En els 80, baixant Rodeo Drive per Los Angeles, qualsevol magnat de Hollywood podia detindre el seu descapotable i admirar un llarg aparador farcit de dissenys de Montesinos. En aquell temps a Madrid o a Sant Sebastià la mateixa proposta podia acabar amb les vidrieres rebentades a causa del caràcter femení dels seus models o de les corretges amb la bandera d’Espanya. Són escenes convulses, a mig camí entre l’origen i destinació d’una carrera irrepetible. Un trajecte transversal en què els viatges d’anada i tornada a la cultura abastaven molt més que una sola disciplina. Parlem d’una influència estètica i conceptual per al món que es transmetria mitjançant la movida madrilenya o el cinema d’Almodóvar. Però també des de molts altres reflectors ara oblidats
VALÈNCIA. Fa cinquanta anys que Montesinos va decidir dedicar-se a la moda en un país gris i marró. Ell ja era tot el contrari: un raig multicolor disposat a culminar la ruptura completa dels rols de gènere. Juntament amb la seua devoció per l’artesania, el punt, l’estampació i el texà, el seu llegat és de nivell museístic. És volgut en cercles íntims i professionals, però potser la seua marca no pesa hui tant com la seua fulgurant carrera mereixeria. Potser perquè va dinamitar els clixés d’una Espanya que anhelava la modernitat i, trencats els mites, la seua maduresa seguix a l’espera d’una lectura més profunda en els seus avanços.
Els dos anys de celebracions, 2019 i 2020, al voltant del seu mig segle com a professional són una bona oportunitat per a fer-ho. Es pot aprofundir en el seu llegat, tan atrevit i divertit que va ser capaç de vestir durant dècades clans sencers: els Flores, Molina, Ordóñez-Dominguín... Però també en altres apartats poc considerats i radicalment rics, com la seua moda per a home. Ningú pareix disposat a reconéixer-li el pes fundacional de la seua falda pantaló, que fera desfilar hòmens en banyador de dona ja en els 70, que experimentara amb el punt i els jerseis oversize o que integrara passamaneria, estampats i qualsevol altra tendència sense distinció ni predeterminació de sexes.
-Ta mare va obrir la primera botiga de manualitats de València, Batallón, i de menut et passaves el temps envoltat de cartolines, boletes, colors i teles. Una base d’operacions per als teus jocs infantils fent vestits de nines. Fins a quin punt eixa circumstància familiar va ser transcendent?
-Del tot. No sé ni com descriure-ho, però mira, sense saber-ho, sent encara un xiquet, estava descobrint tot el vocabulari que faria servir al llarg de la meua vida. Hui seguisc parlant de passamaneria, pedreria, serrells, les mateixes paraules que gastava ma mare. “El xiquet que es quede allà, mentres no moleste, que faça el que vullga”, deia... Així que tenia tot un batalló de coses per a l’experimentació. La meua carrera comença tenint aquell parc de jocs creatius i una mare divina. No ho vaig triar, però així va ser com va començar tot.
-Allí descobrixes la teua devoció per l’artesania.
-La tenda donava peu a això i més perquè hi anaven a parar tota classe de persones creatives, des de professionals fins a gent corrent, dels col·legis, etc. Sempre m’ha agradat ficar els nassos en tot, però en l’artesania vaig descobrir que hi havia alguna cosa més. Un valor afegit molt important per a qualsevol creació. I tot amb les mans. Així, de manera natural, li vaig donar de seguida molt de valor i transcendència a un punt de creu o a un niu d’abella. Crec que el punt va ser la meua primera passió.
-De Batallón a l’Escola d’Arts i Oficis hi ha unes passes. Dos minuts caminant com a molt. Sembla com si hagueres nascut en el lloc exacte per a desenvolupar-te.
-Sí, perquè de colp a repent vaig descobrir que l’Escola d’Arts i Oficis estava al costat de casa. I la botiga de ma mare a l’altre costat. Però cal dir també que va tindre uns inicis complicats. Encara recorde la gent que entrava i preguntava si allò era una tenda de disfresses. No em podia donar més malícia!
-Més tard obriràs la teua pròpia botiga en una València encara grisa i franquista.
