més enllà del Valhalla dels residus, més extensa fins i tot que moltes civilitzacions del Món Antic. De moment, i com em deia Alaska, és important que, almenys, dipositem els nostres residus en el contenidor que toca per a tractar de fer un món més sostenible.