El Tribunal de les Aigües (com a tal) no és mil·lenari, ni falta que li fa

El diumenge 13 de novembre de 1960, mentres a l’altra banda del món s’anunciava la victòria de Kennedy sobre Nixon en les eleccions dels Estats Units d’Amèrica, a València se celebrava, segons informava la premsa del règim, “el milenario del Tribunal de las Aguas”. Sobre els ministres d’Obres Públiques, Agricultura i Justícia, vestits amb brusa negra i assentats a la porta dels Apòstols de la Catedral, penjava un cartell que lluïa, impertèrrit, 960  · 1960, com si fora una data exacta i inapel·lable. La realitat, però, era que a principis del segle XIX l’erudit Francesc Xavier Borrull havia aventurat aquella data sense cap notícia fidedigna, simplement per coincidir amb el moment de màxim esplendor del Califat de Còrdova, per la qual cosa, segons afirmava, resultava una bona data per a fixar el naixement de la institució.

En els 60 no se sabia molt més sobre el tema, però actualment sí, després de dècades d’estudis d’autors com Thomas F. Glick, Enric Guinot, Luis Pablo Martínez o Ferran Esquilache. L’Horta de València és, sens dubte, mil·lenària, un enorme sistema de camps irrigats que ha arribat en algun moment a les 15.000 hectàrees de superfície cultivada gràcies a les huit séquies mare de Rovella, Favara, Mislata, Quart-Benàger-Faitanar, Rascanya, Mestalla, Tormos i Montcada, que foren construïdes en època islàmica, entre els segles VIII i XI. Però d’aquell moment no tenim molts detalls sobre la gestió dels conflictes per l’aigua, més enllà del seu control per part de l’Estat; així, per exemple, sabem que els governants de la primera taifa de Balansiya en l’any 1011, Mubàrak i Mudàffar, eren també funcionaris que decidien sobre els regs. I d’època de Jaume I i els següents segles fins al XVI el poc que sabem és que la gestió va passar a les comunitats de regants i els sequiers de cada séquia mare es reunien els dijous de matí a la porta de la catedral per a tractar cadascun per separat els seus afers.

Però entre els segles XVII i XVIII es produïren els canvis fonamentals que originaren el Tribunal de les Aigües com el coneixem en l’actualitat: els síndics llauradors –representants dels propietaris de les terres irrigades– substituïren els sequiers en la presa de decisions i començaren a sentenciar de manera col·legiada, tots junts alhora, com fan encara hui en dia, cada setmana i en el mateix lloc. Com a tal, per tant, difícilment podem retrotraure la institució a un inventat i precís any 960, però ni falta que li fa a este autèntic símbol de l’Horta de València, de l’agricultura valenciana i de l’herència llauradora que bona part dels valencians tenim enfeltrida ben a dins. I, com a símbol d’un passat agrícola tan potent i esplendorós com el nostre, el que li cal, sobretot, és donar suport als seus usuaris: que els llauradors tinguen el marc i les facilitats necessàries per a produir, distribuir i vendre els seus productes amb total rendibilitat –si cal, a la porta del Mercat de Colom–, i que puguen guanyar-se la vida conreant els seus propis camps.

Tots n’eixirem guanyant: tindrem aliments de qualitat i de quilòmetre zero, i un entorn rural ben viu i al qual ens sentim plenament adherits. 

Vicent Baydal (València, 1979) és editor, historiador i cronista oficial de la ciutat de València. Ha publicat, entre molts altres llibres, Els valencians, des de quan són valencians?, València no s’acaba mai, Del Sénia al Segura. Breu història dels valencians i Matèria de València. Fets i personatges sorprenents de la nostra història.

@vicentbaydal