-La moda a València es definia pel coll redonet i la manegueta curta. Totes les dones anaven igual. Tots els aparadors eren igual. Era una València negra, gris i marró. Això sí, tots els jóvens que volíem fer alguna cosa estàvem com enrabiats. En el meu cas el que feia no tenia venda. Per això vaig agafar vint peces, la furgoneta de la família amb una vareta i dos models, Lupe i Amparo, que eren divines! Una va ser novia de Brian Ferry i tot. I amb aquelles vint peces me’n pujava al nord de la península: a Burgos, Valladolid, Pamplona, Sant Sebastià... En cadascuna hi havia com a molt una tenda que podia tindre els meus dissenys, però també en totes n’hi havia com a mínim una. I els Montesinos funcionaven molt bé, així que vaig tardar poc a poder contractar un representant de la marca.
-Des dels teus inicis el color ja ho era tot. D’on venia eixa forma radicalment diferent d’interpretar la moda per a Espanya?
-La sort que vaig tindre és que el meu germà va muntar el primer col·legi d’Eivissa. Això era encara en els 60. I jo vaig anar allà, que ja hi havia estrangers, i li vaig dir a ma mare en tornar: “Mama, jo ja no torne a estiuejar a Montanejos”. I de seguida vaig organitzar el viatge de fi de curs de l’Escola d’Arts a Eivissa. L’illa va ser una alenada d’aire fresc.
-En els 70 les teues desfilades eren en teatres, amb una gran vocació per l’exhibició i l’espectacle i amb una cosa inèdita: vistes l’home i la dona de manera indistinta.
-Llavors només treballava l’home per a les meues botigues, però certament no feia distinció. No podia portar encara aquelles idees a les ciutats del nord que comentava adés perquè necessitava vendre. Però conceptualment dins del meu cap no hi havia una moda d’home i una moda de dona. Soc conscient que tenia interioritzada esta idea abans que arribaren la tendència unisex o l’sportwear, que van fer molt per la causa. Vaig desenvolupar eixe rol d’una forma natural i els moderns ho entenien.
-Però moderns a València, n’éreu quatre.
-No cregues, ja hi havia molt de modern. I això em va demostrar que amb cinquanta punts de venda a Espanya podies anar donant eixida a la moda d’home. Recorde que va funcionar de seguida en les botigues Ford, de Sant Sebastià, o Zoco, de Madrid. Em vaig quedar molt impactat quan vaig vore els meus dissenys en la pel·li d’Almodóvar Pepi, Luci, Bom y otras chicas del montón (1980), perquè les actrius havien comprat el vestuari en Zoco. Després vam saber que en Zoco llevaven l’etiqueta de Montesinos de la roba, però això ho va denunciar la revista Centromoda i ho van corregir.
-Centromoda, amb base a Barcelona, era una revista molt influent. Va ser el teu el teu trampolí mediàtic?
-He tingut dos mestres en la meua vida: Antonio Alonso, director de l’Escola d’Art i professor d’Història de l’Art, i Juan Antonio Atienza, director de Centromoda. Els dos em van marcar, però sobretot Atienza em va obrir les portes dels empresaris catalans. El primer any em va dir que anara a ensenyar-li el que feia i vaig pujar a Barcelona amb deu vestidets. No me’n va agafar ni un. Em va inculcar que la dona havia de vestir per a tot el dia, passant per tots els camps i moments del dia i la nit. Em va rebutjar i així vam iniciar una gran amistat.
-Et va marcar aquell rebuig? Et va impulsar a ser millor?
-Em van entrar unes ganes enormes de rescabalar-me. D’aprendre, d’entendre per què no volia el que li oferia. I vaig aprendre molt. Vaig aprendre que no pots agafar una tela, creuar-la i ja està. Però a partir de l’any següent ja ens vam entendre. Gràcies a ell vaig començar a conéixer la xarxa tèxtil catalana i em va obrir la porta de tots els industrials.
-I es produïx una trobada singular: els industrials tèxtils et fan servir per a experimentar amb els seus materials més estranys.
-Sí i no. Efectivament, em donen les teles amb les que no saben ni què fer. Però les tracte, les fem servir i després arriba Armani i els compra 50.000 metres d’aquella tela que no sabien ni com els havia arribat. Els vaig convéncer per a que produïren texà amb fil de lurex i Lois va comprar milers i milers de metres. I raió, seda i moltes altres coses.
-En els teus dissenys pareix que és la tela la que marca com és la peça.
