El mapa mental de cadascú completa una ciutat per punts clau units per camins. Però sense miradors al seu interior ni referències a l’horitzó, com es pot orientar millor la ciutat?
VALÈNCIA. És una regla bàsica de supervivència per a qualsevol espècie animal. A la selva, al desert o a la mar, és fonamental saber d’on vens i on vas, on és el nord i el sud. I tant fa que siga per menjar com per protegir-se dels teus depredadors.
Als anys seixanta, l’urbanista estatunidenc Kevin Lynch extrapolava esta saviesa a l’hàbitat humà per excel·lència: les ciutats. Nodes, camins, vores, districtes i fites conformen, segons l’arquitecte, el mapa mental que qualsevol persona construeix de la seua ciutat.
A diferència d’altres pensadors i creadors que buscaven crear una visió subjectiva i personal d’eixe mapa mental, Lynch va posar la lupa en el ciutadà mitjà, genèric, anònim. En abstraure la ciutat fins descompondre-la en una jerarquia d’elements que permeta extraure les seues qualitats, a mig camí entre els plànols i les postals.
Una forma de materialitzar intuïcions com que París és una ciutat llegible. Està envoltada pel bulevar perifèric i dos parcs que són travessats per un riu que la parteix en dues parts. Dos ànimes que es retroben en punts centrals com la torre Eiffel, l’Ajuntament, Nôtre Dame o els museus del Louvre i Orsay. Al mig de cada marge, una fita en altura per poder contemplar l’altra cara de la ciutat: al marge sud, la torre Montparnasse; al marge nord, Montmartre i el Sacre Cor.
Una estructura territorial clara a la qual es van afegint capes d’història, que van donant nous moments i significats a la ciutat, des dels mites fundacionals fins al futur. Per això, el 2024 —si els problemes de seguretat ho permeten—, la cerimònia dels Jocs Olímpics eixirà d’un estadi i se celebrarà de punta a punta del riu Sena.
Però quin és l’esquelet d’este mapa mental? Les fites —a l’anglés de Lynch queda més aclarit amb “landmarks”— són el punts de referència que qualsevol podria dibuixar en un mapa. Ara estan emergint tres que havien quedat desdibuixades: la plaça de l’Ajuntament, de la Llotja i de la Reina. Però la Ciutat de les Arts i la Marina ho són també des de fa uns anys.
Després venen els districtes: poden ser barris més grans o més xicotets, però és la porció de ciutat que comparteix una característica. Pot ser la tipologia d’edificis, l’olor de la mar, un conjunt de places o un mercat ambulant. El trencaclosques de la ciutat quotidiana.
Per a la mobilitat, hi ha dos punts fonamentals al mapa: els nodes i els camins. Els nodes són aquells punts on hem de prendre decisions: encreuaments, rotondes, o places. I els camins són les vies per transitar d'un node al següent. Ara que apreta la calor, els camins canvien: ja no són els carrers amb més llum del sol, sinó els més estrets i arbrats els que ens porten caminant. Per això, quan s’humanitza un nou espai, va canviant el nostre esquema de la ciutat.
I queda un últim punt per a Lynch. Les vores són els límits percebuts dels districtes. Pot ser una platja, una avinguda o un tren. Però també són les vores de la ciutat, on València té el pròxim repte. Com és l’horitzó de la ciutat?
Als autobusos turístics s’han atrevit a dibuixar-lo, però en realitat és un puzle artificial. La porta de Serrans, el Micalet, l’Hemisfèric, la plaça de Bous... I malauradament, València no té cap lloc on poder vore’s a si mateixa, o poder contemplar l’eixida i la posta de sol, com a Roma o Londres. Ni tampoc té muntanyes al voltant que ens permeta situar-nos en un horitzó.
Una ciutat plana que tampoc és reconeixible des de fora. Barcelona, Conca, Bocairent, Berlin, Cullera, Gandia o Alacant es reconeixen des de la distància. I València ara com es mostra a l’entrada? La vora sud de la ciutat és el capvespre a l’Albufera. Però la vora real acaba amb la muralla que suposa el nou llit del Túria i les autovies. Al nord, l’Horta i Sant Miquel dels Reis resisteixen a les expansions urbanístiques més genèriques de la ciutat.
Com el recorregut del bus turístic, la vora del riu és probablement la més representativa de la ciutat. Però per això ha d’estar viva i accessible. Amb més ponts, rampes i punts on contemplar les fites del cel i la ciutat.