GRUPO PLAZA

TRIBUNA LIBRE / OPINIÓN

Fa Madrid dumping fiscal o és altra cosa?

9/12/2020 - 

En temps d’abundància, reduir impostos va arribar a ser d’esquerres o, al menys, això es va dir. Allò ben cert és, no obstant, que pujar o baixar impostos no és necessàriament d’esquerres o de dretes, o, millor dit, que el que realment importa en eixe sentit és quins són els impostos que pugen o baixen o, si ho prefereixen, a qui se li pugen i a qui se li abaixen. 

Per altra banda, tampoc no és el mateix reduir impostos que suprimir-los, que és el que ha fet la Comunitat Autònoma de Madrid amb l’Impost sobre el Patrimoni i, gairebé, amb l’Impost sobre Successions. Això sí, fent un ús legítim de les seues competències normatives en matèria tributària en relació amb aquests impostos cedits per l’Estat, perquè així ho permet el marc normatiu del sistema de finançament autonòmic des de l’any 2009.

Dic tot això, com ja hauran advertit, a propòsit de la penúltima polèmica desfermada entre el Govern central i l’oposició, abanderada per la presidenta autonòmica de Madrid, al voltant del acord signat en el marc de l’aprovació dels Pressupostos Generals de l’Estat amb el grup parlamentari d’Esquerra Republicana de Catalunya per tal d’harmonitzar la fiscalitat de les Comunitats Autònomes i d’impedir, amb això, l’anomenat “dumping fiscal” que, es diu, practica la de Madrid, comunitat què, lluny d’admetre eixa acusació, es defensa adduint, entre d’altres arguments, les múltiples bondats de la seua política fiscal per a la població madrilenya en general.

Doncs bé, si tenim en compte quins són els impostos als que afecta principalment la política fiscal de Madrid, es pot dir que, ni beneficia a les butxaques de la gran majoria dels madrilenys, ni pot contribuir tant com es diu al creixement econòmic i al benestar d’eixa comunitat. Veiem per què dic açò.

El problema no són, o no tant, altres rebaixes fiscals de la comunitat madrilenya com les relatives al 50% de l’IRPF cedit per l’Estat, que també, sinó les que afecten, com dic, a l’Impost sobre el Patrimoni i a l’Impost sobre Successions i Donacions. El primer és un impost que només s’aplica als contribuents més acabalats, que són, aproximadament, els qui tenen un patrimoni net superior a un milió d’euros i pertanyen, en definitiva, a l’estrat més ric de la població (el famós 1%). El segon d’eixos impostos pot afectar, en principi, a qualsevulla persona que herete (o que siga beneficiària d’una donació), però, com que també es tracta d’un impost progressiu, incideix en major mesura sobre els adquirents a títol gratuït dels patrimonis més elevats. Cal tindre en compte, addicionalment, que la riquesa empresarial ja estava gairebé exclosa de gravamen en ambdós imposts molt abans que Madrid gaudira de potestat normativa per a fer el que ha fet, pel que difícilment pot dir-se que són mesures que protegeixen als autònoms o a les xicotetes i mitjanes empreses en general.

Per altra banda, allò que determina la contribució en una o altra Comunitat Autònoma pels susdits impostos no és on es troba ubicat el patrimoni posseït o transmès, sinó on resideixen, respectivament, el contribuent de l’Impost sobre el Patrimoni i qui transmet el seu patrimoni via herència en el cas de l’Impost sobre Successions. Atraure residents amb la supressió o amb una significativa bonificació d’eixos impostos no implica necessàriament, per això, atraure al territori riquesa empresarial o capital en general, sinó només als seus titulars.

Òbviament, amb eixa política Madrid també atrau contribuents de l’IRPF amb major capacitat econòmica, però més que els guany que això li suposa en aquest impost, el problema rau en els efectes perjudicials que té en termes de recaptació per a les altres Comunitats Autònomes, les quals, siga perquè no comparteixen el mateix model fiscal, siga perquè no se’l poden permetre, no han fet ús, o no tan intensament, de la possibilitat de rebaixar la imposició patrimonial.

En qualsevol cas, crec que es pot dir que la política fiscal de Madrid, més que a una estratègia fiscal competitiva, o de “dumping fiscal”, respon, simplement, a un model impositiu neoliberal i secessionista, però no de la Comunitat respecte de l’Estat, sinó, com dirien Antonio Ariño  i Joan Romero, dels rics respecte de la resta de la població. 

Certament, sembla paradoxal que forces polítiques centralistes de tota la vida defensen ara una mena de separatisme fiscal i que un partit independentista com ERC reclame recentralització fiscal mitjançant l’establiment d’una imposició mínima a tot l’Estat. Però, en realitat, ni uns ni altres es contradiuen amb els seus postulats. Es tracta, simplement, de que, encara que s’haja de resoldre per aquesta via, la qüestió no va principalment de distribució territorial del poder tributari, sinó que té una càrrega ideològica més profunda.

La pregunta és, finalment, com s’haurà d’abordar l’harmonització fiscal que reclama el susdit acord polític i, arribat el cas, què en dirà el Tribunal Constitucional. 

Per una banda, la proposta d’harmonització, que sembla no serà massa incisiva (el Govern estaria barallant una pírrica imposició mínima d’un 15% i, per tant, un marge d’un 85% per a les CCAA), passarà sense problemes pel Consell de Política Fiscal i Financera (on el Govern compta amb els mateixos vots que el conjunt de les Comunitats Autònomes), però requerirà, això sí, la posterior reforma al Parlament espanyol de la Llei 22/2009, de 18 de desembre, reguladora del sistema de finançament de les Comunitats Autònomes de règim comú i Ciutats amb Estatut d’Autonomia.

Cas que es consume la reforma i que, com cal esperar, siga impugnada per la Comunitat de Madrid, al meu entendre el Tribunal Constitucional li donarà el seu vist i plau, com ja el va donar a la molt discutible creació per l’Estat d’un Impost sobre Dipòsits en Entitats de Crèdit amb l’única intenció inicialment d’impedir a les Comunitats Autònomes que ja l’havien implantat com a impost propi que seguiren cobrant-lo i, a les que no l’havien creat, que ho feren. Cap recordar, a més, que l’Estat ja havia fet una cosa semblant amb la supressió en 2008 de l’Impost sobre el Patrimoni, tot impedint amb això que les Comunitats Autònomes el substituïren amb impostos propis equivalents (recorden, quan reduir impostos era d’esquerres, tot i que poc després s’hagué de recuperar la imposició sobre el patrimoni per tal d’alleujar els efectes de la crisi econòmica sobre les arques autonòmiques).

En definitiva, si el Tribunal Constitucional ha admès que l’Estat pot ocupar l’espai tributari propi de les Comunitats Autònomes per a impedir-los que creen impostos propis, no sembla haver motiu per a que li vete una reducció de les competències normatives que els ha cedit en relació amb els impostos estatals.

Salvador Montesinos Oltra. Professor titular de Dret financer i tributari de la Universitat de València

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email


Quiero suscribirme