El poeta Carles Rebassa debuta en narrativa amb una esplèndida novel·la sobre l’adolescència que ha sigut doblement guardonada
ALCOI. Hi ha lloc encara per a escriure sobre l’adolescència, una etapa vital tantes vegades narrada? Queda espai per a transformar en literatura eixos anys agitats que transcorren entre la total lleugeresa i la transcendència més absoluta? El dubte queda fulminat per l’aparició d’Eren ells (Angle, 2016), la primera novel·la de Carles Rebassa (Palma, 1977), un relat esplèndid que ens demostra amb rotunditat que resten moltes coses a dir sobre el pas de la infància a l’edat adulta. Un llibre doblement guardonat (Premi Ciutat de Tarragona de novel·la Pin i Soler i, més recentment, Premi Ciutat de Barcelona en la categoria de literatura catalana) que, per damunt del reconeixement institucional, destaca per la seua capacitat de transmetre una enorme sensibilitat i escabussar el lector en la seua penetrant i magnètica trama.
Eren ells dibuixa una xicoteta constel·lació d’estudiants d’un institut públic palmesà en la qual brilla especialment la llum de Sebastià, Jaume, Albert Abat i Miquel Àngel, els personatges principals, que conformen una enrevessada xarxa sexual i afectiva (a la novel·la de Rebassa, l’heterosexualitat és l’excepció). La mort de Joel, un d’aquells éssers espectrals que poblen els centres acadèmics de secundària, trasbalsa de manera diferent cadascuna de les seues desorientades existències. L’intercanvi de mirades que es produeix a l’esplai o a la plaça prompte es transforma en un delicat joc d’equilibris en què l’estima, la compassió, l’amor obsessiu o l’enveja posen en perill una ja de per si precària i inestable harmonia. A través de la figura psicopàtica de Jaume, un xiquet malcriat i fascinant per les escenes més violentes de l’assassinat a la família Clutter que Truman Capote va relatar cèlebrement a A sang freda, la novel·la va tenyint-se a poc a poc de negre, com un pou d’aigua clara tacat per un degoteig de petroli, i els protagonistes d’Eren ells s’intercanvien constantment els paper de caçador i de llop en un asimètric i turmentós ball.
La història que ens proposa Rebassa ens parla també de la violència i de l’assetjament, de les dinàmiques invisibles que entronitzen a uns i arraconen a altres, de les famílies desestructurades i de les famílies que desestructuren, dels adolescents que tenen tantes coses que no saben què fer-ne i dels que no es poden permetre portar la roba neta cada dia a l'institut. Així, cadascun dels personatges està marcat per les seues condicions de partida. Com Sebastià, un jove orfe criat a un centre de menors, a qui la bondat li floreix per damunt de l’apatia i la ràbia. Com Jaume, presoner d’un caràcter capritxós alimentat per uns pares sobreprotectors. Com Albert Abat, un líder carismàtic que sent un profund rebuig pel seu entorn. O com Miquel Àngel, condemnat a l’ostracisme i a ser l’objecte de pallisses a casa i a l’esplai. Als protagonistes d’Eren ells no se’ls permet avançar cap a la vida adulta, sinó que la vida adulta se’ls precipita damunt d’una manera tremendament dolorosa, com un armariet de tàpers mal ordenat.
Acostumats com estem al fet que els relats sobre Palma se centren en els visitants, la novel·la de Rebassa ens ofereix una versió menys habitual de la ciutat, la de les persones que hi viuen. Eren ells ens mostra una urbs en què les diferències de classe social es poden representar als mapes, amb barris assolats durant el boom immobiliari i d’altres que encara resisteixen farcits de cases velles habitades pels palmesans amb menys recursos que s’amuntonen en carrers gens glamurosos pels quals la gent més benestant evita passar. La història transcorre a la Palma més quotidiana i anodina, la dels joves que mengen pipes i fumen porros a la plaça i els vells que s’emborratxen a les vesprades asseguts a la barra d’un bar ple de foscor. Eren ells perfila una geografia de la pobresa i del desig, un plànol en el qual destaca un punt essencial per a la novel·la, el camí rosa, un complex residencial inacabat i convertit en zona de cruising on es produeixen les interaccions més importants entre els personatges.
Tot i que Eren ells és el seu debut en l’àmbit de la narrativa, ja fa molts anys que Rebassa exerceix de poeta, i ha publicat els títols Requiescat in pace, Poema B, Els joves i les vídues i Pluja de foc. Una trajectòria que ha deixat solatge en la seua primera novel·la, bastida amb una prosa poètica que dóna lloc a passatges bellíssims que embolcallen el lector i l’estrenyen amb la seua duresa, especialment quan la veu del narrador (que canvia a cada capítol) s’endinsa en l’univers introspectiu de cadascun dels adolescents protagonistes. Juntament amb altres noms com el de Sebastià Portell, Rebassa forma part d’una excitant fornada d’escriptors mallorquins que prometen donar-nos moltes alegries en els pròxims anys. Si vos preguntàveu quina havia sigut la gran revelació de l’última temporada novel·lesca a casa nostra, no cal que busqueu més: eren ells.