HABITEM

Geometria, color i històries: la recepta arquitectònica de Genoveva Carrión Ruiz

26/12/2023 - 

VALÈNCIA. “De veres que hi ha una part en mi que no entén de formats, en absolut, necessite la ingenuïtat i innocència per seguir en arquitectura”, declara Genoveva Carrión Ruiz al començar l’entrevista. “Ara bé, la força que es contraposa a aquesta més impulsiva, és una força aperturista i molt analítica, entendre bé els projectes i els seus processos i connectar-los amb persones que sàpiguen entendre'ls i sàpiguen com entusiasmar-se de manera autònoma”.

L’arquitecta valenciana ja ha assolit els primers deu anys de trajectòria professional, amb una ruta que traça els punts entre València, Països Baixos, Suïssa, Japó o Perú. Ha exercit la docència a IED Barcelona i BAU fins arribar a l’EASD de València i ha escrit per a mitjans escrits fins a autoeditar tres llibres d’entrevistes a referents com Xavier Monteys, Vicent Todolí i Marisa Gallén.

Per a tot açò, “l'entusiasme és una disciplina en certs moments de la carrera professional. Si no aprenem a preservar-lo, aquesta professió es converteix en una altra cosa que no m'interessa res. Metodologies de treball? Podria dir que la meua base ha estat sempre la disconformitat, des d'aquí els projectes representen eines d'emancipació plenes”.

“Això que a priori pot donar una mica de vertigen, em permet empènyer els límits, adaptar-me bé a qualsevol context i esprémer-ho al màxim. El lema és una frase molt bonica de Miranda July que diu: “move, move, move”. Vinc d’ahí, i per exercir este ofici, he sigut fidel a un impuls personal, sense parar. Quan trobe la mínima possibilitat d'arrencar processos creatius propis sobre alguna cosa —cases, cadires, copes, murals ceràmics, llibres o entrevistes— no dubte. El que jo sempre he volgut és fer coses, en abstracte”, explica Carrión Ruiz.

Per això no és estrany que el seu portfolio atresore disseny d’hotels, restaurants, escenografies, mobiliari, mobles, llibres i fins i tot joieria. I sí, tot açò també pot ser arquitectura. Tot trenat per un paisatge de referències igual de plural, com la ceramista valenciana Carmen Ruiz Navarro, els col·lectius catalans d’arquitectura MAIO i TAKK, les italianes Gae Aulenti i Gio Ponti o les valencianes KUTARQ, ANNUD, Nelohagen i Arquitecta de Libros. “La qüestió del reconeixement és fonamental per mi, i la meva aproximació sempre és des d'aquesta idea perquè d'alguna manera em construeix a mi mateixa no als projectes, això m'interessa”.

Encara que des de fa dos anys treballa a la seua pròpia oficina, ha desenvolupat la majoria de la seua pràctica professional a oficines col·lectives de disseny, com Bodegón Cabinet. “És cert, mai no he treballat sola, i a més he necessitat que em deixaren al meu aire, necessite ser mutant. No és gens estratègic, crec que sóc així, en aquest sentit les coses han anat succeint de manera molt orgànica i he tingut la sort de treballar amb gent increïble, sòcies, col·laboradores... I el meu gran privilegi: els clients són clau. Quan passa aquesta màgia és increïble, projectes com El Camerino o Jesusas haurien estat impossibles”.

El desè aniversari de El Camerino, un restaurant de Russafa, va detonar el projecte d’una nova imatge amb un concepte firme. “A través de l'anàlisi de l'escena i el recorregut, vam plantejar tres sales. L'escena, les bambolines, i finalment, el camerino. Aquest discurs obre el repertori de premisses que estaven imposades per l'enunciat, com ara el nom o l'ús del color blau —color fetitxe de la clienta—, a un ampli repertori de formes suaus, colors més càlids i textures vibrants”.

Amb Maria Martínez Conesa —l’altra cara de Bodegón Cabinet— també va signar una reforma al barri de la Roqueta de València. Un edifici dels anys 30, caracteritzat pel racionalisme valencià façana corba, finestrals correguts, baranes tubulars— que utilitza un llenguatge que tractarà de ser el fil conductor de la recuperació del disseny original.

“Un arc preexistent dóna pas a la part privada de la casa marcant el ritme amb portes rematades per arcs de proporcions similars, fent una picada d'ullet també als fixos de vidre que les portes originals tenien, alterant l'escala del passadís i convertint-lo en un lloc complex, ple de connexions visuals i entrades de llum. Menció especial mereixen en aquesta zona els banys i l'habitació principal”.

“Els primers són peces que serveixen per articular la paleta de colors utilitzada, i la segona resol un dels detalls més complexos i sensibles de l'habitatge: la seua insonorització. La trobada de tot el necessari per resoldre un problema tècnic de naturalesa acústica —amb elements originals com les motllures de guix— va fer que aparegueren, de nou, els recursos formals per incloure les pròpies habitacions dins de la idea global”. 

“Crec que al disseny li falta intel·lectualitzar i contextualitzar. Al món de crisi permanent en què vivim, cada acció que ens construeix com a subjectes polítics construeix un "nosaltres". Mira, respondre a la pregunta de ‘què és disseny?’ és impossible, però entre totes les respostes possibles, diria que ‘disseny és nosaltris’. Cal reflexionar sobre la comunitat de manera urgent”.