VALÈNCIA QUINA PACIÈNCIA

Fum, fum, fum! 

22/12/2019 - 

VALÈNCIA. Ha arribat un paquet amb el teu nom. Un regal només entrar en casa? Penses que falten deu dies per a Nadal, que aquesta setmana no has encomanat res a Amazon. El Pare Noel i tota la parentela, encara no s’han vestit per a l’ocasió. Però hi ha una caixa al rebedor. Sona el mòbil. Una bona estona de xerrameca i “destarifos a la valenciana” amb l’amiga-còmplice arran d’una galeria de fotos. Els retratats locals donen per a molta filosofia en 4G, per a assajos i escrits. Rialles i opinions contundents pel que fa a l’estètica, a la manca de gust. Una conversa que acaba extrapolant-se i afectant moltes de les qüestions que ens preocupen, que impliquen la política local, la cultura més ampliada i enrònies amb allò que estimem. Parles mentre et descalces; la idea en arribar al sweet home, quan véns de l’espai exterior, és una dutxa-fumigada, una rentada abans de posar en ordre idees i continguts. La casa està caldejada, convida a no sortir, em reclama companyia i confort domèstic. Abans d’acabar la xerradissa, concretem quines delicatessen, especialitats i destreses culinàries (som sibarites internacionals) portarem a casa dels amics B.R i G.M. Cada any conviden a ostres i a molt de cava per celebrar el solstici d’hivern, així ens ho comuniquen a la invitació. Una tradició que mantenim intacta al llarg dels anys. 

Ens acomiadem. Fa venir aigua a la boca pensar en el mar, en l’oceà de la Conca d'Arcaishon, a la literària regió de la duquessa d’Aquitània, la de la gran Elionor, reina de França i d’Anglaterra. Una dona plena d’intrigues, tot siga dit, amb molta valentia i cultura; imprescindible per a entendre molt millor l’Europa medieval i alguna cosa més. El cas és que un fotimer de quilòmetres han de recórrer els mol·luscos desitjats. El trajecte s’origina des d’un microclima, el de la terra dels trobadors, des d’una badia carregada d'ostres, per concloure’s a una geografia humida i xafogosa de taronges arrossegades pel fang i de camps abandonats, a un mediterrani que ho festeja tot. I la caixa, encara sense obrir, roman al lloc.

Aquestes festes atabalen, t’atorrollen, et fan ballar el cap amb arguments de tradició i contradicció. Fatiguen el sentiment, posen el cap com un timbal amb els “Merry Christmas” i amb pocs “Bon Nadal”. Un munt d’insistències mercantilitzades fan festa, fan pessigolles, quan acaba desembre. Que la cosa ve de lluny, de segles, si filem prim. Les Saturnals romanes són les festes que van embolicar la troca. Un llarg conte de Nadal, de mai no acabar, deixant al marge el famós relat de Dickens. L’esperit de la molsa i el grèvol assalta quan es fa aviat de nit. Mans en l'aire, això és un atracament!  El “no sé què faré per Nadal” gairebé té sempre la mateixa resposta. Galzerans amb petites baies vermelles ornamenten la nostra rutina, sovint assortida de renecs. Unes jornades de contrastos urbans, tan tòpics com realistes, ens esperen a uns carrers decorats amb estil faller-rocier. Unes línies divisòries tan carrinclones com crues il·lustren el tour metropolità. Transitem entre un sentimentalisme malentès i diferenciador, ben excloent.  Nadal de clarors i ombres. Enguany amb llums somorts com els que il·luminen el centre de la ciutat.

Els romans sí que la van fer bona dissenyant aquest univers d’hivern nadalenc sense preveure’n les conseqüències. Uns rituals que sobrepassen els entrebancs d’una societat danyada. Un món deteriorat, amb garlandes i neules en forma de canó, amb milers de ponsèties als supermercats i a les voreres de les botigues xineses. L’esperit del Nadal, amb el seu ADN, és la narració repetitiva que ens frega amunt i avall com si fórem simbombes, amb un so fort i monòton que no discrimina, que ens posa el cap com un bombo malgrat el xampany francès. El solstici que no deixa indiferent cap cultura, que fa conxorxa amb la quotidianitat maquillada.

El tret de sortida ja fa setmanes que ha sonat. Nadal es passeja en aquesta marató exagerada de whatsapps i nadales instantànies, de pertorbacions emocionals i llàgrimes de tota mena. Calfreds infantils d’entusiasme, nens d’ulls brillants davant l’arbre de Nadal. Palpitacions a l’hora d’enganxar l’estrella, d’escampar boles de colors i bastons de caramel. El poder del Nadal es manifesta descaradament. El Nadal té la cara gruixuda, és desvergonyit i poc ecològic. No s’immuta davant la misèria, davant la miscel·lània de notícies que han sacsejat l’any entre solsticis i equinoccis. Moments adolorits i tristos entre algunes rialles. Un balanç prou depriment sense entrar, avui, en detalls. Sense haver d’aixafar-vos la guitarra i aigualir-vos la festa. Fum, fum, fum!

Sembla que el Nadal no és minimalista, és exagerat en tot, sempre vol donar la campanada. Fa el paperot, té dues cares que impressionen, que provoquen un col·lapse social enmig de canelons i escudella. El Nadal juga a l’excés entre els llistats de desitjos que mai no s’emboliquen en paper de regal; transita de mala manera al mig de drames i necessitats socials que costen moure a favor. La vida no és assequible per a moltes famílies que només juguen a la loteria de la supervivència, a una grossa de Nadal que sempre passa de llarg.

Somiem en transformar l’entorn, en manipular-lo amb il·lusions. La tradició conta que, per Nadal, un ram de vesc porta sort durant tot l'any següent, unes branques amb les seues flors petites i fruits arrodonits, blanquinosos com la neu que ací mai no cau. Si alimentem la fantasia, potser alguns s’acontenten amb aquesta llum diürna que torna altre cop a allargar-se. Celebrem, doncs, el natalis (Solis) Invicti, el naixement del Sol, un astre diví. Ai, que amb tanta intermitència, me n'he oblidat d’obrir la caixa! Tota la culpa? Dels romans, amb ells va començar tot.