-La matèria ho marca tot. La veig, la toque i no cal ni que pense. La matèria em parla: la deixe caure, la toque i sé el que vull fer. A vegades no em cal ni dibuixar. Em cal conéixer la matèria, moure-la i deixar-la caure. Després treballe amb el que sent en eixe moment.
-A partir de la teua relació amb els comercials catalans, d’obrir taller a Barcelona i d’influir des de Centromoda, Montesinos es dispara. I arriba el Montesinos per a home amb una projecció internacional. Com recordes els 80 en eixe sentit?
-Alguns dels meus bàsics es fonamenten en aquell moment. Tenia molt clar que amb l’home volia trencar la pana. I comence a usar estampats de folklòriques en els texans o la falda pantaló en les passarel·les. Joaquín Sáez Merino, de Lois, em deia que estava boig. Que vestia l’home de qualsevol manera menys normal: pijames, faldes, etc. Els industrials no entenien el món de la moda i es queixaven que posàvem de moda el roig i a l’any següent ja no volíem dissenyar res en eixe color. No entenien els ritmes de la passarel·la i pareixia com si estiguérem descobrint el que a França o Itàlia portaven dècades fent.
-Paola Dominguín i tu recordeu una anècdota sobre tots aquells conflictes.
-Ella estava en un hotel i va entrar en l’ascensor. El xic que hi havia dins portava una camisa amb el mateix estampat que ella tenia en els pantalons. El mateix estampat de Montesinos, clar. I es morien de riure. Se’n van anar a fer un café junts de tan encantats com estaven. Per a mi significa la consecució de l’èxit en allò que buscava i m’encanta recordar-ho. Hi ha patrons més característics d’home o de dona, però això no vol dir que siguen excloents. Hi ha molt poques peces que només imagine a un costat i no a l’altre.
-També has vestit hòmens amb un caràcter ambivalent molt marcat: Miguel Bosé, Jesús Vázquez, Toni Cantó...
-Amb tots ells he pogut fer realitat peces com ara els jerseis de huits amb lli barrejat, una idea que vaig traure d’un cobrellit de ma mare! Però també peces que supose que són icòniques o bàsiques de Montesinos. Més enllà de la falda, el tema del punt per a l’home, els pantalons pompó, la camisa insígnia, etc. La potència de construir elements bàsics per a la marca, una identitat clara i destacada, també me la va inculcar Atienza.
-La sensació ara és que l’home és cool si és homogeni. Per què?
-Potser perquè ja hem explorat totes eixes ruptures de les que parlàvem. L’impacte ara és menor per la via rupturista i té sentit que hi haja un cicle conservador. Els mites, una vegada trencats... He de dir que hi ha una espècie de feminitat clixé, marcada com a feminitat per a l’home, que no és lliure. No m’agrada. Crec que l’home ha de trobar la seua pròpia personalitat sense clixés.
-Hi ha noms propis del món de la moda que t’hagen inspirat? Sense pensar-ho, quins et passen pel cap?
-Jean Paul Gaultier i Yoji Yamamoto són els dos noms que em venen sempre al cap sense pensar-ho. Ells segur. I he admirat molt a Yves Saint-Laurent, per la seua trajectòria. Hi ha altres marques molt importants, que pot semblar que haja tingut presents o que em podrien vindre al cap, però a moltes les acusaria d’una falta de valentia i creativitat constant.
-A la Xina et van convidar a celebrar el teu cinquanta aniversari com a professional, a Cuba s’han preparat actes amb motiu de la teua faena amb el Ballet Nacional, estan en marxa almenys dos exposicions sobre el teu llegat i un documental sobre la teua carrera... Com et sents amb tot això?
-Sincerament, molt a gust. Crec que ha sigut una bogeria voler fer moda en este país durant cinquanta anys. Cal estar molt boig. Ara soc més conscient que mai que una persona normal no ho haguera fet. També soc conscient que al llarg de tot este temps podria haver trobat el moment d’anar-me’n. Però ni tan sols he tingut eixa temptació, perquè quan em claven un punyal, m’entren més ganes de continuar, i me n’han clavat molts! Per tant, estic molt agraït pels reconeixements. Vaig començar en la moda de menudet, volent gaudir d’una cosa meravellosa, i ho he aconseguit. He viscut tota la vida fent el que he volgut i sé que això no té preu.