Esperança entre llops

VALÈNCIA. Allò realment important és que Blasco cavalca les paraules amb una esbalaïdora facilitat. Narra bellament els fets de la quotidianitat (tan rutinaris i alhora tan singulars com els que se’n deriven de les vivències hospitalàries) i de sobte bota a les qüestions essencials de la vida humana i tot allò, reiterat, forma un acordió al llarg de la novel·la, que va i ve, amb magisteri. Així és com Blasco juga amb el lector: entre fer interessant allò accessori i dosificar càrregues de profunditat. I avança l’obra, que es llig amb el vertigen de les narracions inoblidables. I amb la llapissera a la mà, perquè no hi caben més subratllats. Cada paràgraf té alguna sentència, alguna xicoteta lliçó magistral que voldries no oblidar, revisitar en algun moment. Subjau una intel·ligència vital sense clevills, la de la construcció narrativa i la del contingut filosòfic imprescindible, ben harmonitzats. Sense clevills. El llibre no té davallades, ni de trama ni d’estil. És intensitat pura des de la primera pàgina fins a l’última. És novel·la breu, certament, però no té ni una pàgina de brossa.

Virginia la protagonista, l’Estrany, el pare, la germana, la mare, els amants, tots des d’una habitació d’hospital, podrien sonar avorrits o no donar per a molt. Ací rau un altre dels mèrits: fer un repàs de fondària considerable als grans temes (l’amor, la mort, la malaltia, el sexe, la rebel·lia) des d’un context pel qual hem passat tots en un moment o un altre. A escala estructural, dins de l’habitació d’hospital, bastida amb fermea, la novel·la es trenca amb l’aparició del càncer, la Llentilla, i incorpora un tel que ho impregna tot. Si fins a eixa pàgina l’autora transmetia la seua sensibilitat com a narradora (i com a persona) en la precisió quirúrgica amb què empra les paraules, des d’ara encara ho farà més, amb una lucidesa que descolla a l’hora de perfilar els personatges, de teixir les relacions i les distàncies entre ells, sobretot les distàncies, una teranyina de distàncies que anava camí de fer-se irrespirable i que es trenca amb la irrupció de l’Estrany, que un bon dia es presenta com un amor plausible. I és que la Llentilla és el detonant que permet a Virginia alçar-se contra un entorn que la vol submisa.

Enmig d’una conversa un tant tragicòmica entre mare i filla, el pare ix del coma un instant per a pronunciar un breu i contundent “Què?”. El recurs és la genialitat que porta la novel·la a una dimensió un punt màgica que no passarà d’ací, però que ens anuncia que qualsevol cosa pot ocórrer en aquella habitació i en la pròpia vida, coses que no desvelarem però que són admirables, tot i que amb una capa de tristor.

Hi han complicitats, en el camp de la militància vital, que es donen o no entre autora i lectors, que toquen el cor o ens són indiferents, i que finalment ens acaben conquerint, si estem del seu costat. Dos exemples, d’entre un centenar: “Sin el lubricado del amor, los cuerpos se rozan con incómoda violencia”. O “me revienta la gente que se fija en el pájaro que pasa cuando le señalas el incendio”. I de sobte entens per fi la raó per la qual et cauen mal uns quants coneguts, sense un motiu objectivable. Són allò que déiem, l’antologia de sentències que hem subratllat, la invisible col·lecció de punts d’àncora que tix una forma paral·lela a la trama que avança al llarg de la novel·la.

Dicen los síntomas és una obra per a perdurar perquè en ella Blasco, més enllà de la seua visió de l’amor o la família, universalitza l’habitació d’hospital on tots hem fet guàrdia i furga en les misèries humanes que, a sovint, es donen en els àmbits que precisament ens havien de protegir, amb major convicció i fortalea, de les agressions exteriors. El món que planteja Blasco és de llops, de conveniències i egoismes innats, inconscients. L’home és un llop per a l’home, ja ho sabem, però existix l’esperança i d’eixa convicció naix el pressentiment irrefrenable de la maternitat i, per tant, de la perpetuació de l’espècie. En el vetlatori del pare, on s’ajusten comptes, es concep el fill i es mira al futur. Diuen els símptomes que sempre hi ha esperança.