En venda la casa del patriarca Llorente

Teodor Llorente fou un home important durant la segona mitat del segle XIX a València. Tingué diners i influència. I un diari, Las Provincias, que llavors era el mateix però que encara era una altra cosa. Tingué vel·leïtats literàries, també. Llorente fou el cap més visible de la Renaixença valenciana i no volgué –ni pogué, segurament, però eixe és un altre tema– que el moviment anara més enllà dels versos: ni proses, ni diaris, ni novel·les… ni política. Tant se val. Recuperà el valencià per a la poesia i li restaurà un prestigi molt limitat però cert. Abans de morir-se, la ciutat isqué al carrer per a homenatjar-lo en un acte terriblement mediterrani: fou passejat entre la histèria i la sinceritat d’un poble que en el fons el volia. Era 1909 i li van col·locar una corona de llorer enmig dels crits dels qui encara creien que era el gran patriarca. Quan morí, un parell d’anys després, l’homenatge es repetí, esta vegada a sa casa.

Abans la gent es moria al seu llit i el taüt de Llorente isqué entre sospirs per la porta d’un casalot típicament burgés, construït en 1881 a vora riu, sobre l’antic solar del convent dels Trinitaris, on va viure els seus darrers anys i que ha aguantat més o menys intacte fins a hui en dia. L’han habitat hereus successius –l’últim fou Ricardo Gutiérrez Bernal, el seu besnet– sense alterar pràcticament res d’essencial en la seua fisonomia. Els qui han tingut la sort d’entrar-hi, com l’estudiós Rafael Roca, així el recorden: una casa quasi museu, farcida de pintures –n’hi ha de Josep Brel, pur segle XIX–, de mobles huitcentistes, amb els taulells blancs del menjador decorats amb les inicials daurades del poeta, un mosaic d’un rat-penat… i el seu despatx “de historiador y humanista”, deia Azorín, encara intacte. Fou Roca precisament qui, ara fa uns mesos, pegà el crit d’alerta: la casa es ven.

I ja se sap què passa en les grans ciutats si un edifici notable ix a subhasta. I el que passa amb les immobiliàries. Si res ni ningú posa remei, tot allò serà aire: els mobles, les pintures, els taulells, les inicials, el rat-penat i el despatx incòlume. Aire i segurament un nou youth hostel. Per a molts, perdre un altre tros d’això que anomenem cultura i que servix –no és poc– per a comprendre que no som els primers al món, no serà cap drama. La casa de Llorente, mentrestant, espera preparada per a esdevindre una altra cosa. València, pense, fa temps que també.

Carles Fenollosa (València, 1989) és filòleg i escriptor. És coautor del llibre Créixer sense Maradona i ha publicat la novel·la Narcís o l’onanisme, Premi Lletraferit 2018, i l’assaig Irreductibles. Una història de la llengua i la literatura dels valencians.

@carlesfeno